València és una ciutat de fundació romana. La nostra llengua deriva del llatí. Els conqueridors catalans que fundaren el Regne de València -abans hi havia una dispersió de poders territorials àrabs-musulmans- venien amarats de llatí, la llengua culta de la Cancelleria, que aviat deixà pas al català. La Via Augusta, creada per Roma, és un eix de comunicacions fonamental encara avui -el Corredor Mediterrani-, tot i que obliterat per l’esquema radial espanyol aliè als nostres interessos i a la racionalitat. Roma és el centre de la cristiandat, de la religió estructuradora de l’univers mental i moral de la nostra societat durant segles, com explica molt bé Tom Holland en una clau gens apologètica, sinó crítica, a Dominio. Como el cristianisme dio forma a Occidente, Ático de los Libros, 2021, un llibre molt recomanable que explica com el cristianisme, una secta marginal, esdevingué la religió del poder i conformà la cultura -la forma d’estar al món-, la societat i les mentalitats a Europa. La Corona d’Aragó, profundament imbricada amb els destins d’Europa, hi va tindre al llarg del temps una gran presència i influència. Roma, a més, és la capital d’Itàlia, fogar cultural i polític, juntament amb París, d’una postguerra (de la Segona Guerra Mundial) que ens va ser vedada en termes de cultura alliberada i de ruptura política amb el feixisme i els seus precursors, per culpa de la dictadura. Roma és per als valencians un espill llunyà, una pàtria pressentida, una ciutat on mai ens sentirem estranys.
No pot estranyar per tant que dos autors valencians hagen publicat llibres importants, molt significatius, sobre Roma. En valencià. Bon senyal! Vol dir que la llengua d’Ausiàs March i de Joan Fuster gaudeix de vitalitat i de bona salut. Cosa que alguns de vegades voldrien amagar i altres oblidar o menystenir.
En efecte, Josep Picó acaba de publicar Roma. Imatges de la memòria a l’editorial Afers. I Josep Vicent Boira va publicar no fa molt Roma i nosaltres. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna (Pòrtic). No és cap casualitat. En tot cas, una coincidència que cal destacar i celebrar.
En un sistema cultural més normal, la coincidència seria destacada. O esbombada. Els mitjans de referència -públics i privats- oblidarien per un moment els elogis als Trapiello i Muñoz Molina de torn, o equivalents, i es dedicarien -almenys per una estona- a glosar la importància de la coincidència, lligada a la nostra cultura i a la nostra identitat, el bon treball de la gent valuosa amb què comptem, que han escrit sobre Roma. En termes de cultura i amb perspectiva universalista. Però potser estic demanant massa...
Josep Vicent Boira és l’actual delegat del Govern d’Espanya per al Corredor Mediterrani, amb despatx a les instal·lacions d’ADIF a l’estació de Joaquim Sorolla de València, i un actiu vigilant de la realització d’una infraestructura bàsica. A més és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, una persona culta i dialogant, deixeble de Vicenç M. Rosselló, un intel·lectual espavilat i competent. Té una formació de base homologable, i un esperit valencianista sense claudicacions. El llibre que ha escrit és fonamental, un conjunt de “passejades per Roma” on va descobrint petjades i vestigis, una lectura de gran amenitat que demostra amb detall la presència tan important dels nostres conciutadans a Roma. Recordeu els papes Borja? Eren valencians, i considerats “catalani”, temps era temps. La història és fonamental, influeix, s’ha de conèixer... Aquest llibre de Josep Vicent Boira és una veritable mina, un doll de referències, una guia fonamental que ens pot acompanyar en un viatge evocador a la Roma eterna.
Per la seua banda, Josep Picó és sociòleg, intel·lectual complet, de llarga trajectòria. Fou director i artífex d’una institució d’alta cultura que marcà època: la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), bastida a partir de l’antiga Institució Alfons el Magnànim (IAM) a començament de la dècada de 1980. La combinació d’arrelament a la cultura valenciana i aspiració universal, sense passar per Madrid i el casticisme hispànic, n’era un aspecte clau. Que no es pot confondre amb el desconeixement de la importància de la cultura valenciana en castellà, o del castellà com a vehicle i instrument, o de la gran significació de la cultura castellana-espanyola. Però el castellà no és la llengua pròpia del País (sí, d’algunes comarques a partir del segle XVII, o del XIX quan foren afegides). No és la nostra... La cultura castellana no té res a veure amb la cultura valenciana-catalana. I la visió clara d’aquestes coses, i el rigor d’un plantejament cultural i científic com el que va desplegar a la IVEI, amb el seu correlat editorial i la revista debats, no li ho perdonaren. El PP de Tarancon i Ferran (després Fernando) Villalonga, i els seus acòlits Lis, Villacañas, R.M. Rodríguez Magda, i Bellveser, s’apressaren a destruir la seua obra. La seua i la de Mario Garcia Bonafé i els seus equips, massacrats. Paral·lelament es formava la increïble galàxia corrupta del PP, que encara fa feredat (vegeu el llibre recent de R. Terrassa La ciudad de la eufòria, Libros del K.O.). Que encara no ha estat aclarida i jutjada com cal i en tota la seua extensió, còmplices inclosos...
El llibre de Josep Picó és molt extens (365 pàgines) i vivencial, explica una Roma contemporània, on ell va estudia Sociologia als anys vibrants de la dècada dels seixanta. Els barris, la ciutat, l’arquitectura, la història, l’ambient urbà, la cultura, la política, la percepció directa d’un canvi d’època, d’una ciutat vital, tot això es troba en aquests pàgines molt ben escrites i enlluernadores, amb apunts personals. Un llibre que es llegeix amb fruïció, i que demostra de nou, si encara calia, que la perspectiva valencianista (catalanista, si voleu), sense complexos, és la perspectiva antiprovinciana. La que pot retre fruits.
Una qüestió fonamental. El provincianisme és sotmetre’s com a subalterns i perifèrics acomplexats a una cultura aliena que dicta faltes i bones en funció dels seus interessos, raons i prioritats. Doncs no. Amb Raimon direm que “nosaltres no som d’eixe mon”, per bé que civilitzats com som el respectem i l’estimem, si ens respecten. Però nosaltres mirarem el món amb els nostres propis ulls.
0