El 15M a València: records d’una “desobediència civil massiva” que ho va canviar tot

“Una de les experiències que més empremta ha deixat en la meua vida”. Així defineix Natxo Serra el record de la seua participació en el 15M a València. Fa una dècada, el diumenge 15 de maig, milers de persones van eixir als carrers per reivindicar més democràcia, amb la ressaca de les mobilitzacions universitàries contra el Pla Bolonya i una crisi econòmica que tancava a la joventut la possibilitat de tindre una faena digna i un sostre. 

Les imatges de les càrregues policials en la plaça del Sol a Madrid contra els primers acampats van propiciar que el dilluns 16 unes poques desenes de persones plantaren les seues andròmines en la plaça de l’Ajuntament de València, segons recorda l’historiador Jorge Ramos, un dels activistes que van participar en la mobilització. “L’endemà hi hagué centenars de persones i el cap de setmana milers i milers”, afirma Ramos, comissari de l’exposició que aquests dies retrata la històrica mobilització. 

Fins allí es van acostar milers de persones, la majoria joves. Totes provinents de tradicions polítiques completament diferents o de moviments socials. I moltes sense cap adscripció política. Aina Costa s’hi va acostar per “pur idealisme”. “No sabia molt bé què aportar la jurista que havia estudiat dret”, recorda hui dia. 

Els propietaris de les floristeries que envolten la plaça miraven l’ambient creixent amb un cert escepticisme i la Policia Local mitjançava en els talls de trànsit (fa deu anys la plaça de l’Ajuntament encara era una enorme rotonda urbana). L’acampada va començar a organitzar a poc a poc assemblees descentralitzades, sempre amb un component horitzontal, que incloïen des de la comissió de comunicació i xarxes socials i la d’acció fins una comissió de l’amor (“Molta gent va conéixer les seues parelles o els seus millors amics en la plaça”, diu Ramos).

La sociòloga i politòloga Laila Lakkis s’hi va acostar, sense conéixer ningú, per “saber quin ambient hi havia”. Des del primer moment es va implicar en la comissió de comunicació: “Va ser una cosa molt bonica, però semblava que se’ns n’anava de les mans, venia més i més gent cada dia”. Esther Sanz, responsable d’Unides Podem, venia del moviment estudiantil contra el Pla Bolonya i d’organitzacions d’esquerra de caràcter més ortodox. “Va ser el desvetlament polític de molta gent, però els que veníem d’alguna mena de col·lectiu vam aprendre una nova cultura política, a treballar de manera més creativa i a eixir de l’endogàmia política”, afirma. 

“Ho vam fer tot amb lliurament i companyonia totals”, relata Natxo Serra, actualment un dels dirigents de Verds-Equo, la pota verda de Compromís. “Durant uns mesos la vida va ser com sempre hauríem volgut ser en tot moment, em va impressionar per la manera de fer les coses, els debats, com tothom escoltava des del respecte. La base important de l’èxit del 15M va raure en aquestes formes”, assegura.

“Hi havia molta gent que volia parlar, que per primera vegada sentia que l’escoltaven; va ser emocionant i important”, afirma l’historiador Jorge Ramos. Aquell cert romanticisme, amb aires de maig del 68, també va tindre els seus moments tibants durant els debats i, especialment, en les mobilitzacions que eixien de la plaça. 

Davant de les Corts Valencianes i a l’entrada de la comissaria de Sapadors es van produir fortes càrregues policials amb ferits i detinguts. “Van ser els pitjors moments”, recorda Aina Costa, que col·laborava en la comissió jurídica formada per advocats. “Recorde que en la càrrega davant de la Casa dels Caramels em vaig emportar una bona garrotada”, diu Lakkis.

També va suposar un “exercici de desobediència civil massiva”, remarca Jorge Ramos. “En l’assemblea general hi havia 10.000 persones”, afig el professor d’història contemporània de la Universitat de València. 

El solatge del 15M

Fins i tot deu anys després de les massives mobilitzacions, és difícil establir fins a quin punt el 15M va canviar per sempre la política espanyola. Per descomptat, ho va fer. “En el cas valencià va ser determinant per als resultats electorals del 2015, la fi del cicle del PP i de l’hegemonia del bipartidisme”, argumenta Natxo Serra. Per a Ramos, a més d’una “escola de ciutadania i de lluita memorable”, el moviment del 15M va ser una demolició del cicle bipartidista inalterable des de la Transició. “Una part rellevant d’aquestes persones van ajudar a crear Podem”, recorda Ramos. Esther Sanz anota un altre ingredient del 15M: la fi del silenci sobre la monarquia espanyola.

La sociòloga Laila Lakkis, en canvi, lamenta que “s’ha tornat a dissipar per complet, potser per la llei mordassa”. Aina Costa també destaca un altre solatge menys vistós: del grup de debat sobre sobirania alimentària va nàixer una xarxa de grups de consum en el territori. “Molts d’aquests grups de consum sobreviuen, és l’única cosa a què continue vinculada”, explica. 

“Per a molta gent va ser un moviment extraordinari, va tindre un ressò local i internacional únic”, conclou Ramos.