Esportistes quotidians

Ma tia Visantica queda amb les seues amigues totes les vesprades per fer la ruta del colesterol. Així anomenen al camí de vianants de poc més d'un quilòmetre que, eixint des de la plaça del poble, arriba fins la costera de la carretera i baixa pel polígon; hi ha vesprades que si fa bon oratge, s'animen i donen un parell de voltes, i en estiu, a la nit després de sopar, una altra més. Van caminant al seu ritme, parlant de coses de metges, de filles i néts, del veïnat i fins i tot de l'última ocurrència de l'alcaldessa que vol que s’apunten a un equip d’esport per a majors.

Aquesta mateixa vesprada, en tornar del treball, s’hem creuat a l'altura de l'ecoparc. Com aquest tram del carril bici és costera avall anava incorporat al seient relaxant les mans sense subjectar el manillar i les he saludades «Xé, agafa la bici que cauràs!» - em va cridar al passar- i instintivament, fent-li cas, vaig tornar a col·locar-me en posició Contador per passar de seguida per la meta volant del parc on mon pare estava jugant a la petanca amb la seua colla i vaig arribar a casa just quan eixia la meua filla Carla per la porta.

Els dimarts i dijous de set a vuit va al poliesportiu a jugar a futbol sala en l'equip mixt aleví de l'escola esportiva municipal i, si arribe a temps com hui, m'agrada acompanyar-la. Així que sense baixar-me de la bici, espere que ella es pose el casc, s'ajuste la motxilla i puge a la seua per acostar- nos al poli. De camí va explicant-me que Lledó, la seua profe d'Educació Física, els ha manat un treball d'investigació i tota seriosa em diu que m'ha de fer unes preguntes sobre els jocs de "la meua època".

Davant la meua cara de circumstància m'aclarix que vol dir dels jocs antics als quals jo jugava al carrer de xicotet. Jo, resignat a la meua condició d'antic, li explique que ens anàvem al solar on està ara la gasolinera i jugàvem a la trompa, les boles, a futbol o a punteria tirant pedres a una llauna. Parlem de com ha canviat el poble, dels edificis, del trànsit, que ja no es pot jugar al carrer, i fins i tot de les classes d'educació física que també han canviat prou; no s'acaba de creure que saltàvem un poltre o que fèiem taules de gimnàstica. Ja en el poli, ens acomiadem i torne cap a casa.

La meua dona acaba d'arribar de la seua classe de boxa al gimnàs. Treballa en una gestoria i li va de primera un poc d'activitat física per compensar tantes hores de despatx, sobretot ara que esperem al quart membre de la família. Com ja se li comença a notar la panxeta, Tere està pensant en passar de la boxa a la natació, tot i que hauria d'anar a la piscina coberta comarcal perque ací no en tenim, i compaginar-ho amb les classes de preparació al part que fan a l'ambulatori.

Està clar que els propers mesos canviaran algunes coses, entre elles el menú de casa que ja hem decidit inclourà més productes frescos, i com que ja són vora les huit, sense entretindre’m més agafe el carret i em vaig al ultramarins de Juanjo abans que tanque que són deu minuts caminant. En girar el cantó per poc no m'atropella part del club de running del poble «yeee espaiiii!' Va, vine amb nosaltres! Ara no puc que vaig a ca Juanjo!» La veritat és que no aguantaria el seu ritme, més encara estos dies que estan entrenant per a la 10K que organitza la Mancomunitat el mes que ve. Jo ja tinc prou amb aguantar amb dignitat els 90 minuts del partit de futbol de veterans de cada dissabte.

Per fi a casa i amb la truita d'espinacs a taula, Carla ens ensenya un rascló que s'ha fet en l'entrenament perque Quique li ha fet una falta i ha caigut. Això em recorda que Juanjo, son pare, portava una bena al canell quan he anat a la seua tenda i és que s'ha fet una esquinç jugant al frontó. Coses de l'esport ... o també de la política esportiva?

La política esportiva municipal, la que ens toca de prop, s'ha de preocupar d'infraestructures que no tenen per què ser grandioses ni cares de construir ni de mantenir: un passeig de vianants segur, un carril bici que connecte pobles veïns, un pràctic poliesportiu i parcs públics amb espais per a l'oci actiu per exemple no és demanar massa.

Afegim-hi una oferta d'activitats esportives extraescolars suficients, variades i barates, una bona col·laboració amb el centre de salut, el suport a les associacions esportives locals, etc i ja tindrem molt guanyat. Si, a més, comptàrem amb polítiques autonòmiques i estatals que afavoriren la racionalització de les infraestructures més costoses a nivell comarcal (piscines cobertes, estadis, pavellons...) o la implantació de la recepta mèdica esportiva o l'ampliació de l'horari curricular de l'àrea d'Educació Física a les nostres escoles, sens dubte la pràctica esportiva, la salut i en definitiva la qualitat de vida dels nostres veïns i les nostres veïnes milloraria.

Potser però, el nostre president Ximo Puig pensa que aquestes coses són menudeses i que el que mola de veritat és celebrar uns quarts de final de la Copa Davis o millor encara, com que no tenim prou en la Volvo en Alacant, que la World Race de vela vinga a València. Aixó sí que és esport de categoria.

Etiquetas
Publicado el
12 de abril de 2018 - 12:02 h

Descubre nuestras apps

stats