Pedagogia i ètica ambiental: arribem a temps?

Escepticisme magrat l’emergència. Pocs moviments són tan necessaris com el que va iniciar l'adolescent Greta Thunberg per a demandar als polítics accions més rellevants davant el canvi climàtic, i que s'ha estès a nivell internacional en vagues i moviments estudiantils. No obstant açò, els partits segueixen sense donar ni comprometre's a complir la bateria de mesures urgents que necessitem ja. Si la intel·ligència és la capacitat d'adaptació al mitjà per a sobreviure i no danyar-ho, la nostra espècie està demostrant que en neciesa cap animal la supera. Els joves s'han adonat que, des de la Cimera de Rio de Janeiro en 1992, passant per la de Johannesburg en 2002, fins a arribar a l'Acord de París dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic -i que en 2016 van signar 96 països més la Unió Europea- s'han anat incomplint una vegada i una altra els objectius per a reduir l'escalfament global. I no solament no s'implementen les mesures acordades sinó que l'impacte de les emissions contaminants segueix en augment (amb totes les conseqüències que sabem que comportaran per als nostres fills, els ecosistemes, els oceans, la geografia i la fauna).

Actualment podríem identificar tres grans propostes que travessen opcions ideològiques, polítiques i morals, no sempre conciliables: 1- la socioecologista (al costat de la sostenibilitat biològica es pretén l'equitat redistributiva entre països i la limitació del consum; 2- l'ambientalista (es pretén la sostenibilitat a través de propostes tècniques per a l'ecoeficiència; 3- i la culturalista (proposa un canvi profund en l'ordre simbòlic, situant la naturalesa com a ple subjecte de dret, tal com reflecteix la famosa Carta del cap indi Sealth. Totes elles tenen conseqüències rellevants en els continguts de l'ensenyament. I al final d'aquest article donaré unes pinzellades de mesures educatives imprescindibles. La greu, i tal vegada irreversible, crisi ecològica en què es troba el planeta ha obligat a totes les ciències -humanes, socials o exactes- a pensar en les relacions i aportacions que existeixen entre elles i aqueixa branca de la Biologia que estudia els organismes vius i el seu ambient circumdant: l'Ecologia. La Pedagogia té el deure de contribuir a aclarir la importància formativa de les teories ecologistes per a recuperar allò que té de positiu el llaç que uneix naturalesa i cultura, i en reciprocitat, contribuir a aclarir la importància formativa del medi ambient per a la humanitat humana i per a salvar el planeta.

El meu escepticisme davant la solució d'aquest problema candent en el llindar del segle XXI és total, però aplicaré la màxima de Gramsci: “Enfront el pessimisme de la intel·ligència, l'optimisme de la voluntat”. Resumidament, al meu judici, en el nostre sistema econòmic de competència desaforada, l'empresariat, davant la baixa tendencial del percentatge de benefici provoca més competència i més l'especulació, ja que l'empresari intenta compensar-la pel seu costat mitjançant un augment de la massa de benefici; d'açò resulta una superabundància relativa de capital que engendra l'escassesa relativa de matèries primeres, que al seu torn es deu a collites insuficients o infructuoses, o a obertures en períodes de producció; aquesta superabundància de capital va acompanyada d'un subconsum obrer que l'agreuja, la qual cosa, d'altra banda provoca, per contraatac, una caiguda consecutiva del salari nominal, sobrevenint una crisi “necessària” de liquidació que permet la recuperació. La superabundància de capital curiosament va acompanyada de més explotació i subconsum dels treballadors, la qual cosa empitjora la situació i genera al mateix temps, i paradoxalment, més atur (aqueix “exercit de reserva de treballadors” que necessita el capitalista per a no pujar -o baixar- els sous). La raó última de les crisis és sempre el consum limitat de les masses que s'oposa a la producció capitalista a desenvolupar les forces productives com si aquestes no conegueren un altre límit que la capacitat absoluta de consum de la societat. La supercapitalizació implica una superproducció en un cicle en espiral que necessita el capital per a la seua reproducció. Tal és el destí del neoliberalisme, abocat al progrés indefinit del capital: es veu impel·lit a produir més i més sense tenir en compte les limitacions del mercat i dels recursos, ni les necessitats solvents, ni el manteniment dels ecosistemes ja que es veu obligat a un augment de l'espoli de la terra; i tot açò a causa de l'extensió de la reproducció i acumulació per la transformació constant de la renda en capital. Aquest fenomen de la creixent superproducció, agreujat pel creixement exponencial de la població, s'infereix de la mateixa llei que obliga el capital a desenvolupar-se sense parar, concentrant-se cada vegada més. Estem en un cercle viciós. L'atresorament, el progrés tècnic, el monetarisme, l'especulació dinerària sense productes materials de base i altres factors compliquen l'esquema, que no sempre és idèntic ni les seues crisis econòmiques cronològicament regulars. Poden haver causes purament internes al mecanisme econòmic o forces exògenes que ho esperonen. Però la seua dinàmica és repetitiva i cega, necessitant sempre davant la superabundància de capital usurpar més i més matèries primeres per a mantenir un equilibri en el conjunt del sistema econòmic. Tant la superabundància de capital com la superproducció i el consum estan en interdependència i necessiten desposseir i arrabassar sense fi els béns de la naturalesa. No és que siga un determinista econòmic, però sí social: el “tant tens tant vals”, el consumisme absurd d'usar i tirar, i l'egoisme, no es corregeixen en quatre dècades, i més tenint en compte l'actual i creixent reciprocitat entre els països. Ens hem enxampat els dits: estem en un atzucac i aquest desenvolupament irresponsable, sense un radical canvi d'estil de vida, amén d'un “decreixement” productiu, col·lapsarà els ecosistemes i inevitablement destrossarà la naturalesa. Potser una socialdemocràcia o socialisme democràtic internacional i un canvi molt ràpid cap a les energies no contaminants, i les noves tecnologies, temperen el desastre.

Pedagogia ambiental. Ni tots els habitants del planeta, ni tots els països són igualment responsables de la deterioració (hi ha fins i tot els qui ho pateixen sent innocents i explotats). També moltes persones dels països desenvolupats lluiten per salvar la naturalesa: l'altruisme davant la catàstrofe del petrolier Prestige en 2002 o les constants onades d'incendis any rere any, o en el País Valencià el projecte faraònic de gas natural de Florentino Pérez: Castor, que es va suspendre després de nombroses protestes -sense deixar de provocar entre 2012 i 2013 cinc-cents terratrèmols-; o l'ampli moviment en defensa de l’horta i contra l'especulació que ací també va haver-hi en són exemples. Però des de l'educació encara s'ha de treballar molt i interdisciplinàriament. Ecologistes en Acció, en la seu Estudio del currículum oculto antiecológico de los libros de texto, després d'analitzar-ne seixanta, va arribar a la conclusió que es legitimava l'actual sistema de destrucció ambiental i que no es promovien actituds i comportaments enfocats a respectar la biodiversitat i salvar el planeta: entre altres qüestions, i pel que comentàvem abans, s'ocultava la no sostenibilitat creixent del model socioeconòmic; o es confonia el benestar general de la població amb el creixement econòmic, prioritzant l'economia monetària i especulativa.

Cenyint-nos a unes quantes mesures educatives més concretes, jo destacaria la necessitat de l’eixida dels estudiants, molt més, al món natural. Una Pedagogia ambiental no pot concebre's sense estudis concrets sobre el terreny. El distanciament infantil del món rural i dels boscos fa que no reconeguen els diferents arbres, ni la seua olor, ni els insectes, ni sàpien d'on procedeix el que compren en un supermercat, ni treballar un hort (fins i tot si ixen d'excursió estan pendents del mòbil). No es pot estudiar el món real (solament) en els llibres. El món real és l'entorn òptim per a l'aprenentatge; la naturalesa és la nostra mestra i la vida sostenible està basada en un profund coneixement local. Així van concebre l'educació grans pedagogs com Decroly, Pestalozzi, Ferrière, Kilpatrick, Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Dewey, Freire o el valencià Enric Soler i Godes. Així també ho van entendre molts mestres de la Segona República (com a mostra la pel·lícula La lengua de las mariposas). L'alfabetització ecològica consisteix per tant en la capacitat d'entendre els processos que permeten mantenir els ecosistemes de la Terra, i viure d'acord amb ells; comprendre que la sostenibilitat és una pràctica comunitària. El físic Fritjof Capra considera com a principis ecològics els següents: la diversitat garanteix la resiliència; els residus d'una espècie són l'aliment d'una altra; la matèria circula constantment per la trama de la vida; la vida no va conquistar el planeta combatent sinó teixint xarxes. El pedagog David W. Orr escriu: “L’educació no està organitzada tal com percebem el món (...) En comptes d'açò hui hem organitzat l'educació com a casellers de correus dividint-la en disciplines que són abstraccions organitzades a la conveniència intel·lectual de les grans multinacionals. És necessari que una part del currículum es dedique a l'estudi dels sistemes naturals tal com els experimentem, i fer-ho requereix una immersió en determinats components del món natural: rius, muntanyes, boscos, animals, llacs, aiguamolls, el paisatge, el firmament, una illa...”.

Solament així els xiquets i les xiquetes desenvoluparan la seua intel·ligència naturalista i tindran la capacitat de distingir, classificar i utilitzar elements del medi ambient, ja siguen objectes, animals, o plantes. Investigar i desvetlar els misteris de la naturalesa inclou les habilitats d'observació, experimentació, reflexió, classificació, integració de connexions i percepcions, el qüestionament del nostre entorn... Hi ha moltes activitats i molt entretingudes que, per a açò, es poden realitzar: dibuixar o fotografiar objectes del medi ambient; llegir poesies en el camp; crear un hort o un herbari, distingir els cants dels ocells; classificar plantes; realitzar activitats de reciclatge; realitzar estudis sobre aliments; cuidar els animals; visitar un zoològic o una granja; col·leccionar fotos de la naturalesa; comprovar la interdependència de les espècies; introduir-los en el comerç just, comprovar la salut de les aigües de l'entorn... veure quanta brossa es produeix en classe, en l'escola, en la llar i saber arreplegar-la i separar-la per materials. I, per descomptat, dissenyar cartells en defensa dels mars, amb la foto i biografia de grans naturalistes com Linneo, Kepler, Darwin, el valencià Cavanilles, Fossey, Sagan, Cousteau, Goodall, Margulis... Sí, tot és poc, perquè és molt probable que hàgem arribat tard per a salvar el planeta. El neoliberalisme ho impedeix.