De Hearst a Musk: la manipulació de l'empatia

Hi ha alguna cosa més inquietant que la possibilitat que l'horror que ens estremeix i ens fa sentir empatia per unes certes víctimes d'atrocitats puga haver sigut manipulat? Com și allò que ha ocorregut realment no fora bastant terrible, les xarxes socials s'han omplit de falsificacions aberrants relacionades amb la massacre causada per la incursió de milicians d'Hamàs a Israel i la brutal resposta de l'exèrcit israelià contra els palestins que viuen a la franja de Gaza. Ja havia ocorregut amb la invasió d'Ucraïna per les tropes russes de Vladímir Putin, però fa l'efecte que en cada esclat de violència política, en cada guerra, la intoxicació de l'opinió pública que irradia des de plataformes com a X (l'antiga Twitter) i Facebook escala alguns graus. Fins a l'extrem que la Comissió Europea ha decidit intervindre, advertint d'una astronòmica sanció Mark Zuckerberg, de Facebook, i especialment Elon Musk, de X, pel fet que s'està vulnerant amb una allau de vídeos, imatges i notícies falses la regulació recollida en la molt recent Llei de Serveis Digitals.

Resulta d'allò més preocupant l'actitud del multimilionari amo de l'antiga Twitter, entusiasta prescriptor ell mateix de comptes dedicats a la difusió de faules d'extrema dreta, que ha propiciat una deriva de la plataforma cap al caos i la desinformació des que la va comprar fa a penes un any. La manera d'actuar d'aquest magnat se situa al final d'un fil que va arrancar a les acaballes del segle XIX amb el que es considera un gran salt en la història de la propaganda, el de la Guerra de Cuba entre els Estats Units i Espanya, quan van sorgir alhora la premsa de masses i el sensacionalisme. L'ús d'exageracions, falsedats i mentides per a fomentar el suport de l'opinió pública estatunidenca a aquell arravatament bèl·lic catalitzat per l'enfonsament del cuirassat USS Maine, que van practicar figures com William Randolph Hearst, va llançar aleshores al galop la bèstia del periodisme sensacionalista, que només s'ha aconseguit contindre precàriament en el contrast deontològic amb formes de periodisme més honest i, davant els excessos molt greus, mitjançant les accions legals que protegeixen els drets dels ciutadans en les societats democràtiques (la cadena Fox, sense anar més lluny, va haver de pagar fa uns mesos 717 milions de dòlars per difondre les mentides trumpistas de frau electoral).

La revolució digital ha desbaratat totalment l'instrumental democràtic amb què es va fer front durant el segle XX a la falsificació dels esdeveniments orientada a objectius polítics i ideològics. Sobtadament, l'engany i la mentida han deixat de tindre frens, d'experimentar contrapesos gràcies paradoxalment a les virtuts de la nova escena digital, un territori d'abast global i estructura descentralitzada completament salvatge en el qual és possible fer el salvatge sense responsabilitats ni límits. Les grans plataformes pretenen gaudir, amb la seua descomunal capacitat de difusió i la seua posició en el mercat quasi monopolista, d'impunitat davant les lleis que estan obligats a complir els mitjans de comunicació convencionals en l'àmbit dels estats en què actuen. Les empreses que operen aqueixes xarxes proclamen no ser responsables dels continguts que difonen perquè al·leguen no ser-ne les autores, com si els algorismes destinats a maximitzar el negoci no aplicaren un biaix determinat a la rellevància i selecció dels missatges. Això haurà de canviar necessàriament si no volem que col·lapse la mera possibilitat d'establir les veritats més bàsiques, els fets més elementals sobre els quals se sustenten el debat públic i la convivència civilitzada.

D'ací la importància de normes com les de la Unió Europea, que busquen superar amb el seu àmbit continental d'aplicació les dificultats que planteja la fragmentació de les legislacions estatals. La Llei de Serveis Digitals posa encertadament el focus sobre les grans plataformes, aquelles l'abast de les quals supera el 10% de la població de la Unió Europea. Els exigeix un control eficient de potencials abusos i promou el paper “d'alertadors fiables” contra les faules o fake news, els discursos d'odi i els continguts il·lícits en línia. Resulta estratègic que la novíssima normativa europea no esdevinga una mera declaració d'intencions ni un exercici de bona voluntat sense efectes pràctics. És evident que no produirà miracles, però ha de contribuir a configurar l'instrumental democràtic que sufoque el fanatisme i ature aqueixa trituradora de la informació plural elaborada des del respecte a la llibertat i a unes certes regles objectives que ha emergit com un monstre de la disrupció generada pel desenvolupament de la tecnologia digital, tan inspiradora i útil per molts altres motius.