La primera vegada que uns xiquets van tocar a la meua porta dient allò de trick or treat, se'm va acudir llançar-los una filípica per a recriminar-los l'adopció mimètica de costums forans. Jo ni tan sols sabia que havia de donar-los caramels, i de seguida vaig saber què volia dir això del trick. L’endemà, la façana de ma casa exhibia l'impacte d'un ou a una considerable altura, amb el seu corresponent xorroll. L'any següent fou pitjor i molt més injust. Ja teníem preparada la bossa amb els caramels —jure que cap no estava enverinat—, però vam tindre la mala idea d'anar al cine, a la primera sessió, i la pel·lícula era llarga. El subjecte va pensar que no volíem obrir i no s'ho va pensar. Quan vam tornar, la massa encefàlica d'un altre ou s'escorria al costat de l'empremta que havia deixat l'anterior. No sabeu com és de difícil netejar això una vegada s'ha assecat. És impossible, de fet. Deu anys després continua veient-se sota tres capes de pintura. La pròxima vegada, segurament pintaré la paret directament amb ou batut, em sembla que és l'única defensa efectiva. Però fins que arribe aquest moment, la vesprada i nit del 31 d'octubre muntem guàrdia bossa en mà, a prop de la porta per a poder obrir sense demora i pagar sense piular als xantatgistes.
De l'assumpte, el que m'interessa destacar és la meua ingenuïtat. Calia ser un cretí per a pensar que aquells individus podien ser receptius als meus sòlids arguments en contra de la colonització cultural. Hi ha coses a què no es pot fer front civilitzadament. Sense anar més lluny, ja que les tenim molt a prop, arremetre contra les festes de Nadal. No hi ha res a fer. Si abaixara el Nen Jesús a denunciar l'esperit pagà i malbaratador de la celebració, acabaria baldat a bastonades en un cul-de-sac. És una celebració indestructible. Igual que les Falles. Durant anys les vaig criticar des de totes les tribunes disponibles, denunciant puntualment, primavera rere primavera, tant el consubstancial reaccionarisme i falsa mordacitat popular d'aquestes festes, com la candidesa d'una esquerra que va creure i encara creu poder apropiar-se’n per a capgirar-les des d'un punt de vista ideològic. Per a dignificar-les des d'un punt de vista estètic cal alguna cosa més que ideologia. I el meu èxit a la vista està. Ja he desistit. Sobretot, després de veure que l'exposició El llibret de falla, una oportunitat cultural, organitzada per la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, ha sigut el plat fort de la nostra representació en la fira del llibre de Frankfurt de l'any en curs. Ja em diràs tu com li fas front a això. Tot siga per a ofrenar noves glòries literàries a Europa. A veure si la revitalitzem una mica amb l'ímpetu llegendari de les nostres forces culturals.
Davant de certes coses, l'instint de supervivència invita a cedir posicions amb humilitat. Be water my friend, que deia Bruce Lee. Això dels bous al carrer podia haver esdevingut una desgràcia encara pitjor que l'assumpte dels ous. Alguna vegada, quan han vingut a demanar per a la causa, en comptes de dir-los que no porte solt, que és el que la prudència aconsella, els he donat a entendre que no sóc jo molt torero. Fins ara no n’hi ha hagut conseqüències. I, noblesa obliga, he de reconéixer que sempre han rebut la negativa amb esportivitat. Però fa poc una amiga va tindre la idea —en un altre poble, que quede clar— de denunciar en Facebook el bloqueig d'un carrer en què vivien diversos ancians que podien necessitar assistència urgent, i, casualitat o no, l'endemà es va trobar amb els vidres del cotxe estellats. No és un cas aïllat. La premsa s'ha fet eco en els últims anys d'uns quants episodis semblants d'incivilitat per part de membres incontrolats de la comunitat taurina. Així que entenc que als polítics que en principi estan per la faena els falte el coratge necessari per a posar fi a la cruel tradició, fins i tot que la subvencionen o que posen el que queda de la sanitat pública al servei dels màrtirs caiguts en combat contra la bèstia banyuda.
Són coses que li van llevant a un les ínfules. Allò que va dir el baró Lytton que la ploma és més poderosa que l'espasa ha demostrat ser només una fatxenderia. I atés que no ha deixat de repetir-se des que ho va deixar escrit fa quasi dos segles, demostra que els plumífers són —o som, concedisc— uns fanfarrons. Tenim complex de Josué. Creiem poder fer front a la irracionalitat amb la nostra lògica «indiscutible», creiem ser capaços de parar-la, la irracionalitat, com va fer aquell amb el Sol, i guanyar la batalla amb la contundència dels nostres arguments. Uns envanits als qui basta amb un parell d'ous estrellats en la fatxada perquè se l’embeinen, la ploma, i se'n vagen a un racó a escriure poesia. La humilitat, la covardia, i també la poesia, de vegades s'assemblen tant que costa distingir-les.
0