Tots serem terroristes

A l’edat de setanta anys, Sòcrates és portat, per primera volta en sa vida, davant un tribunal per a ser jutjat per impietat. Després d’anys de calúmnies, o del que avui en diríem fake news, els seus enemics aconsegueixen encolomar-li un judici tan infundat com injust. La causa contra Sòcrates és el cas més conegut de lawfare de l’Antiguitat. Ho conta Xenofont, i sobretot Plató. En l’Apologia, Plató diu que Sòcrates es defensa acusant els seus acusadors i els mateixos jutges de frivolitat, de grapejar les lleis, que per a ell eren sagrades.

L’obsessió del jutge Manuel García-Castellón, entre d’altres, per encausar per terrorisme els independentistes catalans té bastants semblances amb el procés contra Sòcrates. Si García-Castellón considera “impiu” el món independentista és, precisament, perquè pot tergiversar l’esperit o la lletra de les lleis. Aquesta frivolització s’aguanta gràcies a un fonament jurídic: la reforma penal del 2015, que segons alguns experts —ho deien fa poc a La Vanguardia els catedràtics de Dret Penal J. Dopico, J. C. Carbonell Mateu i M. García Arán— és un veritable nyap. Entre altres qüestions, aquesta reforma reforça la indefinició de “terrorisme” —un concepte que hauria de ser taxatiu— i, com que elimina el requisit “d’organització terrorista”, n’amplia les finalitats fins a extrems arbitraris o absurds. Per exemple, com que hi inclou el delicte contra el patrimoni, la crema d’un caixer automàtic per part d’un destrellatat o les destrosses de mobiliari urbà que puguen haver causat les recents protestes agràries podrien ser considerats actes terroristes. Davant l’ambigüitat, s’apel·la al sentit comú del jutge per a interpretar aquesta mena d’actes —un recurs que hauria agradat a Sòcrates, per a qui la justícia era seny. Ara bé, ¿i si vivim uns temps d’encegament nacionalista tan generalitzat que arriba a soscavar la fortitud moral de la societat i el mateix raciocini dels magistrats?

Quan, fa unes setmanes, en un acte en contra de l’amnistia, Juan Luis Cebrián, flanquejat del filòsof “socràtic” Fernando Savater, deia que aquesta amnistia permet que tots els terroristes del món es puguen refugiar a Espanya —com si fos el “santuari” d’ETA del País Basc francès dels anys 80 del segle passat—, ¿no és aquesta opinió una clara manifestació de nacionalisme obtús? ¿No han pensat, Cebrián i companyia, que no caldran que els terroristes vinguen de fora perquè es generaran en cadena des de dins si no s’aprova l’amnistia? Que en una llista de possibles terroristes —filtrada fa poc a la premsa— apareguen fins i tot periodistes, com per exemple l’escriptor Francesc Viadel, podria fer riure (i ausades que en fa), però sobretot fa molta por. Perquè palesa que, com a ciutadans lliures, ens trobem —o ens podríem trobar— en una perillosíssima situació d’indefensió.

La concòrdia és per a un ciutadà el bé millor, deia el Sòcrates de Xenofont —un Sòcrates encara més “dretà” que el de Plató. La idea de “concòrdia” és un valor històric del pensament conservador: les forces d’ordre no l’han descartada mai com a “solució” política, fins i tot quan aquesta concòrdia els suposava renúncies. Però la tradició conservadora espanyola és molt sui generis, diguem-ne que netament reaccionària; per això, al llarg de la història, no ha vist amb bons ulls ni l’oferta d’entesa i reconeixement mutu del catalanisme moderat —com plantejava en Per la concòrdia Francesc Cambó. La llei d’amnistia proposada en el Parlament espanyol podria adobar el terreny de la concòrdia. Però hi ha massa espanyols insignes —jutges, polítics, filòsofs, periodistes, escriptors...— que prefereixen la victòria absoluta, tot omplint, si cal, les presons de “terroristes”. En això, potser, només segueixen l’esperit del temps: del temps de Trump o, pitjor encara, del temps de Putin. Per combatre aquesta deriva antidemocràtica només se m’ocorre exercitar-nos, cada dia, en l’estètica de la “impietat”. Si, des del fons de l’ètica socràtica, no ens atrevim a plantar cara com a “impius”, que ningú dubte que, avui o demà, tots serem terroristes.