Un món col·lapsat

La situació de pandèmia i les consegüents limitacions, sobretot la més cridanera de totes, la reclusió a les cases de poblacions senceres -el confinament-, en va ser, probablement, el pròleg, la prefiguració. Durant un temps va regnar el silenci, la interiorització, un parèntesi, una aturada de les vides i les pautes habituals de consum, mobilitat i activitat econòmica. Per un període breu, la resta de la biosfera ho va agrair. Es va reduir la contaminació. Els animalets tornaven a les ciutats. Se sentia el cant dels ocells.

Vivim en un planeta desbordat, per un excés de població que consumeix un excés de recursos no renovables i aboca un excés de residus i deixalles al medi ambient. Tot això és molt sabut. D’ençà de la revolució industrial -una fracció ínfima en el flux immens dels temps geològics- l’abocament de Co2 a l’atmosfera s’ha multiplicat per un factor increïble. El resultat del nostre benestar actual, el tenim a la vista: cal fer un gran esforç de reconducció per evitar un escalfament suïcida del planeta.

El nostre benestar? Quin plural més majestàtic, però emprat a tort i dret. Serà el d’una fracció de la humanitat, la fracció benestant als països benestants. I el de la fracció ascendent als països ascendents. Tot aquest benestar està molt mal repartit. Però és benestar: llum elèctrica tothora, aigua potable a les aixetes, aigua calenta a les cases, calefacció, aire condicionat, la nevera plena, el cotxe a l’abast per circular o fer escapades, els viatges a destinacions llunyanes, els petits o grans luxes, la seguretat alimentària, la sanitat assegurada, una organització eficaç de l’Estat que dona seguretat... I estris, aparells, mil coses que es succeeixen sense treva. Ordinadors cada vegada més sofisticats amb obsolescència programada, smartphones, gadgets diversos, de tot. L’altre dia, en una tenda, em varen assegurar que l’MP3 era una cosa molt antiga...

El mon és molt desigual. Cal reduir les emissions, però un americà mig n’emet el doble que un xinès. I així tot. Reduir les emissions de Co2, reduir el ritme de generació de deixalles, reconduir una marxa infernal cap al desastre, serà molt difícil i implicarà lluites internes entre guanyadors i perdedors.

Ja ara es pot preveure que un programa adreçat a les masses populars que diga clarament que cal reduir el consum i el nivell de vida -i precisament les masses populars, en raó de la seua potència quantitativa són la clau, igual com els xinesos que individualment contaminen menys però que tots sumats son els grans contaminadors- no guanyarà cap elecció. I si es toca un pel en qüestió de riquesa, beneficis, consum ostentós i tota la resta als rics de veritat, als habitants de tots els “barris de Salamanca” de tot arreu, serien capaços de qualsevol cosa (i segur que de coses gens bones). Bé que ho sap l’Església de Crist, crucificat com un apòstol dels més pobres i desvalguts, com un marginal, però que al llarg de la història va “matisar” tant el seu missatge inicial -un ric mai no anirà al regne dels cels- que esdevingué la religió del poder. I avui als barris benestants van a missa els diumenges, a rebre dosis concentrades de bona consciència.

El món actual està col·lapsat. Per l’excés. Per un excés de circulació de mercaderies i productes de tota mena. Per l’escassesa creixent de determinades matèries primeres (manganès, terres “rares”, liti), per l’encariment de l’energia, per l’embús en els ports, pels embussos en les vies de circulació, pels dèficits energètics. Per haver-ho fiat tot a uns proveïdors gens fiables com les monarquies del Golf o l’autoritari Putin, que utilitzen les rendes del petroli i del gas natural per mantindre règims antidemocràtics i perillosos i que, a més, miren d’adquirir empreses estratègiques a Europa i a Occident en general, alhora que compren voluntats (informadors, polítics, empresaris, a qui es deixa) amb els seus recursos immensos i manca total d’escrúpols. Com va dir l’historiador i pensador (d’orientació socialdemòcrata conseqüent) Tony Judt, alguna cosa no va bé. I com més aviat obrim els ulls, millor.

La transició ecològica és imprescindible, necessària, urgent, però comporta una reestructuració a fons de l’economia i les relacions socials. La fi de les il·lusions expansives. Els mapes importen més que les banderes, sí, com ha remarcat recentment el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig. Però sense una clara consciència de les implicacions de la reorientació econòmica-ecològica que s’imposa, no anirem lluny. No es tracta de connectivitat, logística, ampliacions d’infraestructures (ports i aeroports), encara que sí de les ferroviàries, que son les menys danyoses. Es tracta de recuperar l’agricultura i la ramaderia, de posar límits a la globalització. D’aconseguir una economia industrial d’alt nivell tecnològic. D’apostar de veritat per la recerca i la cultura. De recuperar el control dels sectors estratègics. I de fer acceptable un nou tipus de vida, més auster -menys consum de materials i d’energia- i més igualitari, sense privilegis escandalosos. I sense cortines de fum. No serà un passeig en barca. I, per una altra banda, d’assegurar valors i confiança social. Ningú hauria de quedar desemparat, i avui en son molts. Ningú hauria de perdre el que el fa singular i únic. Tampoc els països, inclòs el nostre, amb la seua història i els seus símbols, per què no? La dimensió simbòlica, ètica i política, psicològica, és també imprescindible, com ensenya la història. Però la història també ensenya que ningú aprèn mai de la història... A veure si per una vegada invalidem la constatació!