La Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, miracle inacabat

Fa més de quaranta anys vaig sentir per primera vegada parlar d'una idea que s'havia formulat abans, durant la guerra civil de 1936-1939, i no s'havia materialitzat. Tant li feia, calia construir des de la base una Biblioteca Nacional Valenciana. M'ho digué Francisca Aleixandre, a la Biblioteca Pública que ocupa a València, al carrer de l'Hospital, restes del gran Hospital de la ciutat estúpidament destruït.

Escoltant-la, vaig entendre la importància capital del projecte, les seues enormes perspectives, finalitats i dimensions. La seua transcendència inexplorada i en general deixada de banda per les administracions públiques que l'haurien d'haver estudiada i executada. Entre altres coses, me'n vaig adonar perquè havia comprovat i patit les enormes deficiències de les biblioteques valencianes.

Jo feia una revista que es deia L'Espill, dirigida per Joan Fuster. Vaig dir a Francisca Aleixandre que publicaríem amb el màxim interès un paper d'ella explicant el que tenia al cap. Ho va amablement rebutjar, considerant per experiència personal que parlar-ne era perillós, mentre el projecte no estigués més consolidat.

Jo tenia i tinc per ella una admiració completa. Havia explotat amb gran profit els seus catàlegs dels fons bibliogràfics i documentals de la Sociedad Económica de Amigos del País, de València —encarregats i pagats, supose, per don Joaquín Maldonado— i, a més, em reconfortaven la seua amabilitat i el fet que parlés en veu baixa i molt ben modulada quan, buscant un paper o altre, la saludava al carrer de l'Hospital. Res a veure amb el personal abrupte, burocràtic i de vegades semianalfabet que de vegades havies de patir en locals dedicats a operacions paregudes.

La idea d'Aleixandre era d'un realisme complet, perquè es tractava d'anar posant maons sobre l'admirable fonament que constituïa la donació dels hereus de don Nicolau Primitiu Gómez-Serrano a l'Estat. Una col·lecció bibliogràfica excepcional, que el gran home havia reunit a base d'esforços i despeses personals incalculables. Sense això, probablement no hauria existit la Biblioteca Valenciana.

Han passat molts anys. Aplegà un moment que la Biblioteca Valenciana arribà a rams de beneir. He seguit amb atenció de simple ciutadà i usuari la seua evolució. Sempre que he pogut, he procurat que afluïssen donacions de llibres i documents a la Biblioteca Valenciana. Començant pels de don Adolf Pizcueta, que amb el seu pragmatisme característic —barrejat amb el romanticisme “d'artista valencià”, que li atribuïa el financer liberal Álvaro Noguera— va fer la donació immediata de llibres i papers en vida. Després, per les de Ricard Blasco o altres fons.

Però no m'interessa subratllar ara la importància de la Biblioteca Valenciana, indubtable però no prou coneguda. Només vull parlar del passat immediat, del present i del futur.

És un gravíssim crim civil que la Biblioteca Valenciana no tinga el dinamisme que li correspon per la importància dels seus fons, en creixença continuada, i per l'eficàcia professional del personal que hi treballa. O que hi ha treballat fins que la desesperació els feu buscar altres destinacions menys frustrants.

I ho dic perquè he vist —tristos privilegis de l'edat— com aquell gran projecte ha anat perdent gas, pel camí, i corre el perill evidentíssim de no arribar on caldria. Exclusivament per falta de visió política.

No és inventar el Mediterrani. Ni descobrir-lo. Els models estan a la vista i la seua utilitat està ben provada. La Biblioteca Valenciana ha de tenir recursos materials i humans suficients. Ha de disposar d'espais físics cada vegada més amplis, com passa a totes les biblioteques del món, i no veure'ls minvar. Ha d'estar infinitament més ben comunicada amb els usuaris d'a peu i amb els investigadors de tot el món, a través de la digitalització dels materials que conserva i de les immenses possibilitats d'Internet que just ara estan encara en les beceroles.

En definitiva, la Biblioteca Valenciana ha de ser tractada com un dels centres de cultura més importants de l'administració autonòmica. És a dir, del nostre país.

La migradesa actual, la retallada contínua de possibilitats, no haurien de continuar. La Biblioteca Valenciana constitueix una prova molt eloqüent de la sensibilitat, o de la insensibilitat, de la Generalitat cap a la cultura. No dic cap al llibre, el document, la foto, l'audiovisual o el periòdic. Dic cap a la cultura. Cap a la contribució que de fa segles s'ha fet des d'ací a la cultura bibliogràfica i documental, per començar.

La situació de la Biblioteca Valenciana ha d'ascendir al rang que mereix. L'Estatut d'Autonomia, segons la reforma de 2006, dóna una gran rellevància a l'antic Monestir de Santa Maria de la Valldigna. Sempre em paregué una menció rara o capritxosa. Així, es podria haver incorporat a l'Estatut tot un catàleg de monuments i referents històrics. Més que qualsevol d'ells, fins i tot més que el Monestir de Sant Miquel dels Reis que l'alberga, la Biblioteca Valenciana hauria d'haver figurat en l'Estatut, com a columna central insubstituïble de la realitat de poble que identifica l'actual Comunitat Autònoma i la lliga amb el Regne originari. Al costat de l'Arxiu del Regne, del que es conserva al Col·legi del Patriarca, dels fons de les universitats, seus episcopals, parròquies, municipis, diputacions i tots els organismes que es vulga. La memòria activa valenciana té un centre vital, central, en la Biblioteca Valenciana.

Aquest cervell necessita aliments, energies, atencions, estímuls, publicitat, recursos econòmics, personal, ampliacions físiques, aportacions de fons bibliogràfics i documentals. Els serveis que aquell centre té són, han estat sempre, amb un govern autonòmic o altre, d'una eficàcia innegable.

Però això no és prou. A la Biblioteca Valenciana li cal respecte. I mitjans adequats de tota mena. Com els de qualsevol altre centre del mateix caràcter i de la mateixa singularitat cultural. És obligació de la Generalitat procurar-li l'oxigen necessari a aquestes alçàries del segle XXI. Més del que mai s'ha fet, probablement.

Per resumir-ho, cal recuperar el temps perdut.

El 19 de setembre, mentre treballava a la sala de lectura, vaig haver d'esforçar-me per no distraure'm. De bon matí, al claustre ressonava la música estrepitosa de l'assaig d'un ballet, mentre quatre artistes amb burka feien una dansa.

Si algú creu que això passa, per exemple, a la Biblioteca Nacional de España o en qualsevol altra biblioteca d'un país normal, li agrairé que m'informe.