Politòleg i valencià

Quan començàrem a estudiar Ciències Polítiques –primera promoció a València-, recorde que els professor solien recomanar-nos abandonar el normativisme, és a dir, la concepció de l´Estat com un artefacte ideològicament asèptic i innocu. Les seues precaucions associades a les ideologies –enteses com a estancaments de la intel.ligència- també les compartix a hores d´ara. Resulten –les ideologies- molt útils per a compartimentar la realitat, però empobrixen la nostra aprehensió de la mateixa alhora.

Eren les cartes de presentació d´una carrera d´escàs recorregut a Espanya, qüestió que el nostre professor de Sociologia vinculava al retràs, grosso modo, a l´africanitat. Una llicenciatura que, d´altra banda, sí que acaparava gran prestigi a Estats com França o Anglaterra i que per estos indrets només es concebia com a complement d´una primera carrera.

Tal volta, no anaven desencaminats determinats prejudicis, puix la ratio d´atur dels politòlegs no té molt que envejar a la dels periodistes de la nova era, els paletes de la crisi de la rajola o l´audiovisual valencià post-RTVV.

Si la irrupció de Podemos ha contribuït a posar en valor l´ofici dels politòlegs pel paper que estos han jugat en el seu nucli dirigent, per ací no podem dir que la professió, de la qual Manuel Fraga va ser un dels precursors hispans, passe pels seus millors moments. La Fiscalia Anticorrupció demana diferents penes de presó per a Josep Maria Felip i Alexandre H. Català, entre d´altres, pel cas Cooperació. Commociona certament vore en esta tessitura a referents de matèries que has estudiat en classe. Felip, per exemple, ha completat un dels millors assaigs, si no el millor, sobre la Transició Valenciana.

Tot i això, i més enllà de l´assassinat de Montesquieu del qual es vanava Alfonso Guerra, també en la carrera se´ns instava a respectar les decisions judicials, com a reforçament de la legitimitat democràtica del sistema polític. Se´ns exemplificava com a contraexperiència, en este cas, el comiat socialista a Vera i Barrionuevo a les portes de la presó de Guadalajara.

I en este repàs de celebritats, no podia faltar Rafael Blasco, el zoon politikon valencià. No aprofundiré en qüestions d´alta política perquè doctors en les mateixes ja hi ha a cabassos, sinó que em detindré en un dels detalls que més “fascinació” per la seua figura han ocasionat, la seua militància en el FRAP. Cite l´opinió de Tomás Pellicer, antic membre de l´organització: “Rafael Blasco, como tantos y tantas, allí estuvo, jugándose la vida, mientras otros, que lo critican ahora, estaban de monaguillos en la iglesia católica o en las juventudes falangistas. O pasaron de todo para más tarde, cuando ya no se jugaban nada, apuntarse al carro de la política oportunista para hacer carrera. Esos son los peores. Es obvio que no puedo estar a su favor en este momento, lo cual no es obstáculo para que respete su pasado”.

Llig, per últim, que un altre correligionari del FRAP, Blanco Chivite, un dels últims condemnats a mort durant el franquisme, fa públic el vet de Podemos a la seua presència en un debat amb Pablo Iglesias, amb motiu del film sobre Puig Antich.

Com va amollar-nos el professor de Sociologia citat adés: “Vivimos tiempos confusos”.