La memòria política d'un peix

“Hem passat pàgina d'aqueix senyor fa molt temps. Hi ha un altre president, hi ha una altra direcció, hi ha una altra manera d'entendre les coses, afortunadament molt més contemporània l'any 2021”. Això és el que va dir Javier Maroto, l'únic portaveu del PP que va reaccionar immediatament a les noves revelacions de Luis Bárcenas sobre la corrupció en què ha viscut instal·lat aqueix partit des de la seua fundació.

Maroto va compondre a la perfecció l'actitud de la dreta espanyola davant les seues responsabilitats col·lectives recents, absolutament contemporànies, que consisteix a desentendre's. Va afegir hores després que en el PP estan “una mica cansats” de Bárcenas i del “pesat” que és. A continuació, va elogiar la suposada “contundència” de l'actual líder del partit, Pablo Casado, davant qualsevol cas de corrupció. 

Aqueix còctel o empanada indigerible de desenteniment que recepten i administren els seus dirigents a tots els nivells davant les escomeses de l'escàndol que l'embolica ha portat el Partit Popular, no sols a perdre el poder a Espanya, sinó també la credibilitat. I el que hi ha per vindre.

Les noves revelacions de l'extresorer del PP vénen a emplenar fragments del puzle que ja eren fàcils d'intuir a partir de les moltes peces del sistema de finançament il·legal, amb totes les seues derivades, que ja es coneixien pels noms de successives operacions policials: Gürtel, Púnica, Erial, Brugal, Taula… I esguiten de ple la ja dubtosa honorabilitat de figures com José María Aznar o Mariano Rajoy.

Perquè aqueix “passat” de què parlen els portaveus del PP com si es referiren al Plistocé és, no obstant això, tan immediat i recent que va justificar que caiguera Rajoy i arribara el socialista Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol fa a penes dos anys i mig. Una moció de censura, per cert, a la qual Casado i els seus continuen negant legitimitat, malgrat l'aclaparadora presència del monstre de la corrupció entre els seus arguments.

Els populars simulen tindre memòria de peix. Però també en això s'equivoquen. Ja no és només que defensen el “llegat” de Rajoy, la mala memòria del qual li feia referir-se a “aqueix senyor del qual vosté em parla” quan li preguntaven per l'home que ara explica com va veure destruir en el seu despatx del carrer de Gènova, a Madrid, seu del PP, els documents on es reflectien els comptes de la caixa B, els sobresous en diner negre i els pagaments d'empreses adjudicatàries de l'Administració que finançaven il·legalment el partit. No es tracta tampoc que Aznar siga considerat un mentor a venerar malgrat que va compartir cerimònies familiars amb la plana major de la Gürtel i malgrat que resulta cada vegada més versemblant la sospita que la caixa B funcionava des d'abans del cas Naseiro, és a dir, també durant el seu mandat.

És que hi ha mostres de comportament elusiu pertot arreu. Per exemple, María José Català, portaveu del PP a l'Ajuntament de València, exconsellera dels últims governs de la dreta en la Generalitat Valenciana, no ha tingut problema a anunciar que, quan el seu partit torne a l'alcaldia, retrà homenatge a Rita Barberá, com si l'exalcaldesa no haguera mort abandonada pels seus correligionaris quan estava a punt de ser imputada i el seu autoritari lideratge no haguera sigut exercit sobre campanyes irregularment finançades mitjançant mossegades a costa dels diners públics, avui investigades en diversos sumaris. 

Es veu que Barberá encara està en el santoral, tot i que que hi ha casos que es donen per perduts, com els d'Eduardo Zaplana o Francisco Camps, unes altres “estreles” del PP valencià que van passar per la presidència autonòmica en temps de rutilant poder absolut i ara es veuen angoixats per les imputacions que es ventilen en els tribunals. És surrealista veure l'expresident que es deixava regalar vestits per la trama Gürtel reivindicar-se a si mateix cada vegada que pot per a proclamar que hi ha contra ell una conspiració de “jutges socialistes”.

La corrupció del PP ha sigut estructural i sistemàtica, tot apunta a això. El seu intent de despistar també. La reguera de “caiguts” i la llista de sospitosos revelen, pel seu nivell, que no es tractava d'un assumpte menor, d'un sector esgarriat de l'organització o de l'actuació eventual d'algun corrupte aïllat. Malgrat les acusacions contra altres formacions que sorgeixen sovint del vell tàndem bipartidista, sembla que el principal partit de la dreta espanyola s'ha comportat com el pitjor dels antisistema, convençuts una bona part dels seus dirigents que podien actuar al marge de les lleis aplicables al conjunt de la ciutadania.

És comprensible que resulte un exercici dur afrontar el que ha ocorregut, analitzar amb serietat els fets i extraure'n conclusions explícites en clau de refundació autocrítica com a mínim. Però no és de rebut que la resposta consistisca a difuminar la gravetat de les responsabilitats i escamotejar els fets sense la menor humilitat, mantenint un discurs desafiador sense la menor intenció d'obrir un debat intern sobre un problema massa generalitzat.

L'estratègia de l'amnèsia del PP davant la corrupció és moralment censurable i democràticament dissolvent; fer paranys amb la memòria per a no entonar el mea culpa resulta patètic. Es deia que els peixos eren incapaços de recordar res més enllà d'uns pocs segons, però els científics han desmentit aqueix prejudici en demostrar experimentalment que poden recordar amb precisió, entre altres coses, on estan els llocs en els quals poden trobar aliment i com evitar als seus depredadors. Resulta al capdavall que els peixos tenen memòria a llarg termini, a més llarg termini que aqueixos dirigents de la dreta tenallats per un passat tan recent que cueja amb ferocitat en la política d'ara mateix.