Una via d’aigua, no un enfonsament del Titànic

Sobta molt la ingenuïtat que s’escampa, arran de l’auto-exili voluntari, i declaradament provisional, de l’ex rei Joan Carles I, que podria ser processat pel Tribunal Suprem. “Podria”, però no és gens segur que ho siga. Ara bé, les investigacions de la Fiscalia, amb la citació de la Sra. Larsen, per exemple, i altres personatges de repartiment, podrien ser enutjoses. També les repercussions mediàtiques de les indagacions i citacions del fiscal suís Yves Bertosa, aquestes més difícils de controlar. Per tant, ja s’entén, humanament, que és millor “escampar la boira” durant una temporada. Si pot, que ell pot.

Però cal anar a pams. No ens trobem davant una crisi de règim. Davant un desgast important de la institució monàrquica, sí. Convé ser precisos i situar les coses. El “relat” de Pedro Sánchez, segons el qual hom jutja, si de cas, persones i no institucions, i que el que cal ara -davant la pandèmia i la davallada econòmica- és estabilitat, té fonament. Agradarà o no, però serà convincent per una àmplia majoria. La ingenuïtat a què em referia té a veure amb els esquinçaments de vestits, tan sovintejats, i amb l’alarmisme, que confon una clivella profunda amb un esfondrament en tota regla. La falla s’ha vinclat, però no s’afonarà. De moment. Canviant de metàfora, la situació actual ha obert una via d’aigua. Però no augura l’enfonsament del vaixell. El Titànic encara no ha ensopegat amb l’iceberg fatal.

Una visió ajustada de les coses la dona, em sembla, Angel Viñas, en una entrevista publicada a eldiario.es. Convé llegir-la. Un historiador de llarga trajectòria i visió precisa sempre és interessant de llegir. Espanya té fortes continuïtats. Pensar que ens en desempallegarem fàcilment (de les continuïtats, vull dir) és un error. Convindria també llegir, aquests dies, un llibre recent: 23 de febrero. El golpe que acabó con todos los golpes (Taurus), de Juan Francisco Fuentes. Perquè situa el 23-F en la història, aporta o sistematitza molta informació, i és una mena de recordatori molt recomanable. Ara que hom carrega a tort i dret contra Joan Carles, que és certament criticable o -més encara- que ens deixa perplexos i esmaperduts quant a fins on arriba la inconsciència humana, aquest llibre i l’entrevista amb Angel Viñas posen en clar algunes coses: fou fonamental en el trànsit d’una dictadura terrible i bastant sencera (aparells repressius i Exèrcit) a la democràcia -o a la democràcia llavors possible- sense vessament de sang i aturà el colp del 23-F. Si hi haguera estat al davant, si realment ell hagués sigut l’Elefant Blanc, com insinuen les versions interessades dels colpistes, el colp d’Estat hauria triomfat. I molts hauríem patit molt...

Espanya té fortes continuïtats i molt de perill, com es diu d’alguns bous (o braus) de ramaderies famoses (els Miura o els Victorinos, de banyes esmolades, per exemple). Potser avui predomina la inconsciència històrica i s’ha ensenyat poc, massa poc, el que fou un passat recent accidentant, en clau democràtica. Però Espanya visqué un segle XX convuls, i un segle XIX de guerres civils i pronunciamientos. La mare de totes les guerres civils fou la del 36-39, que donà lloc a una dictadura amb tirada genocida de 40 anys, precedida per una Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), avui desdibuixada, que fou com una mena d’assaig general. Els monàrquics alfonsins (l’entorn del diari ABC, per a entendre’ns, que avui titula a tota pàgina “Con el Rey”) finançaren la Falange i conspiraren tothora contra la República. No volien perdre cap privilegi, és evident, la majoria eren aristòcrates i terratinents... Finalment aconseguiren una guerra civil, però no la restauració de la Monarquia, que es va fer esperar. I això per no parlar, ara, del paper de l’Església catòlica, que beneí la “Croada”...

Velles històries? Aigua passada? Coses que han viscut les generacions anteriors i que no afecten la majoria nascuda després del 1978? Qui es pense això, segurament amb bona intenció i forta consciència generacional, va com a mínim molt errat.

Atenció a les continuïtats. I a una cosa que diu Angel Viñas a l’entrevista esmentada. L’era dels pronunciamientos i els colps d’Estat s’ha acabat, certament, però mira quants militar d’alta graduació s s’han apuntat de seguida a Vox...

En fi, cal molt de cervell, intel·ligència política, i saviesa estratègica, per fer avançar la història. Per salvaguardar els equilibris de poder econòmics, polítics i territorials, el marge de maniobra de la decisió democràtica, en un moment difícil i complicat. Amb reafirmacions personals i ideològiques, amb esgarips, no anirem gaire lluny.

Espanya és un estat membre de la Unió Europea, i en depèn en qüestions fonamentals, com anem veient. La davallada del PIB un 18 o un 20% no és cap broma. Històricament això hauria provocat terrabastalls, misèria, guerra i mort. Afegiu-hi una pandèmia insidiosa que quan creus que ja s’acaba torna a començar. Ens calen líders amb visió, lucidesa, sang freda, fermesa i capacitat d’avaluar per on van els corrents de fons de la política i de la història. Capaços d’aprendre d’un passat excessivament dolorós, que mai s’hauria de repetir.

I amb la força moral i el capital polític necessaris per a obrir camí, en la mesura possible, a un futur diferent, que hauria d’incloure -quan pertoque- les decisions pendents sobre la forma d’Estat i la inserció en aquest Estat. Quan pertoque.