Suspensió de presentacions de llibres, tancament d’escoles i facultats, ajornament de manifestacions festives com les Falles, cancel·lació de la Fira del Llibre, anul·lació de col·loquis i taules rodones, núvols de sospita sobre la celebració de la diada del llibre per excel·lència, el Sant Jordi, amb riuades de gent al carrer. Sí, els llibres també mouen masses. A la Fira del Llibre de València, als Jardins dels Vivers, hi arriben a passar mig milió de persones. La situació exigeix mesures excepcionals per aturar l’expansió d’una pandèmia que causa estralls sanitaris i econòmics d’una magnitud desconeguda. I que afecta molt negativament el sector cultural i, en particular, el del llibre. Què hi farem!
Davant situacions excepcionals, respostes de serenitat i de cooperació, de solidaritat i de confiança. Venen mal dades, però tot això passarà, i es recuperarà.
Ara bé, cal exigir que des de les institucions s’arbitren ajudes per a pal·liar una eventual catàstrofe que toca de ple un teixit cultural i editorial precari. Que les accions de suport no vagen, com és previsible, als més poderosos, que arriben també a les petites editorials i als autònoms, que són els que més patiran!
Mentrestant, i davant tanta malvestat, si ens ho mirem pel cantó menys negatiu, uns dies de recolliment a casa tampoc vindrien tan malament, i podrien propiciar -com en situacions històriques semblants- un augment de la lectura. Hi ha un munt de llibres esperant a ser llegits... Sempre falta temps, les obligacions son múltiples, hi ha altres opcions a l’abast, però el cert és que la lectura atenta, o relaxada, sol rescabalar. Més que la contemplació passiva de sèries repetitives, que tant se val per on comencen o acaben... Amb temps per davant, un pot posar-se al dia pel que fa a les lectures ajornades, als llibres recents que havia pensat que caldria llegir, als llibres acumulats a l’espera del moment de posar-s’hi... Fem un pensament, vet ací la proposta: aprofitem aquests dies de quarantena per a llegir.
Per exemple, podríem començar amb dos llibres “romans”. Dos llibres molt diferents però units per la devoció a la ciutat de Roma, que expliquen en claus personals distintes però a la fi coincidents. El segon volum de les memòries de Joan F. Mira Tots els camins (Proa) es llegeix d’una tirada. Amb una prosa de maduresa, tibant, eficaç, és un llibre molt ben escrit. Mira explica la seua evolució entre l’adolescència i la primera joventut, els anys de seminarista i la crisi de vocació que va patir a Roma, on estudiava a la Gregoriana. “L’ànsia per assolit la santedat, tan llargament frustrada, s’esvaïa del tot, apagada, oblidada, i la contemplació repetida i propera de tantes imatge de vida oberta i lliure em comença a produir els primers dubtes i torbacions... Les torbacions es varen fer més insistents quan, amb l’aire temperat de primavera, les joves romanes portaven vestits de roba lleugera...”. I el desenllaç de tot plegat, l’inici d’una vita nova. Les memòries de Mira són insòlites -el valencians tenim mala memòria- i una obra literària impecable.
L’altre llibre marcat per la ciutat eterna és Roma i nosaltres (Pòrtic), de Josep V. Boira. Una reivindicació en tota regla de la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos, els súbdits oriünds de la Corona d’Aragó, a Roma. La Roma històrica, i les empremtes dels nostres avantpassats, referenciada quant a esglésies i monuments, vestigis i testimonis, resseguides en llargues passejades, molt ben descrites. També hi ha una intenció política clara, la reivindicació d’aquest espai federal del passat, absorbit i esmicolat per la pulsió centralitzadora d’estirp francesa imposada, amb èxit escàs, o molt conflictiu en tot cas, a partir del segle XVIII. L’exemple de la Corona d’Aragó i la inserció flexible, mútuament profitosa, en un marc respectuós de la pluralitat, és passat i podria ser futur. Josep V. Boira incita a reflexionar en aquesta línia, i recupera aspectes essencials d’una història oblidada o, millor, suplantada. “Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!”, va exclamar algú davant l’accés del primer Borja -valencià- al papat... Amb un pròleg d’Antoni Puigverd aquest llibre és una lectura històrica enriquidora i ensems una proposta política suggeridora, dues coses en una.
La memòria té moltes cares. Una possible és l’evocativa, arran de vida, l’exercici del record dels fets, les persones i les avinenteses que ens han marcat. D’aquest tipus de matèria està fet el llibre Quadern de Ca Perla (Neopàtria), de Manel Alonso i Català, un volum molt digne i llegidor que completa, potser, Les petjades de l’home invisible (Quorum, 2017) on aquest activista cultural incansable de l’Horta nord assajava una caracterització de si mateix i reivindicava l’esforç col·lectiu -fet, però, per persones individuals, per gent esforçada com ell mateix- que ha permès alçar una cultura amb cara i ulls.
Si parlem d’assaig, un llibre que no es pot perdre de vista de cap manera és Rasgos del nuevo radicalismo de derecha (Taurus), de Theodor W. Adorno. És l’edició d’una conferència d’Adorno a propòsit de la reaparició incipient de l’extrema dreta a Alemanya, pronunciada el 1967, invitat pels Estudiants Socialistes de la Universitat de Viena. Recuperat el text en alemany el 2019 -un text ple d’ensenyances, profund i del tot oportú a hores d’ara-, s’hauria pogut traduir al català. Propostes no en faltaren, però no va ser possible... Aquest petit llibre, Aspekte des neuen Rechtsradikalismus (Suhrkamp, 2019) mostra mig segle després l’enorme potència de la Teoria Crítica -dels pensadors de l’Escola de Frankfurt- davant fenòmens inquietants, ara molt més que quan es va gestar, l’aguda consciència del perill feixista, i la capacitat analítica, a partir de les dures lliçons apreses amb un cost humà exorbitant als anys trenta i quaranta.
La història sempre és una branca atraient per al lector comú. De les poques ciències socials que tenen una projecció assegurada. Potser perquè incorporen fets i narració, a més de conceptes i dades (tret definidor de la ciència social empírica, com ha escrit Ernest Garcia en un llibre, impressionant, de pròxima publicació...). En aquest sentit La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (Afers), de Gemma Torres, pot ben bé esdevenir una lectura profitosa i plena d’interès per a molts no historiadors. Perquè combina almenys tres dimensions: les oblidades -però tan decisives- guerres colonials d’Espanya al Marroc; el paper d’aquestes guerres en la construcció nacional espanyola; la variable gènere, amb la masculinitat al centre, font d’inspiració i suggeriments diversos. El soldat espanyol, el guerrer moro, el masclisme diferencial i desfermat, els diversos estereotips... Un llibre que no us deixa indiferents, i del qual s’aprenen moltes coses. L’africanisme va modelar mentalitats, singularment la dels militars que protagonitzaren el colp del 1936, tan carregat de conseqüències atziagues. Però la cosa anava molt més enllà. Un altre llibre d’història molt recomanable, al qual em vaig referir recentment, és el volum Quinze dones valencianes (Afers), a cura d’Antoni Furió, que considere imprescindible.
En tot cas, ja sé que la narrativa, la ficció, té un públic fidel i molt més ampli. Una ficció que a hores d’ara presenta grans variants internes. Compareu, per favor, tres “novel·les” que marquen la temporada literària en català: L’esperit del temps (Proa), de Martí Domínguez, Ignot (Periscopi), de Manuel Baixauli, i Serem Atlàntida (Periscopi), de Joan Benesiu. Hi podem afegir, encara, un llibre extraordinari, de Yishai Sarid, El monstre de la memòria (Club Editor). És difícil dir-ho però em sembla que són exemples d’una nova volta de rosca de la narrativa empeltada amb l’assaig: idees trenades amb ficció, reflexió narrada sobre l’ús i l’abús de la memòria, o sobre la desmemòria... sobre l’escriptura i el seu fat, sobre un munt de qüestions que els autors plantegen i el lector ha de dirimir, si és que pot...
D’altra banda, té molt d’atractiu l’aplec de contes de Carlota Gurt Cavalcarem tota la nit (Proa). Carlota Gurt és traductora i una dona molt activa en xarxes socials. Una veu independent, que igual recita Rilke com Vinyoli a la llum d’un fanal les nits de barricades. Els seus contes son pertorbadors, hi batega experiència vital, modulada per la tècnica i la formació literàries. Ella mateix ha traduït La vuitena vida (per a la Brilka) (Navona), de Nino Haratischwili, una novel·la total de més de 1000 pàgines, que narra la història de diverses generacions entre Geòrgia -el país del Càucas d’on procedia Stalin- a començament de segle i Alemanya després de la caiguda del mur, amb les conseqüències corresponents, incloent la independència d’aquell país. Una novel·la riu d’aquelles que enganxen... però plena de sensibilitat i amb un tremp literari envejable.
Cal posar punt final. Les seduccions llibresques són interminables. Apuntaré per acabar la nova edició de Hannah Arendt. Una biografia, d’Elisabeth Young-Bruehl, a Paidós, a partir de la segona edició de l’obra original (2004). Aquesta gran biografia de Hannah Arendt fou publicada per primera vegada en traducció al castellà per la IVEI-Edicions Alfons el Magnànim el 1993. Després, en l’època fosca del PP, quan dirigia la IAM el periodista Bellveser, se’n varen deixar perdre els drets. (Va passar el mateix amb els Diaris de Musil i altres obres molt importants, que acabaren reeditades per segells privats). Una veritable proesa d’incúria i mala gestió editorial. Per a què Hannah Arendt, veritat? Amb el provincianisme dels Plecs d’autors locals i les edicions d’amics i coneguts ja n’hi havia prou...
I per acabar, dos llibres evocadors publicats per Acantilado, una editorial que ha aconseguit ser sinònim de qualitat, una veritable garantia: Bernd Brunner, Cuando los inviernos eran inviernos. Historia de una estación, i Adam Zagajewski Una leve exageración. El primer és un assaig molt singular sobre la història dels hiverns, que “ja no són el que eren”,un assaig històric i literari francament ben pastat, que capta l’atenció. El segon és una mena de dietari de reflexions de la més alta qualitat: enlluernador.
Hi ha molt per llegir i molt per aprendre. Aprofitem el temps...
0