Anticorrupció apuntala les proves contra Zaplana: “Seguint el rastre dels diners, és el beneficiari de tot”

Un “filantrop”. Així va descriure –unes quantes vegades–Eduardo Zaplana el fiscal anticorrupció en un to més que irònic. Pablo Ponce va desglossar durant cinc hores de rellotge el seu informe de conclusions del judici contra l’exministre del PP, a qui va rebaixar la petició de pena dels 19 anys sol·licitats inicialment a 17 per haver retirat el presumpte delicte de falsedat en document públic. Aquesta va ser l’única bona notícia per a Zaplana en una sessió del judici en què el representant del ministeri públic va traçar un retrat demolidor de l’organització criminal presumptament liderada per l’expolític popular. Probablement, mai en la seua vida pública Zaplana havia rebut tal reguitzell de retrets i acusacions. Pablo Ponce va demostrar que coneix el sumari amb detall i va aportar tota mena de detalls reveladors, en una autèntica artilleria d’indicis, que “flueixen de manera natural”, i proves contra el principal acusat. “Seguint el rastre dels diners, és el beneficiari de tot”, va dir Ponce.

El fiscal va defensar els pactes de conformitat amb quatre dels acusats clau (l’ex-cap de gabinet de Zaplana, el seu testaferro confés i dos empresaris de la família Cotino). La rebaixa de penes “no mina la seua credibilitat”, va dir Ponce. També va avalar, al·ludint a la jurisprudència del Tribunal Suprem, la troballa casual per part dels investigadors de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil de la documentació que va permetre estirar el fil de la presumpta fortuna a l’estranger de l’expresident de la Generalitat Valenciana. Així doncs, la policia judicial “va complir la seua obligació” amb una “actuació extraordinària”.

A més, Ponce va destacar que el penalista Ramir Blasco (el propietari del despatx en què es van intervindre els papers que un empresari sirià va trobar en un habitatge en què havia viscut Zaplana i després va lliurar a Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners, va descartar qualsevol mena d’“intromissió” o irregularitat per part dels agents de l’UCO, avalant així la legalitat de l’escorcoll. Si bé la declaració de l’empresari Imad Al Naddaf “ha sigut persistent” tant en la fase d’instrucció com en el judici oral, “contràriament” la del ionqui dels diners va ser “erràtica” i respon a “criteris espuris”, segons el representant de la Fiscalia Anticorrupció.

El fiscal va arremetre contra algunes derives de l’estratègia de la defensa de l’exministre popular. “Ací no hem portat cap condemnat per corrupció”, va afirmar en referència a “tres persones condemnades per delictes greus”: l’excomissari José Manuel Villarejo, Marcos Benavent (condemnat en el marc del cas Taula) i Roberto López Abad, expresident de la CAM. Es tracta dels testimonis més mediàtics que van declarar a petició de la defensa d’Eduardo Zaplana. Villarejo i el ionqui dels diners van defensar a l’uníson una mena de teoria de la conspiració contra Zaplana per a explicar la pretesa naturalesa viciada del cas Erial.

El fiscal també va al·ludir a un dels testimonis que va exculpar Zaplana –el seu fisioterapeuta i amic Miguel Maeso– i va recordar la fotografia publicada per elDiario.es d’un dinar entre Zaplana i Maeso esdevingut dues setmanes abans de la declaració en el judici: “Després d’haver eixit en premsa que dies abans havia dinat amb el senyor Zaplana, per a nosaltres la seua declaració és totalment irrellevant”, va afirmar Pablo Ponce.

Una privatització injustificada

La presumpta trama corrupta, segons el parer de l’acusació pública, va partir de la “predeterminació” (tripijoc) de les adjudicacions del Pla Eòlic i de la privatització del servei d’ITV el 1997, “sota el mandat presidencial del senyor Zaplana”. “No hi havia cap justificació perquè les ITV es privatitzaren”, va dir el fiscal, malgrat que alguns consellers de l’executiu de Zaplana “han glossat les meravelloses actuacions” en les declaracions respectives com a testimonis en el judici. La privatització, va postil·lar Pablo Ponce, responia al “concert” entre Eduardo Zaplana i Juan Cotino per a rascar comissions amb les plusvàlues obtingudes per Sedesa.

A més, també va al·ludir a la substitució, a penes dos dies abans de la mesa de contractació, de l’interventor que havia posat objeccions a certs aspectes de la licitació. La substitució la va firmar José Luis Olivas, expresident autonòmic que també figura com a acusat. “Això no és normal, no passa en altres meses de contractació”, va dir el fiscal. “El canvi de l’interventor és fonamental perquè tot fluïsca amb naturalitat”, va postil·lar.

La xarxa del cas Erial va usar, a més, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CEM) que, segons va recordar, “va ser absorbida, perquè estava totalment fallida, per un euro pel Banc Sabadell”. Es tractava, segons el fiscal, de la “caixa de capçalera” d’Eduardo Zaplana.

Tant Juan Francisco García, excap de gabinet de Zaplana, com els empresaris Vicente i José Cotino, nebots de l’expolític del PP Juan Cotino, van confessar el tripijoc de les adjudicacions i el pagament de comissions en paradisos fiscals. La declaració inculpatòria de Joaquín Barceló Pachano, testaferro i amic de la infància de Zaplana, va completar la tanda de confessions apuntalant l’acusació pública. “Tots” els diners de les mossegades, va afirmar Ponce, “ixen exclusivament de Sedesa”, l’empresa de la família Cotino.

La presumpta xarxa corrupta va triar Luxemburg com a destinació per a amagar les mossegades i Beatriz Garcia Paesa, neboda del famós espia, perquè exercira de fiduciària de l’embull societari al Gran Ducat mitjançant empreses offshore. “El que es paga és la confidencialitat; si no hi estàs d’acord, te’n vas a un banc, com fem les altres persones”, va dir en referència al paper de García Paesa, sempre situada en la fina línia que separa el lícit de l’il·lícit (actualment figura com investigada en l’Audiència Nacional en el marc del cas Defex).

El fiscal també va recordar la història contemporània de Luxemburg com a plaça forta dels paradisos fiscals, arran d’una llei del 1929 que va derivar en un autèntic enfrontament amb la Unió Europea pel fet d’atorgar “beneficis fiscals injustificats”, convertint-se així en una destinació preferent de corruptes, evasors i altra delinqüència de coll blanc. “Luxemburg, hui dia, continua apareixent com un dels països amb més secret bancari, ocupa el sisçe lloc”, va afegir Ponce.

Diners negres (i no bruts)

El representant del ministeri públic va al·ludir en el seu informe a la distinció entre diners bruts i diners negres, un missatge gens críptic dirigit al president del tribunal, el magistrat Pedro Castellano. Es tracta del jutge conservador que encapçala la secció quarta de l’Audiència Provincial de València i que va establir la distinció entre diners bruts i diners negres per a tombar el processament de mig centenar d’assessors i edils de Rita Barberá en la peça separada A del cas Taula. Una resolució polèmica que va tindre un contundent vot particular de la magistrada Clara Bayarri.

Una vegada que Zaplana va abandonar la política activa per a incorporar-se a la direcció de Telefónica, amb uns emoluments de 700.000 euros anuals, qualsevol peculi sense justificar serien diners negres, segons el parer del fiscal. Pedro Castellano, que s’havia mantingut completament impertèrrit durant l’exposició de l’informe de conclusions del fiscal, va prendre nota a mà de l’argumentació. La presumpta trama va manejar una ‘xifra de negoci’ de 20,6 milions d’euros, segons Anticorrupció. La jutgessa instructora va atribuir a Zaplana un ‘botí’ de 15 milions d’euros.

El fiscal va destacar el “paper fonamental” de Francisco Grau, assessor fiscal de Zaplana, per a l’“ocultació dels diners il·lícits”. També el de Mitsouko Henríquez, la secretària de Zaplana a qui el principal acusat “ha col·locat durant tota la vida” a la seua “empara” tant en els seus càrrecs públics de president autonòmic i ministre com en el seu càrrec de directiu de Telefónica. Gran part de les comunicacions sospitoses de la trama dirigides a Zaplana passaven per Henríquez, que va mantindre un paper que no és “acord amb el que té a veure amb una secretària”, segons el fiscal. “Eduardo Zaplana no volia relacionar-se ni que el relacionaren amb ningú a través de correus electrònics”, va afirmar Pablo Ponce en una asseveració calcada de la del fiduciari uruguaià Fernando Belhot durant la fase d’instrucció.

L’advocat Saturnino Suanzes el va responsabilitzar de “dissenyar una estratègia”, per ordre de Zaplana, per a justificar l’origen dels fons il·lícits una vegada que la Banca Privada d’Andorra (BPA) va ser intervinguda per blanqueig de capitals del crim organitzat. El paper de l’empresari Francisco Pérez López, expresident del PP de Benidorm més conegut com a ‘Paco Gasofa’, va consistir a “evitar” que Zaplana figurara com el “gaudidor” de béns i iots de la trama. Un rol similar al que atribueix a l’empresari Carlos Gutiérrez Nomdedéu.

“Tot” condueix a Eduardo Zaplana

“Tots els fets concatenats de manera lògica condueixen a Eduardo Zaplana”, va concloure el fiscal Pablo Ponce. El representant del ministeri públic va aprofitar per a agrair la tasca “magnífica” de la jutgessa d’instrucció, Isabel Rodríguez Guerola (malgrat les tremendes pressions que va patir) i l’“extraordinària” investigació dels agents de l’UCO, malgrat els seus “escassos sous”. “Quan aquesta bona gent es posa a la faena, no ixen més que coses bones”, va dir Pablo Ponce.

El contrast entre l’estat de dret i la corrupció va sobrevolar tota l’exposició de les conclusions del fiscal anticorrupció. Ponce va recordar que Zaplana cobrava aproximadament 700.000 euros com a directiu de Telefónica mentre comandava la pretesa trama: “Aquest home no era pobre, no anava escàs de diners, anava sobrat de diners”, va dir.

Pablo Ponce no va fer ni una pausa, ni tan sols per a fer un glop d’aigua. Van ser cinc hores sense treva d’un fiscal implacable amb la corrupció.