Comprendre Catalunya

El 1967 l’historiador Joan Reglà publicà un llibre de títol molt ambiciós, Comprendre el món (Editorial A.C., col·lecció “Cara i Creu”), ben interesant resum de les hipòtesis historiogràfiques i de les teories més versemblants que circulaven en la segona meitat d’un segle convuls, però alhora estranyament optimista.

El 2006 el vàrem reeditar a la Col·lecció Assaig de PUV. Dic que era “optimista” perquè el segle XX ha tingut fases i en aquell temps es pensava que s’havia tancat una època i tot seria diferent. Reglà era un historiador de Girona que, com altres, sobretot francesos, era hereu de les Llums i estava convençut que amb la raó es podria comprendre un esdevenir tan descarnat com el de l’Europa del segle XX, que incloïa dues guerres mundials i el suïcidi d’una civilització. Una mica massa demanar.

Però així i tot, perseverava en la voluntat de comprendre l’incomprensible. Reglà era deixeble de Jaume Vicens Vives, un historiador que va transitar de la República al franquisme sense despentinar-se massa. Una història realment interessant, i explosiva, perquè va patir la depuració i es va fer rehabilitar i va encapçalar la renovació historiogràfica catalana, i una mica també espanyola. L’autor d’España. Geopolítica del Estado y del Imperio (1940) fou també l’autor de Notícia de Catalunya (1954), i un precursor de la democràcia i l’autonomia recuperades (en qui Josep Pla tenia dipositades totes les esperances). Les victòries anorreadores de les armes tenen aquestes coses.

Comprendre el món? Una gran ambició, potser excessiva. Passat el temps, el nostre Alfons Cucó, que havia estat alumne de Regla -ell, però, era deixeble d’Emili Giralt-, en va fer paròdia, quan les coses es van embolicar de valent i deia, des de la perplexitat: “de comprendre el món a no entendre res”... És el que passa quan el món es fa massa complex i ens n’adonem que ens hem fet grans. Comprendre el món? Vols dir?

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer de 2021 bé podrien induir una actitud semblant: “no entendre res”. Perquè la cosa és molt complicada. Ha guanyat el bloc independentista. Alhora ha guanyat el bloc d’esquerres. El partit més votat és el PSC (PSOE). El PP, oposició i gran partit a Espanya, hi és marginal (3 diputats). Ha guanyat la bèstia negra de l’espanyolisme constitucionalista, Esquerra Republicana de Catalunya, empatada en escons (33) amb el PSC. Els Comuns -encapçalats per una valenciana, Jèssica Albiach- aguanten, però no tenen motius per llançar coets. Irromp VOX, cosa previsible, i un mal senyal, que cal apamar. La CUP demostra solidesa i serà determinant; un partit que diuen que és “antisistema i amic dels okupes”, valga’m Déu. El centre-dreta raonable, el PDeCat, és extraparlamentari. Junts per Cat, del messiànic Puigdemont i la suplent Laura Borràs, aguanta bé, és hegemònic a la Catalunya vella interior, i quasi empata amb ERC, que tanmateix s’ha dut el gat a l’aigua. Hi ha dos candidats a President de la Generalitat: Pere Aragonès i Salvador Illa. No es tracta de guanyar en minoria, sinó de ser força coaligant. I això només pot ser-ho Pere Aragonès. L’embolic és molt gran.

És molt gran perquè més enllà del vot -que tothom reconeix que és sagrat i decisiu- hi ha els interessos, les estratègies, els grups de pressió, els estats majors, les maniobres, les campanyes... La democràcia és sagrada, les eleccions van a missa. Però després intervenen altres factors, que no han de ser necessàriament els tancs.

Santa ingenuïtat, la de molts. A Catalunya hi ha una majoria a favor d’un canvi de fons, que inclou la hipòtesi d’un estat català (com es va proclamar el 1931 i el 1934, com va funcionar de facto entre 1936 i 1939). Espanya hi ha oposat durant massa temps una estratègia barroera, basada en la repressió, mai en la seducció. Els ideòlegs ja poden blasmar l’independentisme, dir que tot ells (també la CUP o ERC) són de dretes, insolidaris, egoistes o etnicistes -com diria Andrés Garcia Reche, cas paradigmàtic-, però amb això es queden. “No entendre res”... I a més ineficaç, perquè la realitat és tossuda. Una nació té moltes expressions i si totes convenen en una voluntat comuna -dretes i esquerres-, més enllà d’estratègies i interessos parcials, la cosa és molt seriosa.

ERC guanya pertot arreu, però sobretot al sud i al centre de Catalunya. Penetra als cinturons industrials. És una força ascendent. JxC ha substituït Convergència però és una formació diferent, i Laura Borràs -que coneix molt bé el País Valencià- té altres components. La CUP és una esquerra radical i un laboratori. El PSC ha recuperat electorat, però és insuficient. Ciutadans s’ha enfonsat, perquè era un partit d’ocasió, de conjuntura, fungible. La fugida dels líders i la mala imatge d’un candidat desagradable han acabat amb ells. Sense presència i arrelament al territori, un partit es pot desfer com un terròs de sucre.

La papereta ara la té Espanya. Pot continuar amb la tàctica de l’estruç, i qui dia passa any empeny. Amb la repressió si escau. Però això té límits. Límits molt clars. La repressió, per a ser efectiva, ha de ser anorreadora, devastadora. I ara com ara això és bastant inviable. Mentrestant, hi ha la conllevància que deia Ortega y Gasset. Però tampoc això pot ser ja.

Tenim massa assumptes comuns, el Corredor Mediterrani, la reconstrucció social post-pandèmia, la gestió dels 140.000 milions d’euros de la UE, la creació d’un clima social i polític respirable i estimulant, la defensa d’un model de convivència, la reactivació de l’economia espanyola, la lluita contra el perill d’un repunt de l’extrema dreta, la potenciació de la llengua i la cultura compartides -Catalunya, València, Balears-, que alguns no consideren patrimoni d’Espanya i ataquen tothora (i d’ací tants problemes)...

Tenim massa interessos comuns i massa reptes compartits com per a llançar la tovallola i concloure que no hi ha res a fer. A Madrid sempre saben què fer (“palo y tente tieso”). Però s’equivoquen de cap a cap. No se n’adonen?

A veure si per una vegada l’encerten, i entenen una mica -una mica- Catalunya i la seua forta voluntat de ser. Que no és una pulsió arbitrària. És molt lògica, la compartim (sí: la compartim), i ve del fons dels segles.