Els inferns també estan en les altures

Em desperte al bell mig de la nit, tal com ahir i com avant ahir. Procure estar quieta, tranquil·litzar-me. De moment no isc del llit: tracte de fer les paus amb els plecs dels llençols i la forma que el coixí ha dibuixat després d’unes poques hores —molt poques— de son. Sospite que seran les quatre de la matinada, o una mica abans. Finalment mire el rellotge i sí, igual que ahir, i avant ahir, són les 3:49 a.m. Ni a les quatre ha arribat la son! Curiosa coincidència de despertar-me tres nits successives aproximadament a la mateixa hora! I fins a cert punt podria ser-ho, però té una explicació, que no és científica, sinó catastròfica: el soroll del carrer, una remor que puja forta i innegociable per les parets d’un edifici de catorze plantes i que des de l’asfalt fins al terrat ho amara tot d’una tremolor corprenedora que amenaça el descans: qualsevol desig o necessita de descans, tots els drets possibles al descans. Són la remor de les converses i els crits de desenes de joves, alguns molt joves, altres que tant, que beuen alcohol barat a les voreres, que canten nadales en octubre o «cumpleaños feliz» a cor què vols, que riuen, que ho passen bé, que de tant en tant bramen barbaritats, acompanyats, en ocasions, d’unes motos que rugeixen com lleons sobre la selva de l’asfalt. En una paraula: infern nocturn.

Em ve de sobte al cap el títol d’una sèrie que no mire ni miraré mai —no li trobe el punt a l’humor castís de gran part de les sèries i del cinema espanyol— però que li ve com un guant a la situació: Aquí no hay quien viva, tot i que en aquest cas sonaria més encertat un Aquí no hay quien duerma, perquè ben mirat, com per a viure cal dormir i descansar, ja estaria bé el títol original de la sèrie.

El cas és que en despertar d’aquesta manera inesperada i un tant agressiva, la primera nit em vaig disgustar i turmentar perquè no podia tornar a agafar la son: tenia certes preocupacions i havia sigut un dia llarg, què hi farem! La segona nit vaig optar per prendre-m’ho amb cert humor —difícil, convindreu amb mi, però no impossible— i em vaig disposar a llegir al llit, no sense abans haver-me preparat un got de llet calenta amb colacao, tot un clàssic de les nits d’insomni, i em vaig acomodar al llit entre coixins. Dit i fet, i com que veia que no tornaria a adormir-me fàcilment, em vaig posar a llegir i a acabar de preparar la presentació d’un llibre, i l’entrevista a l’autor, que faria l’endemà d’aquella matinada, és a dir, unes poques hores després. 

La tercera nit és ara, el moment just en què escric aquestes ratlles. Avui he optat per telefonar la policia local —ho he fet unes quantes vegades des de l’estiu fins ara— potser mig convençuda que té un cert efecte placebo. En trucar a les forces de l’ordre, una pensa que vindrà una patrulla, que parlaran amb els joves, potser els donaran xupa-xups, els convenceran que el descans és un dret indestructible de la gent, que són més de les quatre de la matinada, que toca fer un pensament i que un altre dia més. Pense en tot això i m’asserene, o crec que m’asserene. Ben mirat, ja quasi és hora d’alçar-me i deixar estar les dèries de l’insomni. Però ja que jo no puc dir-los quatre coses, ni ganes que en tinc —prou feines tinc ja amb ocupar-me del meus fills adolescents que, per sort, i que dure! de nit dormen i no fan la mà pels carrers entre litres d’alcohol— que li les diguen, i amb certa autoritat, uns funcionaris autoritzats per a tal propòsit. 

La tercera nit, deia, escric aquesta columna des del llit mentre la meua columna (la vertebral) s’acomoda als coixins, que tampoc no dormen molt aquests dies, i tracta d’estar recta i serena. No són hores de posar-me a escriure a la taula de fer feina, al cap i a la fi, hauria d’estar dormint, com tots vostès, imagine, si tenen la sort de no viure amb d’un local de xupitos «low cost» sota la seua orella i sentir la remor constant que amenaça les seues finestres, per molt que aquestes siguen de climalit i s’eleven cap al cel. 

Els inferns, ja ho he comprovat, també estan en les altures i a tot s’aclimaten.