Més enllà de la corrupció

La filosofia de l’existència i de la vida (Heidegger, la Lebensphilosohpie, el ‘racio-vitalismo’ d’Ortega) fou anterior, però les experiències de la guerra i l’ocupació donaren cos i entitat a especulacions que abans havien estat més bé teòriques, o simplement retòriques. Sobretot a França. ¿Era legítim disparar i matar un soldat alemany, probablement innocent i fins i tot encantador en termes personals, un soldat de lleva però que formava part de l’Exèrcit d’ocupació? ¿Era acceptable moralment actuar en la Resistència, fer sabotatges, atacar patrulles alemanyes, posar explosius i matar, quan després les represàlies eren ferotges i costaven desenes de vides de francesos normals i corrents? Dilemes molt durs, terribles...

D’ací va nàixer, una mica, la filosofia existencialista, que plantejava els dilemes morals de l’existència humana. La ignomínia de l’acomodació a un règim d’opressió i de força. La legitimitat de la revolta, i el problema dels danys col·laterals. Una qüestió que ultrapassa la conjuntura i que s’ha plantejat una i mil vegades. La relació tan fosca i problemàtica entre fins i mitjans. L’existencialisme fou la filosofia dominant a França i Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Decisions difícils i terribles, sí, com la que se li plantejava a una mare que, acaçada per un esbirro nazi alemany (segurament embriac de Schadenfreude) havia de triar entre quin dels seus dos fills lliurava a una mort segura i immediata, com es pogué veure a la pel·lícula La decisió de Sophie. Triar no entre el bé i el mal, sinó entre dos mals. Una qüestió envitricollada a la qual va dedicar pàgines esclaridores el filòsof Isaiah Berlin.

Salvant moltes -moltes- distàncies, una cosa semblant pot succeir -subjectivament- en alguns replecs de la galàxia de la corrupció. Sobretot en la que té a veure amb el finançament de partits i campanyes electorals en condicions percebudes com d’inferioritat de condicions. Malament veure’s reduïts a una certa impotència en termes materials. I malament entrar en el joc d’empresaris corruptors disposats a traure avantatges il·lícits i a navegar en les aigües tèrboles de la discrecionalitat dels poders en els seus diversos nivells.

I ací fa acte de presència la figura del pragmàtic, del tipus llest i espavilat que resol problemes. L’individu que té contactes i que no defuig “embrutar-se” les mans per tal que altres, els considerats “purs”, puguen continuar invocant els grans principis.

Però el tipus espavilat que “resol problemes” també mira per ell mateix. Desvia de vegades -o tot sovint- una part del que aconsegueix cap a la seua butxaca particular. I a més el que “aconsegueix” té un cost. Un cost que recau en el contribuent. Perquè les comissions il·legals a canvi de requalificacions de sòl o de concessions administratives de serveis públics (siguen les ITV, el Pla Eòlic, les Ressonàncies magnètiques, la construcció d’edificis escolars o un contracte de subministrament d’aigua potable)  no van a càrrec del sacrificat empresari. Van a càrrec del pressupost, que es paga a través d’impostos o de deute. En ambdós casos, a càrrec del contribuent. Un forat negre en els comptes públics, un frau, una estafa, una actuació del tot delictiva i reprovable.

Delictiva i reprovable? Sí, i tant. Però ha estat el pa de cada dia a la societat valenciana (i no només) al llarg del “règim” del PP, entre 1995 i 2015. Un règim basat en la corrupció i el malbaratament, retratat de manera tan impecable com implacable -i justa- pel periodista Francesc Arabí als seus dos llibres, Ciudadano Zaplana(Foca, 2019) i Los tentáculos del truhan (Círculo Rojo, 2022), que el farien sens dubte mereixedor d’un Premi Pulitzer, si una cosa semblant existís a casa nostra...

La lectura d’aquests llibres és il·lustrativa, instructiva. A les seues pàgines, a estones angunioses, penoses, ho trobareu tot: el modus operandi, les estratègies del calamar que fa servir Eduardo Zaplana per defugir l’acció de la justícia encara ara, la pila de casos de corrupció que ens han amargat les darreres dècades, la manca absoluta d’ètica i moral, la cohort -amb noms i cognoms- dels deshonrats que han enfonsat el crèdit dels valencians i que han furtat, que ens han furtat, a mans plenes. I que en l’ona expansiva de la corrupció -impulsada per suposats “empresaris” parasitaris i improductius- anaven més enllà del partit que governava i tenia la responsabilitat de la cosa pública, que adjudicava i repartia. Volien més, i a escala local havien de comprar voluntats també en una oposició anèmica. Vet ací la lògica perversa. 

Però s’ha d’entendre una cosa molt important, fonamental. Més enllà de decisions individuals o de dilemes existencials el que hi havia era tot un sistema. Una manera de fer, una maquinària a ple rendiment, que alguns entenien com a “normal”. Formava part d’un context més ampli i de la cultura de l’enriquiment il·lícit a tot drap (“Nos vamos a forrar”, “Necesito mucho dinero para vivir”) i empentava els mateixos empresaris -no sempre els corruptors actius-  a “entrar en el joc” si volien tindre negoci, adjudicacions, quota de mercat. I s’estenia com una taca d’oli en el PP de Zaplana, Rus, Olivas, Grau, Camps, Blasco, Sanz, Fabra, Benavent, Caturla, Castellano, Ripoll i un etcètera inacabable (tota l’estructura, pràcticament, d’una organització que detenia les màximes responsabilitats de govern i en la qual tots els secretaris de finances han acabat malament). Noms que apareixen convenientment documentats i contextualitzats en les anàlisis solvents d’un fenomen que corca la democràcia i els principis bàsics d’igualtat davant la llei i el tracte amb les administracions. El rosari de “casos” investigats per la UCO  de la Guàrdia Civil i la Fiscalia Anticorrupció i els sumaris judicials corresponents ocupen a hores d’ara milers i milers de pàgines.

Quico Arabí ha estat el notari precís, exacte, informat, que ha alçat acta, sovint sense estalviar-se la ironia sorneguera, molt pròpia de la gent de la seua comarca d’origen. Arabí va nàixer i té arrels a Gata, a la Marina Alta. Escriu una prosa eficaç, alhora amarga i divertida, que es llegeix sovint “com una novel·la” del gènere negre. Però no és ficció. És la pura realitat contrastada, treta de sumaris, declaracions, àudios i documentació de tota mena.

El problema és gros, la corrupció -com ha escrit Adolf Beltran- projecta una ombra allargada. Caldrà fer net, caldrà fer -encara- una catarsi fulminant. La corrupció -la desviació de fons públics (necessaris per a fer escoles o centres de salut) a finalitats impròpies i al capdavall a butxaques privades- és un delicte escandalós, repugnant, un frau a la democràcia i a la ciutadania.  Una vulneració intolerable de la llei. Una recepta per al fracàs com a societat i com a país. Les societats corruptes -com les dominades pel narcotràfic-  són injustes per principi, ineficaces i s’empobreixen a un ritme galopant.

També en aquest capítol caldrà  posar punt final. Res d’ètica dels negocis, un enfocament fracassat i encobridor. Llum, taquígrafs, jutges imparcials i competents, suport popular, informació, transparència i justícia. Sobretot justícia. 

Els llibres de Francesc Arabí venen a sumar-se a uns altres que componen una petita biblioteca de la corrupció. Els tinc a l’abast, ara: La patria en la cartera (Ariel, 2022) del jutge Ximo Bosch, una panoràmica de la corrupció  a tot Espanya, que arrenca de la corrupció sistèmica del franquisme; La ciudad de la eufòria. Una hipòtesis de la mafia (Libros del K.O, 2021), del periodista Rodrigo Terrassa, crònica eficaç del mateix assumpte al País Valencià, basat igualment en documentació sumarial; Yonquis del dinero (Cuadrilátero de libros, 2016), del periodista Sergi Castillo, amb un subtítol eloqüent: “Las diez grandes historias de la corrupción valenciana”, que retraten la vida i els miracles de Vicente Sanz, Zaplana, Fabra, Rafael Blasco, Esteban Cuesta, Cotino, Enrique Ortiz, el Bigotes, Rita Barberà i Alfonso Rus. Almenys hi ha periodistes que han fet la seua feina -com també jutges, fiscals i policia. Si sumem aquestes i altres aportacions a les cròniques novel·lades de Ferran Torrent (Societat limitada, Judicis finals, Espècies protegides, etc.), conclourem que la societat valenciana s’ha pogut mirar a l’espill. Però no n’hi ha prou amb això. És evident que no.