La portada de mañana
Acceder
Quién es Carlos Lesmes y por qué no ha dimitido del CGPJ, por Ignacio Escolar
La tradición del PP de Madrid de enfrentarse a la dirección nacional
España y Francia vuelven a luchar por Picasso 50 años después

CV Opinión cintillo

Pensar el decreixement

1

El ministre Alberto Garzón en va organitzar una de bona quan fa poc plantejava que cal reduir el consum de carn. No és una idea nova, se n’ha parlat abundantment en fòrums científics. La ramaderia, tal com està organitzada, envaeix més i més terres de conreu o boscos primigenis, per convertir-los en pastures, implica un gran consum d’aigua, és brutal en els seus mètodes industrialitzats, i genera un impacte considerable en l’atmosfera, contribuint a l’efecte hivernacle i a l’escalfament global. Però és clar, quan ú és ministre ha de mesurar les seues paraules. Se li van llançar al coll tots els portaveus de la indústria càrnica, un grup de pressió important, que genera riquesa (mesurada en termes de PIB), llocs de treball i exportacions. El president del govern hagué de matisar o desmentir, amb un estil més aviat poc encertat en aquest cas, les declaracions del ministre.

Hans Ibelings, per la seua banda, un tipus molt seriós, ha declarat que cal aturar la construcció a Europa. L’historiador de l’urbanisme, un holandès professor a la Universitat de Montreal, al Canadà, promou una proposta seriosa i documentada adreçada a la UE per tal que declare una “moratòria de noves edificacions”. Europa ja té tota la construcció d’edificis i habitatges que necessita. La nova construcció contribueix molt a l’escalfament global. S’ha de parar. Tot s’ha de reorientar a la reconstrucció i la rehabilitació. Ja no cal més edificacions, per raons demogràfiques, ambientals, ètiques i estètiques. Imagine que els promotors i constructors, els arquitectes i la resta de components de la indústria de la construcció -proveïdors, contractistes i sub-contractistes- estaran encantats amb la idea. També la indústria de la construcció -que obté grans beneficis amb l’obra nova, no tant en la rehabilitació- aporta molt al PIB i genera multitud de llocs de treball, directes i indirectes.

La indústria de l’automòbil, pes pesant i dinamitzadora de l’economia d’ençà de mitjan segle XX, està en plena transformació, amb el pas al vehicle elèctric. D’acord, més net, menys gasos contaminants. La música sona bé: adaptació d’una gran indústria -que determina tota una forma de vida- a les energies renovables, abandonament de les energies fòssils.

Sí, energies renovables, però fins a quin punt? D’on eixirà tanta electricitat? I els components no renovables de les bateries, com ara el liti, no els hauríem de passar per alt... La producció dels aerogeneradors i de les plaques fotovoltaiques, al seu torn, exigeix una gran despesa d’energia i de materials, que només s’amortitza en termes ambientals a llarg termini, i en termes econòmics a través de la intensificació de l’impacte en altres sectors, com a font de finançament de l’esforç.

Podríem continuar repassant un per un tots els sectors productius, la distribució i els transports, la logística, també la pesca o alguns serveis (com el turisme), i arribaríem a conclusions semblants. La transició prevista és molt difícil, perquè altera tots els equilibris del sistema vigent. Però d’altra banda és imprescindible. La dinàmica actual, fins i tot en la millor de les hipòtesis, en la més raonable que voldria minimitzar danys, és insostenible. El paradigma assumit en la nostra societat és “més de tot”. Desconstruir-lo no serà bufar i fer ampolles.

Sense creixement, l’economia es desinfla, decandeix. El capitalisme és un sistema dinàmic i expansiu, basat en la destrucció creativa, en la introducció de nous procediments, noves tècniques, nous productes i noves formes d’organització, en el creixement econòmic permanent. Així ha funcionat i funciona. El gran ascens de les dues darreres dècades -en termes d’un creixement explosiu- ha estat la Xina, la gran beneficiària de la recent onada globalitzadora. Als Estats Units la despesa militar i l’avantatge tecnològic -que no sabem fins quan s’allargarà- encara aporten dinamisme a l’economia, sense cap canvi d’orientació previsible en l’horitzó. Pertot arreu -a les societats altament desiguals del que abans es coneixia com el Tercer Món- l’ideal és el creixement, entre altres coses perquè allunya la hipòtesi de la redistribució. Sense creixement econòmic, però amb creixement demogràfic, les explosions socials estan assegurades. Com també els fenòmens de degradació extrema. Només a la Unió Europa creix la consciència de la necessitat d’un canvi de paradigma. Però aleshores tots els dilemes lligats a la hipòtesis radical -i probablement indefugible- del decreixement compareixen i ens atribolen.

Decreixement? Invertir la lògica que ha dominat en el pensament social i econòmic des de la Gran Depressió dels anys trenta? Cal reflexionar seriosament sobre els camins practicables d’un capgirament tan imperatiu com complicat. Si hi afegim la variable demogràfica i la dimensió geopolítica, quan tants països i masses humanes secularment sotmesos a privació situen en el creixement econòmic a qualsevol preu la taula de salvació i la font de l’ansiejat poder polític, econòmic i militar, la complexitat es multiplica encara més. ¿Hi ha una alternativa raonable al creixement intensiu amb control social totalitari i partit únic, al creixement destructiu ben conegut i a l’estancament amb desagregació de les societats, una alternativa viable que no siga la hipòtesi d’un “comunisme sense creixement” (Wolfgang Harich) dictatorial i distòpic?

La inèrcia del paradigma dominant és enorme. Sense anar més lluny, la bona notícia dels darrers dies, acollida amb alleujament perquè es pensa que moderarà les tensions -tot tipus de tensions-, és el retorn d’Espanya al creixement econòmic, a l’expansió del PIB, d’un 2,8% el segon trimestre del 2021. Que serà probablement -segons previsions- d’un 6% o més el 2022, a mesura que es superarà la pandèmia, es reactivarà el sector serveis, tornarà el turisme, i amb l’ajuda dels fons europeus tot tornarà a rutllar. Tornarem al business as usual, segurament amb més construcció, més obra pública, més xarxa d’AVE, més terminals als aeroports i més ampliacions de ports. A la qual cosa s’afegirà, probablement, omplir els paisatges i les terres d’interior de parcs eòlics, grans extensions de plaques fotovoltaiques i línies de MAT. L’èxit d’una política, d’un govern, es mesura en termes de creixement econòmic. El fracàs d’una equació sostenible entre l’activitat humana i l’ecosistema també. Un dilema endimoniat...

Etiquetas

Descubre nuestras apps