Toni Gaspar: la primera en el front

No guanye per a esglais i, a aquest pas, m'hauran d'indemnitzar. En la “canallesca” d’avui dia 21 de Juliol en què, segons el santoral, hem de rendir tribut a Sant Daniel profeta, Sant Llorenç de Brindisi, Sant Arbogast d'Estrasburg i Santa Práxedes de Roma, m'aguaitava, amagat, el follet hereu de la sublim expressió que José Antonio Labordeta dirigí a les senyories del Congrés (“¡¡¡¡A la mierda!!!”),  en  la intervenció  de més nivell de la democràcia parlamentària.

Jo, humil deixeble, no arribaré mai al seu nivell i em conforme amb confessar al lector que quan en portada he llegit que Jordi Sevilla presidirà Red Elèctrica amb la modesta contraprestació de 546.000 euros (anuals, és clar) se m’han encès les llums d’alarma tot i que no tinc el costum d’esquinçar- me la vestimenta. Una mica massa, dic jo. Tanmateix, la festa no havia acabat. A l’angle superior dret, el flamant nou president de la benemèrita institució anomenada Diputació declarava de forma majestàtica: “No cuenten conmigo  para crear 18 entes comarcales ”. Vade retro, Satanàs.

Com que he esmerçat prou temps els darrers anys -amb el meu amic Nèstor Novell- en l’ apostolat dels 18 entes“ als quals supose que es referia Toni Gaspar, he considerat oportú passar a l’interior on, a doble pàgina l’esmentada jove promesa desplegava la seua filosofia política sobre tots els temes  que l’agosarat periodista li plantejava. Només em referiré a allò de les comarques, que de temes n'hi ha per donar i vendre. Va per vostès.

El primer de tot és preguntar-se quines lectures referides a la qüestió que ens ocupa ha fet Toni Gaspar. Hi ha vàries possibilitats: que parle d’oïda o que, com deia un conegut catedràtic de nom Ernest Lluch, haja llegit molt però no haja entès res. Allò de “las diputaciones han hecho su papel pero vienen del siglo XIX y estamos en el XXI”,  a banda de suggerir el“!!no me diga¡¡”, reclama  especificació sobre quin ha estat aquest paper: control polític, caciquisme, prebendes en forma de subvencions “condicionades”, elecció de segon ordre i, per tant, buida de representaci democràtica, ineficiència demostrada...? Si el nostre president s’haguera pres la molèstia de llegir a espai l’Estratègia Territorial Valenciana (sí, de l’època del PP, però un treball molt seriós dirigit pel molt competent Vicent Domènech) sabria que allí es parla de 17 o 18  “àrees funcionals” que venen a coincidir prou amb la proposta de “18 comarques” que hem fet alguns i que denominem “comarques de gestió”.

Perquè, senyor Gaspar, el que sembla una bestiesa intel.lectual és dir que “muchas cosas  se pueden hacer de manera mas óptima a través de otros organismos. Principalmente, los ayuntamientos que son mayores de edad y pueden hacerlas sin intermediarios”. A veure, senyor Gaspar, una mica de serietat. Primer, “otros  organismos ” no son els Ajuntaments perquè ja hi són. Però, sobretot, vostè ignora  les economies d’escala, les externalitats, i les economies de xarxa. Vostè ignora completament els avantatges de la cooperació supramunicipal i que aquesta és útil  tant en les àrees densament poblades com en les comarques amb un centre comarcal i municipis molt petits al voltant o, per últim i de forma aclaparadora, en les àrees regressives.

I ja posats a ignorar, vostè ignora que les actuals comarques són sovint  inadequades com a àmbits de gestió eficient (per posar alguns exemples, l’Alcalatén, l'estupidesa d'“alta i  baixa” en la Ribera, la Marina o la Plana, o comarques com l’ Alcoià separada de la Vall d’Albaida pel sacrosant límit provincial). El terme municipal és bàsic per a la pròpia identitat però no com a àmbit de gestió en aqueix segle XXI on diu vostè que està. L’alcaldia de Faura al llarg de 15 anys, en lloc d’obrir-li la ment,  sembla que li ha tancada. Hi ha altres formes de planificar i gestionar el territori que no són el municipalisme cantonalista, les mòmies de les mancomunitats que vénen de l’estatut de Calvo Sotelo del 1925 ni unes comarques –sols estadístiques fins ara- que són de delimitació discutible. Tampoc no resolen el tema unes diputacions posades en la Constitució del 1978 amb calçador perquè eren funcionals als interessos del franquisme (llegiu Pérez Royo. si us plau) i que han demostrat, i continuen demostrant, la seua obsolescència tècnica i democràtica. Ni gestionen el territori (només donen subvencions) ni són democràtiques (els ciutadans no les  trien directament).

Tinga a bon segur, senyor Gaspar, que aquest País (allò de Comunitat és d'Attard, Broseta “i cia”  i sóna a monjos) podria funcionar la mar de bé amb queixes 18 “comarques” i amb 4 o 5 governacions (resultants de la descentralització de la Generalitat) que les organitzaren políticament. Ens eixiria prou més barat del que sembla (més barat que el desori actual) perquè desapareixerien d’una vegada les  diputacions i ens sobren alguns polítics i assessors de pacotilla. Només així es podrà modernitzar l’administració local mantenint i aprofundint  la democràcia. No és un somni (o sí, tan se val) i estic, òbviament, a la seua disposició per si considera d’interès el necessari debat, intens i alhora tranquil. No és mal moment, mentre arriben les urnes, encara que sembla que mai no ho siga.