Polítiques de la por

La por ha estat sempre una poderosa arma política. En les societats postmodernes immerses en la globalització neoliberal, l'ús de la por és una arma fàcil al servei dels que manegen el poder i les xarxes socials. A més, la incertesa i el risc han adquirit dimensions desconegudes derivades de l'amenaça d'un cataclisme planetari que fins i tot pot posar en perill la supervivència humana. La societat del risc (Ulrich Beck) adquireix cada vegada més proporcions incontrolables i això genera por i inseguretat. Ara és l'amenaça del terrorisme i el potencial destructiu de la tecnologia; ara és la fragilitat i la por a la malaltia i la mort que ha estès la pandèmia de covid-19. Tot això és font d'incertesa, inseguretat i risc.

Poc abans de la seua mort, Zygmunt Bauman analitzava fins a quin punt els referents més sòlids de la identitat humana -un estat fort, una família acollidora, una ocupació estable- s'han anat diluint fins a sotmetre la ciutadania a una incertesa laboral, emocional i social permanent i devastadora. La nostra fràgil vulnerabilitat té múltiples dimensions. Una d'elles és la por a la malaltia i la mort. També als emigrants i refugiats, milions d'éssers humans que ahir gaudien d'una vida no gaire diferent a la nostra, avui ho han perdut tot per culpa de la guerra o la repressió política. La seua transformació en refugiats ens fa conscients de com de fràgil, inestable i temporal és la presumpta seguretat en les nostres vides. També la baixada a l'infern dels que pidolen a les portes de Càritas. La immigració, la ruïna i l'epidèmia ens submergeixen en l'ansietat i la por perquè advertim la possibilitat real de perdre-ho tot.

Les tecnologies de la informació van sorgir amb l'expectativa d'esdevenir un instrument universal de coneixement. Potencialment ho són. Avui sabem que la xarxa no només no obre les ments, sinó que tanca els ulls i és un instrument molt poderós de manipulació mental i emocional. A la vida real (offline) ningú pot eludir fer front als seus propis conflictes; però, la xarxa ha creat un refugi en l'evasió en línia, genera confusió, fabrica ignorància i crea paradisos artificials. Un personatge de La Via Láctea -aquella pel·lícula maleïda de Luis Buñuel- afirmava: “El meu odi a la ciència i el meu menyspreu a la tecnologia finalment em portaran a aquesta absurda creença en Déu.” Buñuel era un provocador surrealista, un exagerat.

El psiquiatre Viktor Frankl posava el principal repte humà en trobar el sentit de la pròpia vida. Aquest difícil repte és menys difícil si saps com funciona la realitat al sistema en què vius que si ets un ignorant fàcilment manipulable. El mateix Bauman, en el seu últim hàlit recorria a la saviesa xinesa antiga i recordava el vell proverbi: si penses en el proper any, planta blat de moro; si penses en la pròxima dècada, planta un arbre; però si penses en el proper segle, educa la gent. I educar vol dir adquirir coneixement per no caure en la por ni en les xarxes de la desinformació que porten a paradisos fantàstics de l'autodestrucció.