Gimeno Sacristán, un savi de la Pedagogia

Hi ha professors –els menys- que per saviesa i ètica deixen una empremta en els seus alumnes i en la societat, que els converteixen en exemplars, i la seua obra en imperible i fecundadora d'altres (a vegades fins i tot creen escola). Se m'acut citar, per exemple, l'humanista Gregori Maians, els naturalistes Cavanilles, Rafael Cisternas, o Arévalo Baca, l'historiador de la Medicina José María López Piñero, el lingüista Sanchis Guarner, l'historiador Joan Reglà. El cas de Joan Fuster és paradigmàtic, perquè aconsegueix la càtedra després de tota una vida investigant en solitari. Tots ells han deixat petjada, han sigut humanistes i autèntics pensadors.

S'acaba de publicar el llibre Lectors i lectures de José Gimeno Sacristán, potser l'únic pedagog espanyol, catedràtic jubilat de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, amb teoria pròpia i desenes de llibres sobre la teoria de l'ensenyament, el desenvolupament del currículum i la didàctica general. El llibre és un homenatge de múltiples pedagogs de diversos països davant la concessió a Gimeno Sacristán del premi del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials “per la seua influència intel·lectual en educació a Amèrica Llatina”. Sens dubte s'ho mereixia, perquè havia donat conferències i dirigit tesis doctorals a molts pedagogs de l'altra part de l'oceà Atlàntic, en just contrapés a l'acollida que mestres i altres exiliats, després de la Guerra Civil espanyola, van rebre allí fugint del genocida Franco.

Hi ha una cosa que demostra la passió i el compromís de Gimeno Sacristán per l'educació pública, i és que, sent el catedràtic més jove –trencador en una facultat que, en el títol de Ciències de l'Educació, feia olor, als anys 70 i principis dels 80, a encens i a pura endogàmia- mai es va adormir en els llorers. Va demostrar que es prenia molt de debò la seua professió: cada any publicava un llibre amb noves aportacions i enfocaments de la seua matèria que no s'havien tractat fins llavors. I més encara: ja jubilat continua publicant sense repetir-se. I sempre interessat a ser un home amb influx pel seu saber i conviccions, va participar en nombroses revistes científiques i eren habituals els seus articles en El País.

No es va apoltronar mai, com tants professors de la universitat. Conste que pense que hi ha dues solucions, entre altres, a la universitat espanyola: tancar l'estafa de les privades, i prohibir el funcionariat: el sociòleg Josep Vicent Marqués em va comentar anys abans de morir que Fernando Savater, Javier Sádaba i ell mateix van fer un manifest contra la funcionarització del professorat universitari i que no el va voler signar ningú. Dic això perquè en aquells anys, paradoxalment, bastant professorat monjil, sent com eren de Pedagogia, donaven les classes dictant literalment a l'alumnat, que copiava avorrit teories i metodologies –que donaven com a modèliques- absolutament contràries a les utilitzades per aqueix mateix professorat per a ensenyar. Hi havia un aprofitament immoral de treballs de l'alumnat furtats com a propis, i el talla-pega copiador, el refregit, i l'enumeració al final del treball de desenes d'autors que no havien citat, i viceversa per a camuflar el seu plagi, els fraus d’investigacions… Una vergonya. A això s'unia el fet de no aportar en els seus articles res de nou, cap avanç i sí molt de cansament. Afusellaven textos d'altres autors sense citar-los. Vaig presenciar una tesi doctoral en la qual estava sol de públic, i en acabar la doctoranda recomanada la seua exposició, el president amic del tribunal va dir: “Bé, crec que no val la pena que diguem res, anem a menjar a la platja” (la tesi estava plagiada íntegrament i sense rubor). També en Psicologia passaven aquestes coses, al punt que era un secret a veus que a un catedràtic conductista se li havien descobert dos llibres dels EUA literalment plagiats. No era molt exemplar, ni hi havia saviesa en la universitat franquista, ni la de la transició i fins i tot quan va guanyar el PSOE les eleccions. Recordem també la vaga dels professors que, en bloc i sense passar per cap prova selectiva, van forçar perquè se'ls col·locara per a tota la vida… i ho van aconseguir.

Gimeno Sacristán no era d'aqueixa fauna. No va apostar mai per l'endogàmia, ni afusellava textos, ni dictava literalment les classes convertint-les, com tants, en somnolència. Encara que semblava retret i sec, en les distàncies curtes era afable, humil, i fins i tot escèptic (si bé en els debats en congressos defensava les seues postures amb raó i aplom… i amb una fina ironia anglesa).

En el seu primer llibre, “Teoria de l'ensenyament i desenvolupament del currículum”, mostrava ja amb claredat i profunditat –emparat epistemológicamente en Mario Bunge- l'estructura bàsica del procés ensenyament-aprenentatge. Va fonamentar sempre els seus postulats pedagògics en psicòlegs cognitivistes com Jean Piaget o Lev Vigotsky, en sociòlegs com Pierre Bordieu, o en pedagogs crítics que gràcies a ell arribaven a Espanya com Michael W. Apple, Henry Giroux, Peter McLaren, Paulo Freire, Stenhouse... Insistia que la Pedagogia era una ciència entre humana i social que bevia inevitablement per a fonamentar-se i justificar-se de moltes altres ciències (Psicologia, Biologia, Sociologia, Antropologia… i fins i tot Medicina i Psiquiatria). Va crear un departament de gent intel·ligent i progressista. Va criticar els neologismes de l'educació utilitarista i mercantilista del neoliberalisme: l'“excel·lència”, la “instrucció financera” com a matèria de batxiller… va destrossar amb raó la LOMCE de Wert. Va desemmascarar el model curricular conductual clàssic que encotillava el procés d'ensenyament aprenentatge (la programació per objectius operatius ‘milimétrics’) i convertia el professorat en plebeu de la inspecció administrativa retallant la poca llibertat de càtedra que tenia. Gimeno Sacristán defensava una programació procesual que tinguera en compte cada alumne concret, i que el mateix professorat amb una avaluació contínua convertira cada classe en una investigació-acció que, retroalimentant-se, anara trobant errors i fonamentant nous encerts metodològics.

Per a ell, el currículum és l'expressió de la funció socialitzadora de l'escola i element configurador imprescindible per a comprendre la pràctica. S'hi entrecreuen components i determinacions molt diversos: d'innovació pedagògica, polítiques, culturals, administratives, econòmiques, productives de diversos materials, de control del sistema escolar… Així, Gimeno desglossa, reflexiona i pondera huit subsistemes o àmbits en els quals s'expressen pràctiques relacionades amb el currículum i el seu pes i interdependències. Al temps va anar aprofundint més i més en el tema del currículum, l'atenció a la diversitat i a la inclusió, l'educació per competències, les metodologies, els continguts… inaugurant tot un camp d'investigació pedagògica on Los saberes e incertidumbres sobre el currículum i la Didàctica cobraven majoria d'edat epistemològica. I sempre remarcant la impostura cientifista dels pedagogs tecnòlegs i conservadors. Gimeno raonava amb una manera teoricopràctica i experiencial de fer Pedagogia, construint coneixement pedagògic, mantenint un contacte veritablement significatiu amb la realitat de l'educació, per a comprendre-la i transformar-la. Òbviament, també reflexionava i especulava sobre el sentit de l'educació o el futur de la cultura. A més dels seus llibres més ‘acadèmics’ Gimeno va escriure llibres en defensa de l'ensenyament públic, o sucoses investigacions i reflexions mai realitzades com El valor del tiempo en educación, o El alumno como invención, on biologia, història, antropologia, psicologia, pedagogia i sociologia s'entrellacen. Crec que, culte i admirat com és més enllà de les nostres fronteres, és també un humanista, un pensador.

No obstant això, i amb tota la sincera modèstia que ve al cas, reconec que no coincidisc en absolut amb José Gimeno Sacristán quan en una conferència va declarar que això d'“aprendre a aprendre” li semblava una tautologia. NO: Ja vaig explicar àmpliament en aquest diari i en un provocatiu article contra els reaccionaris antipedagogs (Pedagogia versus Filosofia: La competència d'“aprendre a aprendre”) que no és una absurda redundància “aprendre a aprendre” i que és una molt necessària competència metacognitiva. Voldria afegir que ja en 1984 el pedagog Joseph D. Novak de l'Institut de Cognició Humana de Florida va publicar un llibre titulat “Aprenent a aprendre”. I una de les ments més lúcides, el sociòleg i filòsof Edgar Morin, autor dels llibres “Els set sabers per a una educació del futur” (2000) i “Ensenyar a viure. Manifest per a canviar l'educació” (2016), defensa com a fonamental el concepte, i diu: “Cal aprendre a aprendre, és a dir, aprendre alhora separant i relacionant, analitzant i sintetitzant, a considerar els objectes no ja com a coses tancades en si mateixes, sinó com a coses que es comuniquen entre elles i amb el seu entorn, formant aquesta comunicació que parteix de la seua organització i de la seua pròpia naturalesa. Cal superar la causalitat lineal de causa-efecte, per a aprendre la causalitat mútua, interrelacional i les seues incerteses”. És a dir, abundant en les raons del meu article, aprendre a aprendre és l'habilitat i la disposició per adaptar-se a noves tasques mitjançant l'activació del compromís per a pensar la complexitat, i una perspectiva a través del manteniment de l'autoregulació cognitiva i afectiva de l'activitat d'aprendre. O com va assenyalar la UE: “Aprendre a aprendre inclou la consciència de les necessitats i processos de l'aprenentatge propi, la identificació de les oportunitats disponibles (…) Aprendre a aprendre significa que els estudiants es comprometen a construir el seu coneixement a partir dels seus aprenentatges i experiències vitals anteriors amb la finalitat de reutilitzar i aplicar el coneixement en una varietat de contextos”. He de finalitzar reconeixent el deute amb el gran pedagog que és Gimeno Sacristán… que coneix el coneixement, encara que no sàpia aprendre a aprendre.