Cifesa, la productora valenciana que va crear l’‘star system’ de la postguerra franquista

La gala dels premis Goya, que se celebra en Les Arts aquest pròxim dissabte, ha col·locat València en l’epicentre del cinema espanyol. La ciutat, no obstant això, ja va tindre un paper clau en el seté art amb la productora Cifesa, una empresa valenciana nascuda durant l’era republicana i que va catapultar el cinema de comèdia i intranscendent durant la postguerra franquista. 

En plena Segona República, el ric industrial Manuel Casanova Llopis es va fer amb l’accionariat de la productora i distribuïdora, que va controlar durant dècades el seu fill Vicente fins al seu abrupte final. El 1933, arriba a un acord amb la nord-americana Columbia per a la distribució en exclusiva a Espanya dels seus films, un negoci que nodriria de fons l’empresa cinematogràfica líder de l’època. Amb els ingressos ingents de la distribució, la productora estrena La hermana San Sulpicio, en què debuta Imperio Argentina, el primer èxit comercial del cinema sonor espanyol per l’estirada popular que arrossega. 

Cifesa obri sucursals a l’estranger, especialment a Amèrica Llatina, i estrena els seus èxits següents en la taquilla: la comèdia musical Rumbo a El Cairo i El cura de aldea. “Seguien la línia de buscar un públic majoritari, no era una productora amb una vocació ideològica molt marcada”, explica a aquest diari l’historiador Juan Antonio Ríos Carratalá, autor d’una completa ressenya de Cifesa en el Diccionario del audiovisual valenciano, editat per la Generalitat Valenciana.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un parèntesi en l’èxit de la productora. L’empresari Vicente Casanova, malgrat la seua adscripció al republicanisme moderat, se’n passa al bàndol revoltat i dirigeix la productora des de Sevilla. Els estudis cinematogràfics a València són col·lectivitzats i passen a dependre d’un consell obrer que produeix documentals en suport als milicians republicans i tres episodis del Noticiario Cifesa. 

Mentrestant, a Sevilla, Vicente Casanova encarrega pel·lícules de propaganda del bàndol franquista com ara Entierro del general Mola i Homenaje a las brigadas de Navarra, entre altres. “L’adhesió de Cifesa als vencedors de la Guerra Civil no evita tensions i desacords amb els revoltats, però resulta molt beneficiosa per a la continuïtat de l’empresa i la seua expansió durant els anys de la Victòria”, escriu Ríos Carratalá. Així doncs, esdevé la primera productora espanyola amb un creixement ràpid malgrat, que no tenia amb estudis ben equipats ni divises per a importar material cinematogràfic. 

“A Franco l’encantava el cinema”

L’empresari no perd el temps i regala un projector al general Francisco Franco, a més de finançar el muntatge de la sala cinematogràfica privada que el dictador gaudeix en la seua residència oficial d’El Pardo. “A Franco l’encantava el cinema”, recorda l’historiador, “i per a la dictadura tindre en aquella època una productora important i capdavantera era essencial amb vista a la imatge pública i l’adoctrinament”. 

A diferència dels films d’exaltació del bàndol vencedor, sense massa èxit de públic, les pel·lícules que produeix Cifesa en la postguerra són de gènere folklòric amb estreles taquilleres i comèdies dirigides a un públic majoritari. El règim franquista atorgava unes “condicions excel·lents per a comprar llicències de distribució i per a promocionar-se”, assenyala Ríos Carratalá. 

En aquella època tots els actors espanyols somiaven de participar en films de Cifesa, que prestava unes condicions laborals extraordinàries. El mercat hispanoparlant, amb l’actriu Imperio Argentina com a estendard, va ser una altra de les vies de finançament de l’empresa. “Van aconseguir una cosa tan important com crear un star system en la postguerra”, explica l’historiador. Cifesa es va convertir en un èxit de tal calibre que compta amb un estudi monogràfic del catedràtic d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona Fèlix Fanés, editat per la Filmoteca Valenciana. 

La decadència de la productora va començar després del final de la Segona Guerra Mundial, quan Cifesa pateix el bloqueig de les seues pel·lícules en el mercat internacional, especialment als Estats Units, a causa de l’aïllament del règim franquista. La firma pateix una tremenda descapitalització (el 1950 Vicente Casanova xifra en 15 milions de pessetes les pèrdues de Cifesa després de la seua inclusió en la llista negra d’empreses que havien estat vinculades a l’Alemanya nazi). 

A mitjan dècada de 1950, Cifesa arrossega un deute amb el Banc Rural de 50 milions de pessetes, per la qual cosa l’entitat passa a controlar el consell d’administració de l’empresa. Un grup d’accionistes es querella contra l’empresari valencià, que és condemnat el 1963. L’any següent es produeix el “daltabaix definitiu” de la productora i Vicente Casanova decideix abandonar Espanya i instal·lar-se a la Costa Blava. El productor, artífex de la indústria cinematogràfica del franquisme, va morir a Biarritz el 1955.