Valoritzar

Que els valencians ens hem dedicat amb força -sobretot de 1960 ençà- a destrossar les nostres ciutats i els nostres paratges i a malbaratar o exhaurir els nostres recursos naturals és malauradament una evidència com ho és el caràcter de vegades irreversible de tanta barbàrie. Com tota evidència, una vegada contrastada, l’únic que cal i es pot fer es aturar la incivilitat i en la mesura del possible rescatar i preservar tot allò que es puga. El mal utilitzat (per abús) terme de “sostenibilitat” té prou a veure amb tot açò.

La preservació té sempre el perill de la recurrència a la momificació o la conservació en formol. Ja es sap que quan a una mòmia li lleves la vestimenta es fa pols. De vegades en nom de la santa tradició o d’un malentès radicalisme assolim quotes tan elevades com innecessàries d’intransigència mental. Com diu un bon amic meu, en aquestes coses cal utilitzar el “pincelito” i no la brotxa grossa. Per posar sols un exemple, l’arribada de nous habitants de renda més elevada a un barri degradat i amb pèrdua de població pot ajudar a la regeneració. No es pot parlar de gentrificació sense desplaçament no desitjat ni desitjable dels habitants i aquest terme s’ha posat tant de moda que s’utilitza amb precipitació com si sols pronunciar-ho tinguera un efecte taumatúrgic.

Deixem per tant de reincidir-ne en l’evidència de la barbàrie i evitem caure en la llei del pèndol relliscat-nos pel suau pendent de l’immobilisme. Ni tinc ni vull tindre cap recepta però amb tota humilitat puc suggerir el camí de la valorització d’allò que tenim, la seua posada en ús per a benefici del comú. Tot i que alguns, en sentir la paraula mercat o guany, treuen els alls i la creu o triguen segons en demonitzar el proponent com a neo-liberal oblidant que en absència de regulació i de política és lògic que el mercat faça de les seues però en presència de aquests dos elements les coses son de vegades viables i positives. La col·laboració públic/privada no amaga sempre el conegut cercle de beneficis privats/despesa pública o de socialització de les pèrdues. En determinades circumstàncies pot ser necessària i beneficiosa per a la col·lectivitat.

Quatre exemples de necessària valorització, dos de “fora” de la ciutat de València (també hi ha vida més enllà de les creus) i dos d’ aquest suposat cap i casal. Parle del magnífic Palau dels Borja que hauria de ser visitat no per 50.000 persones a l’ any (xifra que em sembla una mica exagerada) sinó per centenars de milers. Quan el patrimoni i la història ens donen la mà, paga la pena. El mateix passa amb l’encisador barri antic d’Oliva malgrat la lamentable pèrdua del Palau dels Centelles. Dos exemples magníficament documentats (DDAA El llibre de la Safor. Joaquín Muñoz i Néstor Novell (ed.) (Gandia 1983) que reclamen valorització.

En la ciutat de València tal vegada convinga recordar (hi ha molts més exemples) que el Jardí del Túria -inacabat- encara és un espai d'oportunitat, la qual cosa no exigeix executar la barbàrie proposada pel PAI del Grau. Ací manca claredat per part de l’equip de govern. Alguns regidors parlen de revisar-hotot de nou mentre altres declaren estar esperant la resposta des propietaris del sòl i anuncien l’urbanització del polígon. A més d’aquest estratègic tram final del Jardí, encara hem de resoldre la part central, la connexió amb de Parc de les Riberes del Túria i, tal vegada la presència de l’aigua sota els 19 ponts de la ciutat.

Per últim, la Marina té grans probabilitats de ser una nova centralitat combinant mercat i política i repensant i discutint els usos més adients. La Marina serà un espai ciutadà millor o pitjor segons es resolga el delicat equilibri entre els interessos presents molt condicionat per les dificultats financeres. Com es pot comprovar valoritzar l’espai no és tasca senzilla i presenta quasi totes les variants. No donem peu a que es puga dir allò de manca finezza.