Reivindicació de l’escenari urbà

En l’argot econòmic hi ha un parell d’expressions que s’entenen de seguida i que estalvien explicacions ulteriors. Responen, de fet, a situacions i experiències ben conegudes. Segurament hi ha més conceptes dels economistes que han passat a ser d’ús més o menys general, però els “fracassos del mercat” i les “economies externes” trobe que tenen un interès particular.

El mercat resol molts problemes amb eficiència, però no sempre. En la provisió de bens públics no funciona. Els oligopolis, les barreres d’entrada i altre tipus de desordres interns fan que, de vegades, no siga l’opció òptima. Els monopolis l’anul·len i per tant la intervenció pública esdevé imperativa. Depén dels sectors, però en general el mercat ha de ser regulat per evitar abusos o riscos innecessaris i se n’han d’excloure activitats sensibles o perilloses, inacceptables èticament i políticament indesitjables. Tant de mercat com siga possible, tant d’Estat (o sector públic) com siga necessari, deia una fórmula socialdemòcrata que com a metàfora de tot un enfocament no està malament.

D’altra banda, es parla d’economies externes quan l’activitat dels agents econòmics ret efectes positius per a l’entorn. La dinàmica interna d’una fàbrica, d’un centre de serveis o de determinades obres i construccions genera conseqüències beneficioses, efectes externs favorables, per a la dinàmica d’un conjunt més ampli. Si els efectes són negatius, com la contaminació o el soroll, parlaríem de “deseconomies”. Així és l’argot econòmic...

Aquests conceptes tenen una utilitat considerable. També en l’escenari urbà. M’ho suggeria -a manera d’il·luminació de flâneur- la contemplació successiva de dos paisatges urbans antagònics pertanyents a la mateixa ciutat i molt propers l’un de l’altre. El primer tram del carrer de Baix, a la ciutat de València, és un desori immens. Solars, edificis ruïnosos, obres que no s’acaben mai, que ni tan sols comencen, descurança, edificis pendents de rehabilitació, gargots i pintades sense gràcia pertot, un panorama desolador i antiestètic. No és cas únic o excepcional al centre històric. L’entorn del carrer d’Exarchs és semblant. També el perímetre del barri de Sant Bult o el final de Na Jordana. L’etcètera podria ser llarg. Sembla impensable -per dir-ho suau- en una ciutat europea que es vanta d’haver avançat tant.

En canvi, diversos trams del carrer de la Pau, amb els edificis modernistes ben cuidats, o el carrer de Pasqual i Genís, el de Sorní cap a la plaça d’Amèrica, el de Sant Vicent fins a la plaça de Sant Agustí, entre altres, presenten un aspecte gratificant. D’una elegància de formes remarcable. Els burgesos que varen construir aquelles finques es garantien uns habitatges còmodes i prestigiosos, però alhora embellien l’escenari urbà. Generaven economies externes.

Una part important del centre històric -de molts centres històrics- no tenen salvació possible si es deixen només en mans del mercat. No funciona. Per raons diverses, sobretot de taxa relativa de rendibilitat. Només la iniciativa pública pot abordar aquesta qüestió i començar a generar economies externes, on ara només hi veiem deseconomies. Com fer-ho?

Està tot inventat. Hi ha una empresa pública d’actuacions urbanes, incloent la promoció, però no fa la seua feina. O no la fa amb l’empenta que caldria. I això és especialment greu ara, quan la inversió pública serà fonamental per a reactivar l’economia i reduir l’atur. Solars tancats i abandonats, que n’hi ha molts, expropiació forçosa. I promoció pública d’habitatges socials -de lloguer a preus moderats- per atraure població jove, la generació que més ha patit la crisi del 2008 i també l’actual, la generació dels precaris, que cal rescatar. No es tractava de rescatar persones?

Cal reivindicar l’escenari urbà, tant en l’aspecte arquitectònic com pel que fa a la trama social. I com a rerefons de tot, abordar la vessant econòmica, amb la promoció incansable d’activitat en els terrenys més adients de la competitivitat industrial, la recerca, l’educació, la cultura el terciari avançat.

La degradació urbana no fa cap bé. Afecta molt negativament la qualitat de vida i la imatge d’una ciutat. La millora de l’escenari urbà -en aquelles zones sensibles que ho necessiten imperiosament- podria tindre efectes beneficiosos en molts nivells.

L’urbanisme a València, durant dècades, a partir del “desarrollismo” dels anys seixanta ha estat marcat per la cerca del benefici privat sense miraments. Especuladors i promotors de vol gallinaci clavaren les mans sobre la ciutat sense mesura. S’han comès molts atemptats. La qualitat constructiva de molts barris perifèrics és lamentable. Els arquitectes -una professió poc donada a l’autocrítica- han contribuït poderosament a una estètica urbana incoherent, a la ruptura de la unitat d’estil en molts carrers de la ciutat, intercalant edificis aparentment “moderns” enmig d’illes que havien mantingut una determinada coherència estilística. L’estètica de noves avingudes com la de les Corts Valencianes -afortunadament, no de totes- és realment insubstancial, indiferenciada, pobra.

No debades s’ha pogut escriure tot un llibre amb el títol La València lletja (Text i fotos d’Adolf Beltran, Ed. Àmbit, 2005) dedicat a aquesta deriva, i que comença amb un capítol eloqüent: “Un centre històric ple de forats”. L’arquitectura espectacle amerada de grandiositat tecnològica, la marca Calatrava, tampoc em resulta convicent. En canvi, un edifici del segle XV com la Llotja de la Seda continua sent el millor. Com son també de gran nivell edificis modernistes com el Mercat Central i el de Colom o l’Estació del Nord i el seguit d’edificis racionalistes, art déco, clacissistes o eclèctics que s’estalonen al centre i als Eixamples. Sort tenim del Jardí del Túria, i de la gran quantitat d’edificis històrics i de perspectives urbanes reeixides -com la façana nord entre el Temple i les Torres dels Serrans- o edificis ben resolts com l’IVAM que redimeixen i rescabalen. En algun cas -com el fantàstic Jardí del Túria o el nou Parc Central, que també són escenari urbà- amb escreix. Cal respectar l’estètica urbana. Ara que s’està redefinit l’espai central -la Plaça de l’Ajuntament-que és i ha de ser especialment representatiu -icònic- convindria tindre-ho especialment en compte.

Etiquetas
Publicado el
31 de mayo de 2020 - 18:04 h

Descubre nuestras apps

stats