CV Opinión cintillo

Posem que Ximo Puig parla de Madrid

Ximo Puig i Pedro Sánchez en un acte del PSOE a València.

0

Després del deteriorament de l'esquema bipartidista, corregit puntualment pels nacionalismes basc i català, que va caracteritzar durant dècades el sistema del 78, s'ha perfilat una doble dinàmica territorial de la política a Espanya. Del no-res al tot i del tot al no-res, el PP ha quedat reduït a una força residual a Catalunya i al País Basc mentre manté amb majoria absoluta la seua hegemonia a Galícia i governa amb suport de l'extrema dreta a Andalusia, a Madrid o a Múrcia. El PSOE, en canvi, té majories absolutes a Extremadura i Castella-la Manxa, és un partit important en totes les comunitats autònomes, encara que ha perdut en algunes com Madrid la seua condició de primera força de l'oposició, i les seues opcions passen per coalicions amb Podemos i forces nacionalistes o autonomistes, fins i tot en el Govern central. 

Un executiu, aquest últim, que la dreta només recuperarà si conquista el que va ser la Corona d'Aragó, aqueix conjunt de territoris que al costat de Catalunya, embossada en les conseqüències de la seua desastrosa aposta per la secessió unilateral, van formar allò més semblant que hi ha hagut històricament a una estructura federal. En aquest context, per què s'estranya ningú que el president valencià, el socialista Ximo Puig, parle de Madrid?

Deixant de banda, per obvi, que Puig manca de cap animadversió a la ciutat i la comunitat madrilenya i la seua gent, les al·lusions al dúmping fiscal que practica o a la macrocefàlia econòmica i burocràtica de la capital espanyola, com ha reiterat fa uns dies precisament en una conferència en un fòrum celebrat a Madrid, tenen a veure amb la defensa d'una Espanya “policèntrica” i federal, amb un projecte oposat al neocentralisme espanyolista que catalitza la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso i que l'expresident José María Aznar impulsa des de la FAES fa ja alguns anys.

El líder valencià, que governa amb els valencianistes de Compromís i amb Unides Podem, representa amb la balear Francina Armengol, de manera natural, la posició federalista que a l'Espanya dels governs bipartits, tripartits o quatripartits, és l'única que sembla oferir una evolució viable del problema territorial espanyol, amb una reforma del finançament autonòmic basada en garantir l'equitat en el repartiment de recursos per als serveis públics fonamentals -equitat que ara no existeix, siga dit de passada-, l'activació de mecanismes institucionals de caràcter bilateral i multilateral, una estratègia d'infraestructures que no prioritze sempre la dinàmica radial, una descentralització geogràfica d'organismes i institucions estatals i el reconeixement de la plurinacionalitat efectiva d'un Estat en el qual estan reconegudes només simbòlicament les “nacionalitats històriques”.

Les proclames federalistes del PSOE, que enfila el seu pròxim congrés a celebrar el mes d'octubre precisament a València, no han passat fins ara de tímides generalitats. Aqueix partit es veu en aquests temps constret per socis de govern i socis parlamentaris a tots els nivells que pressionen per posar el reformisme federalista en marxa. En el cas valencià, amb més raó, ja que en la possibilitat de reconduir l'encaix català a Espanya es juga més que ningú: la possibilitat de veure's a mitjà o llarg termini en una posició simètrica a la de Galícia si Catalunya s'acaba convertint en un Portugal del Mediterrani.

Als independentistes catalans, d'altra banda, no els agrada gaire que s'evoque com a exemple l'antiga Corona d'Aragó, de la qual formava part Catalunya quan, en el segle XVIII, després de la Guerra de Successió, la suposada nació “més antiga d'Europa” va abolir les lleis valencianes, aragoneses, balears i catalanes “por justo derecho de conquista”. Els agrada més fer un ús entre provocador i retòric del terme Països Catalans, que engloba els territoris que comparteixen idioma, però se'ls veu incòmodes quan es raona que la independència seria una opció encara més inviable si calguera incloure a valencians i balears en la decisió.

No obstant això, l'estratègia de la dreta és clara: conquistar de nou aqueixes comunitats veïnes de Catalunya amb un discurs anticatalanista per a governar en elles gràcies al suport de Vox i fer d'això el trampolí de Pablo Casado a la Moncloa. És comprensible que l'actual president, Pedro Sánchez, estiga ocupat a recuperar Andalusia, una empresa difícil sense un tercer soci andalusista en l'equació. Es jugarà allí algunes opcions importants de continuar governant. Però on es jugarà el futur immediat d'Espanya és en aqueixa altra part de la península on una vegada es va imposar la uniformitat del centralisme borbònic a la diversitat austro-hongaresa.

Etiquetas
Publicado el
24 de julio de 2021 - 23:23 h

Descubre nuestras apps