Votar o no votar

El PP tornarà algun dia al Palau de la Generalitat. Ho farà aquest mes de maig, o en un maig futur. I ho farà tot sol, o amb Vox, o amb qualsevol marca blanca de la ultradreta que, ara i sempre, amenaça el País Valencià. És clar que no ho volem, que ens tremola l’ànima de pensar-ho només, perquè ja veiem vindre “un complet trasbals identitari”, com diu Miquel Nadal en un article a la revista Lletraferit (núm. 32) on defensa la necessitat d’una dreta valenciana valencianista. I per això hem engegat la maquinària mediàtica de la por.

Els partits del Botànic, els mitjans de comunicació afins, la societat civil que més o menys ens hi identifiquem: tots anem a una veu per avisar que un govern Mazón-Flores Juberías és tornar a respirar la pols àrida de ponent. Fins i tot s’han posat en marxa els manifestos col·lectius. N’hi ha un a favor simplement de Ximo Puig com a garant de no sé quin imparable progrés, un manifest que sembla una galeria del museu de cera, on hi ha vividors històrics de la política que, no fa tants anys, feien costat als presidents de la Generalitat del PP. I hi ha un manifest creïble, de gent que creu realment en un Botànic botànic —no en un Botànic apèndix del PSOE—, però que més que destacar el que “s’ha fet” apunta cap al que “s’ha de fer”. Però a mi aquests manifestos, sincers o no, em recorden aquells que, als anys 90 del segle passat, abans que guanyara el PP de Zaplana, encapçalava Vicent Andrés Estellés en favor de Joan Lerma, uns manifestos que amagaven bastant de cinisme i covardia i en què s’usava la figura del nostre gran poeta per fer callar la crítica o impedir l’autocrítica.

Perquè aquesta és la qüestió: tots volem daurar el relat progressista i valencianista del Botànic, tots volem “salvar-lo”, però els “fets del Botànic” no ens acompanyen sempre i, des d’una visió valencianista, no massa. No sé si els spin doctors de Ximo Puig —que abunden descaradament en alguns mitjans de comunicació— convenceran la “província d’Alacant” que l’ofegament pressupostari a què els ha sotmès el govern de Pedro Sánchez és reversible. No sé si les proclames anticapitalistes de Podemos i Esquerra Unida faran entendre a tot el seu electorat que la seua presència al govern de Madrid és més que una performance d’universitaris cultes i intel·ligents, un art efímer. No sé si el valencianisme que representa Joan Baldoví pot engrescar alguns sectors valencianistes molt decebuts —alguns no acceptem, per exemple, la invisible o insuficient política lingüística del Botànic i ens fa ois sentir dir a certs responsables valencianistes que la situació del valencià és òptima.

Com diu Francesc Viadel en un dels seus sempre punyents articles al Diari La Veu del País Valencià (3-IV), ens aboquen a triar entre “el comboi i l’abisme”. I la potència d’aquesta disjuntiva, després de dues legislatures del Botànic, comença a fallar. Jo “faré bondat” i votaré: religiosament, botànicament. Però ho faré sense ganes, decebut, fart de tanta hipocresia, de tanta inacció, de tanta renúncia. El Botànic, al capdavall, és un exemple clar d’allò que Edgar Morin —un filòsof de 101 anys més jove i lúcid que tots els nostres spin doctors— anomena la crisi del pensament en el seu últim llibre Despertem! (Afers). Segons Morin, avui dia no hi ha cap gran moviment polític portador d’esperança i “vivim posseïts per un mite tecnoeconòmic”. “El poder sense consciència ens converteix en impotents. El poder sense consciència és la ruïna de l’ànima”, diu Morin. “El perill no prové dels robots, sinó del risc que els humans es convertisquen en robots”; i per això Morin aposta per l’improbable. Jo no demane tant als partits del Botànic. Però han de saber que, com més va més, s’assemblen a robots desconnectats de la realitat que garlen molt però de forment, ni un gra. Uns robots que xino-xano s’encaminen —i ens encaminen— cap a l’ecoparc.