Corre perill la monarquia? I la democràcia?

La transparència pot resultar obscena. El coneixement públic d'una maniobra com la de Joan Carles I des del seu luxós refugi d'Abu Dhabi per a regularitzar mitjançant el pagament de 678.000 euros uns ingressos escandalosos obtinguts a través de targetes de crèdit opaques, amb l'evident objectiu d'evitar una investigació per delicte fiscal, ha convertit en precàries les justificacions de l'actitud del rei emèrit. Li ha passat a Pablo Casado (“els assumptes que haja fet de manera privada entren dins d'un altre poder de l'Estat”), li ha ocorregut a Pedro Sánchez (“el rei no té ni més ni menys drets i obligacions”) i també a José Luis Ábalos (“la justícia és igual per a tots”).

Els comentaris d'aqueixos líders polítics, que representen les formacions majoritàries, semblen procedir d'una altra galàxia, una galàxia que era ací abans en el temps, en la qual s'encobria qualsevol acció del rei i, com a conseqüència, es donava per descomptat que la corrupció de la monarquia no saltaria mai a l'esfera pública.

Però ací està, amb tota la cruesa, aqueix excap de l'Estat envoltat de sospites d'haver-se exercit en el càrrec, aprofitant el seu estatut d'inviolabilitat, com un corrupte d'abast internacional. I queden en ridícul les justificacions de polítics i periodistes que intenten mantindre una ficció retòrica d'una altra època. 

Els mitjans de comunicació, que Jürgen Habermas va descriure abans de l'explosió de la xarxes socials en internet com el principal agent de producció de realitat pública, ja no poden mantindre avui la barrera de protecció de secrets que van alçar en una altra època. No és casual, en aquest sentit, que un mitjà com elDiario.es haja tret a la llum aqueixes targetes opaques del pare del rei que en tantes dificultats han posat el discurs de defensa de la institució monàrquica.

“A Espanya no està en perill la monarquia”, ha assegurat el president del Govern. Però sí que ho està. Seria més exacte afirmar que el líder socialista no considera convenient o viable plantejar una alternativa o que seria contraproduent obrir el debat d'una reforma. Però negar la crisi és continuar jugant en l'esfera pública amb les cartes d'una època, la de la Transició, que va assumir, sens dubte a canvi de contrapartides que ho justificaven, unes hipoteques franquistes el camuflatge de les quals s'ha anat deteriorant més i més. 

La monarquia i l'exèrcit van ser les més importants d'aqueixes herències franquistes. I la jugada va donar resultat perquè el rei va servir per a neutralitzar l'amenaça militar quan va fer falta. El problema és que ara sabem que una part significativa dels qui han dirigit aquests anys les Forces Armades pensen que encara és possible encomanar-se al rei per a amenaçar des de l'extrema dreta la democràcia. I que el monarca de la Transició ha portat fins als nostres dies un comportament deshonest, al marge de la legalitat, típic de l'actitud oligàrquica de les elits de la dictadura.

Felip VI es veu emplaçat a respondre a un doble problema, el dels escàndols que protagonitza el seu antecessor i el de la toxicitat que li ofereixen els ultres que tracten d'instrumentalitzar-lo com a referència d'unes pulsions involucionistes gens dissimulades. Per cert, les cartes al monarca i les converses de watsapp d'oficials retirats també comprometen l'exèrcit en la mesura en què alcen la sospita que comandaments en actiu puguen compartir les seues exaltacions, encara que callen per a evitar conseqüències disciplinàries.

Desprendre's d'aqueixes dues hipoteques exigiria uns desmarcatges enèrgics per part del rei, i encara així només servirien per a buidar els enormes nuvolots que ara mateix es congrien sobre la monarquia, obligada a mitjà termini a tornar a tractar de guanyar-se la legitimitat. Quan d'ací uns dies Felip VI pronuncie el seu tradicional discurs de Nadal, els dos problemes s'estaran podrint en els armaris del sistema, degradant el marc institucional.