Restaurar el circuit econòmic

Les setmanes de confinament han deixat tocat el circuit econòmic. Han interromput l’activitat productiva, la prestació de serveis, el funcionament normal de les administracions, del món educatiu i cultural, del comerç, del turisme, i un llarg etcètera. Era absolutament inevitable. El confinament sever ha estalviat mals majors, una gran mortalitat, era de sentit comú actuar amb contundència i fer cas als experts. Als epidemiòlegs, concretament. Als especialistes en salut pública i prevenció i tractament d’epidèmies. Tot s’ha hagut de fer en un temps rècord, davant un enemic invisible que no mostrava totes les seues cartes, perquè era desconegut. Un virus nou, del qual no hi havia experiència prèvia. Però que també en un temps record ha estat desxifrat i apamat. Ara ja se’n saben moltes coses. Avantatges de comptar amb un aparell científic i un sistema sanitari avançats. I ara s’estan fent assajos clínics, sembla que reeixits, d’una vacuna que podria estar operativa abans del previst.

Tots els països del nostre entorn, i molts altres de més allunyats, han hagut de reaccionar amb rapidesa i amb improvisacions. En alguns casos amb una notable falta de prudència i sensibilitat, amb errades monumentals de plantejament derivades del menyspreu al consell dels científics. L’actitud inicial de Boris Johnson, després rectificada, i la contumàcia del president Trump són de vergonya aliena, indignes de països tan importants. No diguem ja la irresponsabilitat d’un Bolsonaro, al capdavant del país més poblat de Llatinoamèrica. El populisme de dretes, incontinent i bocamoll, compartit per aquests tres líders i uns quants més és un perill públic.

L’escàndol de les manifestacions de carrer -tipus amotinament- als barris benestants de Madrid o les penoses concentracions de l’extrema dreta a València i altres ciutats, no passarien de ser fets lletjos però anecdòtics si no fos per la suprema irresponsabilitat de la dreta sistèmica, del PP de Casado amb la inspiració perversa de la FAES d’Aznar i el seu tentacle, Cayetana Alvarez de Toledo, que els animen. El PP se situa, d’aquesta manera, en un terreny comú amb Vox, negant-se a assumir la co-responsabilitat que pertoca en un moment difícil i carregant a mort contra el govern legal i legítim, mirant de pescar en les aigües tèrboles del descontentament, la incomoditat i la frustració d’una població angoixada que ha vist interrompuda la seua vida quotidiana, les relacions familiars, la normalitat.

I que pateix durament en les seues butxaques -en alguns casos, no exactament en el dels benestants que es manifesten sorollosament- les conseqüències econòmiques severes de la suspensió abrupta de l’activitat econòmica.

La polèmica desfermada per l’acord parlamentari amb Bildu per tal d’assegurar la prolongació imprescindible de l’estat d’alarma, passarà. S’esgotarà. La derogació de la reforma laboral del PP anava en el programa electoral del PSOE, d’Unides Podem i de Compromís. També en el d’ERC. Però es pot fer de moltes maneres, buscant la fórmula adequada i en el context del diàleg social.

El que no es dissiparà tan fàcilment és el daltabaix econòmic. La pandèmia està continguda, la població ha après a prendre precaucions, el sistema sanitari ha eixit del moment més crític. És el moment, per consegüent, de restaurar el circuit econòmic. També per a evitar mals majors.

França i Alemanya han proposat mecanismes d’ajuda directa i incondicional als països de la UE més afectats per la pandèmia (Itàlia i Espanya) que podrien ajudar a compensar el preocupant forat de les finances públiques, per l’augment de la despesa i la retracció dels ingressos. Una bona notícia, si s’aconsegueix vèncer les resistències d’altres socis del nord presoners d’una malfiança endèmica i totalment injustificada que posa en perill el futur de la Unió. (Una malfiança que probablement es reduiria si s’aconsegueix perseguir amb més eficàcia l’ocultació i l’evasió fiscal, l’economia paral·lela i la corrupció, els diners que les elits situen en paradisos fiscals).

El retorn com més aviat millor a l’activitat econòmica normal és imperatiu, prenent totes les precaucions i mesures d’higiene i seguretat en el treball aconsellables en les noves circumstàncies. El que inclou el retorn a l’activitat normal de les administracions públiques en tots els nivells, que han de tornar als horaris normals, i a obrir les portes. També del món educatiu, que ha sofert una aturada lamentable, que afectarà sens dubte els fills de les famílies més vulnerables i menys digitals. Tot això s’ha de resoldre amb un esforç extra, amb mesures complementàries, en la perspectiva d’un estiu inhabitual i d’una represa plena a la tardor.

El mateix val per a la resta de sectors econòmics i d’activitat, aplicant bona cosa d’imaginació, perseverança i responsabilitat. De confiança ciutadana, que és el que saboteja de mala manera -en la seua línia al llarg de tot el segle XX i després- la dreta extrema. I ací caldria fer un excurs sobre la redundància (dreta extrema espanyola) i neo-centrismes més o menys sincers o oportunistes i amb data de caducitat, però això ens duria massa lluny.

El que és realment important a hores d’ara és recuperar amb garanties el comerç, l’activitat als polígons industrials, les transaccions de tota mena, el turisme, els serveis, els intercanvis internacionals, la circulació de persones i mercaderies. Recuperar l’activitat cultural, el món de l’edició, el funcionament habitual de la Universitat i de les empreses, alleugerint els ERTOS i tornant a la normalitat. Sense baixar mai la guàrdia de les precaucions davant una pandèmia que pot rebrotar. Però que es pot considerar controlada.

No tot tornarà a ser com abans. I no hauria de tornar a ser com abans. La humanitat, és capaç d’aprendre dels seus errors? Vet ací el gran interrogant... Tant de bo la boja carrera de consumisme, precarietat, desigualtat social, globalització no compensada, atemptats al medi ambient i emissions de gasos d’efecte hivernacle, arribe a la seua fi. Que canviem l’esquema de consum energètic i de materials i producció de deixalles. Que la dinàmica anterior a la pandèmia es matise, s’ajorne, s’adapte, es transforme, que canvie sense desbaratar els mecanismes econòmics bàsics que asseguren la base vital de les societats. Necessitem també una “desescalada” en les pautes establertes de creixement i consum, de relació amb la natura i d’artificialització extrema.

No és gens fàcil introduir innovacions socials i de forma de vida, canviar la manera de viure i de produir, en un sistema presoner d’una dinàmica endimoniada d’acceleració constant, que viu de proposar la seducció compensatòria (i sovint frustrant) de tot de tot i cada vegada més... Però el consens científic i la convicció cada vegada més estesa entre les persones sensates -no presoneres d’una hybris insalvable- indica que ens hi va literalment la vida. Al llarg de la història, d’altra banda, les innovacions s’han introduït en conjuntures de crisi.