La reconstrucció del moviment obrer valencià. El cas d’Alcoi (y 5)

A partir de la legalització dels sindicats i dels partits polítics, durant el primer trimestre de 1977, s’accelerà el procés de canvi democràtic, les principals fites del qual foren les primeres eleccions generals (15-06-77), la Llei d'Amnistia (15-10-77), els Pactes de la Moncloa (27-10-77) i el referèndum constitucional (06-12-78). I tot això en un context de forta conflictivitat laboral provocada per una inflació desbocada que erosionava aviat el poder adquisitiu dels salaris: la mitjana anual de vagues entre 1977 i 1979 va ser de 1.670, amb 2.280.000 participants i 15.390.000 jornades no treballades cada any.

Entre gener i febrer de 1978 es van celebrar les primeres eleccions sindicals lliures a delegats i comitès d'empresa que, en l’àmbit estatal, van confirmar la victòria dels sindicats de classe: CC.OO. i UGT, amb el 34,5 i el 21,7 per cent, respectivament, dels gairebé dos-cents mil electes. A Alcoi el resultat sería encara més contundent: es van triar un total de 478 delegats, dels quals el 61,5% pertanyien a CC.OO. i el 29,9% a UGT, que des de llavors no van deixar de reclamar la devolució del patrimoni sindical que, finalment, els hi va ser lliurat, ocupant actualment la Unió General de Treballadors els vells locals de la CNS i Comissions Obreres els construïts de nova planta, en una demostració real i simbòlica de l'eficàcia de la seua lluita.

Canvi polític i crisi econòmica

Aquells foren també els anys de la segona crisi energètica, amb un fort impacte sobre l'economia i l'ocupació (deslocalització productiva, desregulació laboral, atur...), que s’intentà gestionar des de les administracions públiques amb plans de reconversió industrial de resultats desiguals.

La del sector tèxtil, entre 1981 i 1986, va suposar el tancament de moltes de les grans empreses alcoianes (Hipesa, Peralta, Matarredona…), obligant als sindicats a un canvi d'estratègia des de posicions ofensives (reivindicació de millores salarials i nous drets) a altres de caràcter defensiu, tant dels llocs de treball (expedients de crisi, promoció de cooperatives) com de la viabilitat de les mateixes empreses (el cas paradigmàtic de Papereres Reunides) i del propi sector (la campanya “Salvar el tèxtil és salvar Alcoi”)

Malgrat les dificultats i la conflictivitat latent, durant aquest procés es va posar sovint de manifest la capacitat de diàleg i fins i tot mutu reconeixement entre els principals líders sindicals (Paco Molina) i empresarials (Rafael Terol) del moment, expressió d’una cultura de la negociació fortament arrelada en la comunitat local que la posterior desregulació productiva i laboral debilitaria notablement.

Un dels efectes més negatius d’eixe procés de desregulació laboral va ser l'externalització, via economia submergida, dels processos productius més intensius en mà d'obra, com el de l’aerografia que durant 1992 va provocar la mort per fibrosi pulmonar de sis joves treballadores i més de cinquanta afectats en petites empreses de l'Alcoià-Comtat pel conegut des de llavors com a Sindrome Ardystil, que fou denunciat pels sindicats i acabà amb la condemna dels seus responsables, deu anys més tard, per sentència de l'Audiència d’Alacant.

Després de la reconversió del tèxtil, que suposà la desaparició dels subsectors de la borra i filatura, va arribar la del metall, amb el tancament, entre altres, de les fàbriques de Francisco Blanes i Miró Reig, iniciant-se des de finals la dècada dels noranta un procés de modernització i diversificació de la indústria alcoiana (noves matèries primeres, nous sistemes de producción i dsitribució) la consolidació de la qual explica que, malgrat les diverses crisis travessades, continue sent actualment la segona Área Urbana Funcional (AUF) amb major proporció d'ocupació industrial (23,7%, gairebé el doble que la mitjana espanyola), segons l'Institut Nacional d'Estadística.

Des de llavors, el sindicalisme ha consolidat -tant arreu de l’Estat com a l’àmbit local- la seua organització i capacitat d'interlocució, en un procés no exempt de dificultats, com actor social (agregació, representació i promoció dels interessos dels treballadors) i factor d'igualtat, actuant tant sobre la primera distribució de la renda (salaris, condicions de treball, regulació del mercat laboral) a través de la negociació col·lectiva, com sobre els mecanismes propis de la segona re-distribució (política fiscal, prestacions públiques) mitjançant la pressió social i la participació institucional.

Tot això confirma la legitimitat del sindicalisme de classe, tant pel seu origen i trajectòria històrica (...eixe fil roig que, entre la protesta i la proposta, ha operat com un factor fonamental de progrés social) com per la seua representativitat democràticament acreditada i pels resultats de la seua intervenció, en l'exercici de les funcions negociadores i institucionals que li corresponen.

Amb una taxa d'afiliació directa del 17% a nivell nacional, el sindicalisme espanyol aconsegueix ampliar notablement la seua representativitat indirecta mitjançant mecanismes d'audiència electoral (300.000 delegats electes en empreses, amb una cobertura superior al 65% de la població assalariada) i influència en la gestió de les relacions laborals a través de la negociació col·lectiva (5.700 convenis per a més de 15 milions de treballadors).

A l’àmbit local, la taxa d'afiliació sindical és actualment del 23% sobre el total dels 13.000 treballadors assalariats a la ciutat d'Alcoi que, en l'últim període van triar un total de 680 representants (51,7% de CC.OO. i el 23,4% d’UGT), que regularment atenen les demandes i reivindicacions dels seus companys, negocien amb els empresaris i les institucions, tramiten consultes jurídiques..., etc, en un exercici no per mediàticament invisible menys necessari per a la defensa i promoció dels drets de tots.

Les importants crisis que s'han succeït des dels inicis del segle XXI han posat de manifest, malgrat les seues diferents causes (financera, sanitària), el retorn de la qüestió social (ocupació, salaris, prestacions, igualtat, drets...) que un discurs ideològic neoliberal tracta de presentar com superada per un model desregulat basat exclusivament en la més descarnada competitivitat.

I és en aquest context on estem assistint, paradoxalment, a una re-materialització del conflicte que, incorporant altres repertoris de protesta, fa possible la transició cap a una necessària convergència entre tots els que reclamen la dignitat del treball i la ciutadania, enllaçant la lluita per les velles reivindicacions del moviment obrer (treball decent i amb drets), de la que Alcoi ha estat capdavanter, amb la defensa de les demandes civils plantejades pels nous moviments socials (educació, sanitat, habitatge, igualtat de gènere, qualitat democràtica...).