Manuel Alcaraz, sobre la Setmana Santa: “Tracte d’acostar-me igual a un Crist de Montañés que al Guernica de Picasso”

El conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació de la Generalitat Valenciana és, a més, un gran aficionat a les Setmanes Santes. Des de l’escepticisme religiós i la fascinació cultural, Manuel Alcaraz fa anys que recorren les festivitats religioses de la península per descobrir les seues curiositats. El resultat són més de 15.000 fotografies pròpies, desenes d’articles de premsa i un llibre, Semanas Santas (Ed. Tirant), que presenta dimarts a Alacant.

Es pot gaudir de la Setmana Santa si ets d’esquerres? És la pregunta que fa anys que fan al conseller i que respon en alguns articles recopilats en el llibre. “En realitat, el primer equívoc parteix de la idea que només a les persones d’esquerra hauria de no agradar-los la Setmana Santa, del que se segueix que totes les persones de dreta estimen les celebracions passionals (...) Ho faig, finalment, perquè em sembla un exercici intel·lectual sa, un enfrontament alegre contra els prejudicis. Perquè no hi ha res més tremend que quedar-se presoner d’algunes fidelitats literalment administrades en compte de deixar-se envair pel dubte”, explica en els seus textos.

L’entrevista comença amb la part més gastronòmica de la tradició. En el seu despatx, en l’edifici de La Cigüeña, a València, Alcaraz explica què és el Cristo Potajero, una processó lleonesa en què el guisat es prepara mentre les figures baixen pels carrers. “És una reminiscència d’una cosa que era molt tradicional: que et donaren menjar. Les confraries tenien la seua part benèfica. Històricament, l’origen de les confraries tenia un component d’ajudes als pobres, als abandonats, d’ajudar a enterrar els morts o acompanyar els condemnats a mort. De menjars ritual n’hi ha en altres processons, com a Zamora, on mengen sopes d’all”

Pregunta: D’on ve aquesta afició?

En el primer capítol ho he reflexionat una mica. No tinc una raó concreta, no soc creient, no pertany a cap confraria... Des de fa molts anys, he visitat amb la família les processons de Cartagena, una de les processons molt boniques. En tinc molt bon record. Els meus pares em portaven a Múrcia, Llorca, Alacant... Tinc molt bon record. Quan vaig anar fent-me major, encara que jove, vaig començar a anar amb amics a altres ciutats. Això va donar pas a fotografiar, a tindre vídeos... Sempre com a aficionat. No pretenc aportar un coneixement molt específic. Al cap i a la fi, la Setmana Santa és teatre. Hi ha de tot. La cosa més bonica és que res és el que sembla. Està plena de paradoxes, recreacions, actualitzacions.

Li interessa més la part de ritual, les talles o la cultura associada?

Bé, un tot. Una bona processó que tinga unes bones imatges. Probablement Valladolid té les millors imatges. És molt impactant un jacent de Gregorio Fernández, un Crist de Montañés... Però el conjunt dels rituals em sembla molt important. Saber veure, com tot, ho dona la pràctica.

Cal educar l’ull per a poder apreciar-la?

Sí. Crec que són dos diàlegs; un el del ritual amb l’entorn... Una Setmana Santa en un lloc bell et captiva molt més. No és el mateix que passe la processó per un carreró medieval que per una avinguda. I després, el diàleg amb l’espectador. Les més boniques són aquelles en què aqueix poble o ciutat ho viu, és una de les coses més emocionants. L’espectador és part de l’espectacle. En molts llocs d’Andalusia, per exemple, uns passos se’ls aplaudeix, uns altres no; uns tenen silenci, uns altres els reben a crits. Saber apreciar tot això, el gaudi de la gent, és una de les coses que més em poden agradar.

Quina és la seua preferida?

Bé, en això és Sevilla i les altres. No perquè és la que més m’agrade, però té una capacitat d’irradiació... Per circumstàncies històriques, té processons molt potents com La Macarena. Normalment, quan algú em pregunta on cal anar primer, solc recomanar Zamora. És més recòndita, tranquil·la... M’agrada molt Cartagena, perquè aconsegueix a través de l’ordre l’emoció; a Valladolid anar a veure la Vera Cruz, abans que isca, és en si mateix un espectacle. Són fascinants els rituals... diguem-ne fòssils, els que han conservat una tradició que ha variat poc, com els ‘picaos’ de San Vicente de la Sonsierra –els últims que es flagel·len–, Medina de Rioseco, a Aragó... No tens per què triar. Per a mi, depén de l’any, si vols anar a un lloc amb més escàndol o una mica més tranquil.

Igual que hi ha un tipus de turisme enfocat a descobrir i gaudir les ciutats per la gastronomia, pels museus, a través de l’esport... es pot descobrir una ciutat a través de la seua Setmana Santa?

Jo crec que la Setmana Santa et permet entendre coses de la ciutat molt interessants. Els llocs pels quals transcorren les processons no són aleatoris ni ingenus. Tenen un per què: coincideixen amb antics traçats, uneixen llocs de poder polític i religiós, travessen carrers importants per a la burgesia –especialment durant el segle XIX–... algunes t’informen molt. Hi ha ciutats que s’acaronen. Les processons són homenatges que la ciutat es fa a si mateixa. A Zamora, per exemple, cobreixen els senyals de trànsit i els semàfors del centre històric perquè els flaixos de les fotos no reboten i no trenque l’entorn. En moltes setmanes santes les processons recorden que alguns barris van perdre la seua importància i durant uns dies l’any recuperen el protagonisme unint-se al centre. A Alacant, passa amb el barri de Santa Creu, que recupera el seu orgull el Dimecres Sant. Una mica d’això hi ha en la Setmana Santa Marinera del Cabanyal, que diu: ací estic jo. És cosir els barris. Jo aconselle que el que vulga gaudir bé es documente una mica. Buscar el traçat, què hi ha en ell, quines esglésies...

Dit això, no hi ha turisme de Setmana Santa. Mou per si mateixa poc. Hi ha molt de turisme a les ciutats en què hi ha macropont i hi ha turisme per se. Crec que l’únic lloc que atrau turisme de masses és Andalusia, en concret Sevilla i Màlaga. Crec que hi ha pocs turistes que hi van només per les processons, llevat de gent de la ciutat que viu fora i aqueix dia torna.

Com es veuen les diferències entre zones geogràfiques entre processons?

Jo mai no he fet molt de cas d’aqueixes distincions, que si Sevilla és l’alegria i Castella la serietat... Andalusia és el triomf d’un barroc visual, eclipsat pel Romanticisme. A Sevilla hi ha un personatge molt conegut, Juan Manuel Rodríguez Ojeda, que és el que comença a dissenyar les talles, les marededeus... és el gran redefinidor de la Macarena, ho converteix en una cosa visual, tàctil, en un fenomen de masses. Però la mateixa nit ixen processons serioses que no trobaries en tot Castella. També hi ha híbrids a Oriola, Cartagena, Múrcia... Si vas amb un tòpic prefabricat, no gaudeixes.

Des dels moviments a l’esquerra política se saben entendre bé les tradicions religioses com a part de la cultura espanyola o es tendeix a menysprear-les?

Crec que hi ha de tot. Hi ha una anècdota d’Unamuno que ho explica molt bé. Conten que un dia, en una processó, es va llevar el barret. Algú que estava per allà li va preguntar: “Com és que vosté, que no és religiós, es lleva el barret?” I ell va respondre: “No ho faig per respecte a l’escultura, ho faig per respecte al creient”.

Crec que és un missatge important. Cal demanar al creient i a l’Església que siga respectuós amb els valors dels no creients i és d’esperar que el no creient siga respectuós amb les seues manifestacions culturals. A vegades, a Espanya tendim a pensar que som molt estranys, però com en quasi qualsevol lloc, les tradicions han estat fins fa quatre dies impregnades de formes religioses. En totes les esglésies i en moltes creences. A partir de la Il·lustració i el liberalisme, la societat en conjunt deixa de ser creient. Hi ha creients i no creients, però no ho és la societat en si. Hui ens costa d’entendre què devia ser una Setmana Santa el 1700, quan tothom era creient.

Una societat amb el nombre d’analfabets alt, la capacitat de tindre espectacles era reduïda... Jo, de la Il·lustració, reivindique la incredulitat; acostar-se a la realitat de manera crítica, tracte d’acostar-me igual a un Crist de Montañés que al Guernica de Picasso. Si no, no podria agradar-me Bach, per exemple, que feia música religiosa.

El problema que tenim a Espanya és que ho associem al franquisme. I és veritat en part, la Setmana Santa obligatòria, la de no menjar carn, de veure només pel·lícules religioses... Contra el que se sol pensar, el franquisme en conjunt va ser una època roïna per a la Setmana Santa. En la seua última etapa hi ha una tensió entre les confraries i l’Església molt forta, les processons van a menys... La Democràcia ha sigut una de les èpoques més esplendoroses, hi ha un auge de gent, de diners per a les confraries... La gent ja no necessita una expressió religiosa, sinó que concorren per una pluralitat de motius: tradició familiar, de la ciutat, perquè són les festes... Hi ha infinitat de manifestacions.

El Codi de Bon Govern limita la presència de polítics en alguns actes religiosos...

Explica que a cap càrrec públic se li pot prohibir assistir.

Quin és el límit entre política i religió? Han d’acudir els càrrecs públics a representacions religioses?

Si té fe, per què no? Crec que per a respectar la pluralitat no han de presidir actes religiosos. Però hi ha manifestacions culturals que van més enllà del significat religiós, com el Misteri d’Elx. En molts llocs d’Espanya, les processons les organitzava l’ajuntament; no és el mateix que que l’alcalde vaja a tots. Nosaltres no hem prohibit mai anar a res, tractem d’ajudar els creients, però el que vulga eixir, que es pose la caputxa de penitent, ningú li ho prohibirà.

A vegades fa la sensació que l’esquerra regala les tradicions a la dreta...

Bé, hi ha alguns polítics que en aquest aspecte voregen el ridícul. Jo, a la Santa Faç, vaig. Per a uns té un component religiós, uns altres faran botellón. Cosa que, d’altra banda, passa en moltíssims romiatges. En el llibre hi ha textos de fa segles en què l’Església prevé de les processons perquè són llocs per al sexe i els abusos de menjar i beguda. Les baralles de l’Església amb les confraries han sigut constants. Ara, en què s’equivoquen alguns polítics d’esquerres i dretes?... La Setmana Santa és el tipus de festa que més gent mobilitza a Espanya. Les dades oficials a Alacant diuen que hi ha més gent apuntada a les confraries que a les fogueres. Tot això escapa del control estricte de l’Església i els polítics no poden intentar fer el mateix. Ha de ser una festa de consens. Espere que en aquesta campanya hi haja prudència.

En la campanya andalusa, hi havia polítics que deien que calia protegir la Setmana Santa. Però és que la Setmana Santa no està en perill, és potser la festa més consentida per les institucions. I va estar molt perseguida per totes dues bandes. L’esquerra es va equivocar en la Segona República assetjant la Setmana Santa. Però en molts llocs, qui ho va moure tot perquè no isqueren les processons va ser la dreta, amb intenció de desestabilitzar. Les elits van intentar usar les confraries com a instrument d’agitació. No hauríem de tornar a això.

Considerant la Setmana Santa una manifestació cultural, des de les institucions públiques s’hauria de contribuir econòmicament mantenir-la i desenvolupar-la?

S’hi contribueix molt. Cal modular-ho. Depén de la tradició que siga. Si un s’inventa la processó i vol que li paguen la festa... Depén dels paràmetres culturals. Sembla lògic que s’hi done suport en conjunt. Crec que en aquest tipus de coses, com en quasi tot, la subvenció pública ha de ser moderada, racional i no arbitrària. En alguns casos genera retorn, via mobilització comercial, imatge de la ciutat... És una manifestació cultural consolidada.

Aquesta cultura associada a la tradició, de la culpa, la penitència, el pecat... Com a poble, com afecta el pensament?

Bé, això per a qui s’ho crega. És una característica indissociable del catolicisme. En allò que té de control que té i aspira a tindre sobre el ciutadà, el descobriment de la confessió és molt important. Controlar la culpa és una forma formidable de poder i informació, és molt golut. La penitència per a la salvació, que moltes vegades l’Església no s’esforça massa a explicar el fonament teològic de tot això... L’Església sembla haver renunciat a aqueix fonament, s’explica molt malament. Però el maneig de la culpa és una forma de control social, fins i tot del no creient, que s’incorpora al llenguatge.

De totes maneres, tinc els meus dubtes sobre si es dona en altres cultures i religions. Potser és al voltant d’altres tabús. Si hi ha un déu personal que t’observa i d’allò que faces depén la teua salvació i la teua vida eterna... la cosa es complica. Encara que deixes de ser creient, es queda ací.