Ana Marrades: “El feminisme necessita reconciliar l’ètica de la cura amb el seu reconeixement com un valor”

Ana Marrades, directora de la Cátedra de Economía Feminista de la UV.

No pot haver-hi una democràcia plena i igualitària mentre les cures, activitat imprescindible per a la sostenibilitat de la vida, continuen recaient majoritàriament sobre les dones, com una càrrega. Sobre aquesta premissa treballa Ana Marrades, professora de dret constitucional a la Universitat de València, vocal de la Xarxa Feminista de Dret Constitucional i, des de juny del 2020, directora de la Càtedra d’Economia Feminista de la UV i la Conselleria d’Economia Sostenible. Marrades planteja la cura com “un dret social imprescindible per al pacte constituent”, una línia de treball que va començar el 2016 amb les propostes de reforma de la Constitució, va continuar amb les dues edicions del Congrés Internacional de la Cura, la Igualtat i la Diversitat, organitzats per la càtedra a València el 2018 i el 2020, i l’últim pas de la qual arriba amb el llibre Los cuidados en la era Covid-19. Análisis jurídico, económico y político (Tirant Editorial), que coordina i veurà la llum d’ací a unes setmanes.

Les cures no han tingut valor, perquè les han fetes les dones en l’àmbit privat. De la mateixa manera que no compten en el producte interior brut (PIB) ni en els mesuradors econòmics, el dret, disciplina androcèntrica, tampoc ha tingut interés per una activitat necessària per a la vida humana, indica la investigadora. Això implica una doble desprotecció; a la persona que cuida i a la que requereix les cures i una doble càrrega per a les dones, que compaginen el treball productiu amb el reproductiu. “Ens col·loca en una posició subordinada”, expressa Marrades, per l’exercici d’una activitat no remunerada i no reconeguda, una doble jornada; la cadena de muntatge paral·lela a la cadena de muntatge, segons l’analogia de Silvia Federici.

Si hi ha aquest desequilibri en el repartiment del temps, de la faena i del reconeixement, no pot haver-hi un equilibri en la participació dels assumptes de l’Estat. “Una democràcia no pot permetre’s aquest desequilibri en la participació de la vida pública”, apunta la constitucionalista, que subratlla: “Si es vol una societat igualitària, és bàsic assumir la corresponsabilitat”. Marrades entén la corresponsabilitat des de diverses perspectives: la familiar, amb una divisió del treball equitativa entre els membres de la unitat familiar –superant l’esquema home-dona– i la de l’Estat, reivindicant el desenvolupament de polítiques públiques. Així doncs, planteja com a exercicis fonamentals “revisar la norma i el seu impacte”, incorporant la perspectiva de gènere en el dret, canviar el model productiu cap a l’economia feminista –que posa en el centre el treball reproductiu i la sostenibilitat de la vida– i unes polítiques públiques “guiades per la corresponsabilitat familiar, social i institucional”.

“La pandèmia ha posat de manifest una cosa que no ens agrada veure: que som vulnerables”, expressa l’autora, que considera que la Covid-19 “ha fet aflorar la desigualtat existent, magnificar-la i posar-li cara”. La investigadora recorda les dobles i triples jornades d’algunes dones, com les que pertanyen a l’àmbit de la salut, la neteja o els serveis socials, que són el 70% del sector sociosanitari, encara que “la gestió és masculina”, subratlla. També recorda que la desigualtat s’ha acarnissat amb les dones, responsables de faenes essencials, en condicions precàries i sense protecció, en cas de les migrants.

La reivindicació de les cures causa una certa polèmica en el moviment feminista. Victoria Camps advoca per l’ètica de les cures; Beatriz Gimeno advoca per desfamiliaritzar-les i despatriarcalitzar-les, reivindicant-les com “un vector de desenvolupament social i democràtic”; mentre que Amelia Valcárcel es rebel·la contra la idea que “feminisme és tindre cura”. “El feminisme necessita reconciliar l’ètica de la cura amb el seu reconeixement com un valor”, assenyala la docent. Davant del risc d’afermar rols consolidant la cura com a dret, Marrades planteja universalitzar-la, dotar-la de valor, “que tots consideren que és necessària. Tots som éssers vulnerables i interdependents en algun moment”. Per a aconseguir-ho, el paper públic és essencial: “L’Estat ha d’acompanyar, ha de fer possible que la cura siga per a tots en condicions dignes”. Així doncs, de l’ètica de la cura que planteja Victoria Camps en el seu últim assaig, Marrades proposa “l’èpica de la cura”, “tenint en compte que de cap manera ha de ser un essencialisme”, sinó un valor. “Com es pot fer compatible l’ètica de la cura amb el feminisme és l’única manera d’aconseguir la corresponsabilitat familiar, social i institucional”, sentencia.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats