Cristina Mayo, referent de l’handbol femení: “Espanya és un país desagraït. Quan ja no estàs en el focus, desapareixes del mapa”

Cristina Mayo (Alcalá de Henares, 1952) és una de les persones que ha fet més per la professionalització de l’esport femení a Espanya. Creadora d’un equip d’handbol ‘d’autor’ –tot va començar amb l’Iber València en la dècada dels huitanta del segle passat, un projecte que després es convertiria en l’Osito L’Eliana i, finalment, en l’Astroc Sagunt i Mar Sagunt–, va aconseguir portar l’handbol femení de clubs espanyol al capdamunt del panorama europeu. En el seu palmarés com a entrenadora, 24 títols de lliga, 20 copes, una Recopa d’Europa i una Copa d’Europa, a més de dos subcampionats en la màxima categoria de l’handbol femení europeu. Durant dos anys, Mayo, que és doctora en psicologia i ha sigut professora en la Facultat de Ciències de l’Esport de la Universitat de València, també va ser seleccionadora espanyola.

A què es dedica ara?

Em vaig proposar no trobar a faltar res del que havia fet en la vida, perquè no soc de les persones que pensen que qualsevol temps passat va ser millor. M’agrada molt la jardineria i he dedicat molt de temps a la terra, ara a menys escala. També estudie medicina tradicional xinesa, perquè estic molt motivada per la sanació i per ajudar la gent del meu entorn.

Segueix lligada a l’handbol?

No sols no seguisc lligada a l’handbol, sinó que em costa molt veure handbol.

En què es diferencien l’handbol masculí del femení?

Si et dic la veritat, mai m’ha interessat l’handbol masculí. És un altre esport, molt més físic. S’hi juga d’una altra manera, no necessita tanta tàctica, tanta estratègia, tanta construcció del gol, que és el que a mi m’apassiona.

Fa a penes unes setmanes es disputava el Campionat d’Europa femení, en què Espanya ha tingut un paper discret amb comparació als èxits recents. Com ha canviat l’handbol femení a Espanya en els últims anys?

Espanya ha viscut moments de glòria, amb medalles en Jocs Olímpics, Mundials i Europeus. Això va ser una renda dels anys de glòria de l’handbol d’equip espanyol. Tal vegada és una mica presumptuós per part meua, ja que jo vaig participar d’aquesta etapa des dels clubs. Espere que es puga tornar a aquests llocs, però de moment s’ha quedat en novena posició en l’Europeu.

No obstant això, no fa tant que gaudíem de grans èxits en aquestes cites...

Costa anys i anys construir, a nosaltres ens va costar quinze o vint anys arribar a finals europees, i destruir costa molt poc. Es va destruir moltíssim quan es va perdre l’altíssim nivell dels equips valencians, del Bera Bera i d’algun altre equip, i veurem si el que ha passat és un lapsus –no hi estava Carmen Martín, no tenim les Macarena Aguilar, Marta Mangué– i la generació que ve té la qualitat necessària. Tant de bo que tornem als èxits!

Perquè venim de la millor generació de jugadores de la història de l’handbol espanyol.

I això no va ser casualitat, es va treballar.

Precisament l’èxit de l’handbol femení espanyol es va deure, en gran part, a la professionalització. Els equips de la màxima categoria (ABF) eren molts professionals. Alguns, com l’Astroc Sagunt, amb pressupostos superiors a molts equips masculins d’Asobal.

Hi ha hagut jugadores que han guanyat molts diners. Jo he tingut jugadores que han guanyat 80.000 euros nets a l’any. L’èxit no es pot aconseguir sense talent, però el talent ha d’anar acompanyat per hores de faena, i això només t’ho permet la dedicació exclusiva. Tingues en compte que en l’equip que va guanyar la Copa d’Europa el 1997, llevat de Morskova com a jugadora de camp i Bogdanova en la porteria, totes eren jugadores espanyoles. A més hi havia una rivalitat esportiva enorme, però sana, amb equips com l’Elda d’Ángel Sandoval, que també treballava molt bé. Era una època de gran fidelitat en què una jugadora d’Elda era d’Elda i no hi havia cap possibilitat que vinguera amb nosaltres, igual que una jugadora nostra, ja fora en l’etapa de l’Eliana o de Sagunt, era molt difícil que se n’anara a un rival directe. Per descomptat, aquella va ser l’edat daurada de l’handbol femení espanyol.

En què va contribuir Cristina Mayo a aquesta revolució en l’handbol femení espanyol?

Jo soc una persona dispersa, però, quan m’ha interessat alguna cosa, sí que he tingut la capacitat de centrar-m’hi al cent per cent, i adorava l’handbol, que era el meu esport, i vaig tindre la capacitat de veure com es jugava en el món i de comparar com es jugava a Espanya, i ací no es feia bé. A tot el món es jugava amb molts canvis de posicions, desdoblaments en segona línia, transformacions, moltíssima circulació, encreuaments, contraencreuaments... Quan vaig tindre l’ocasió de dirigir, vaig començar a canviar coses, com l’anticipació, o introduint un nou concepte del contraatac. He aprés molt dels grans països i, sobretot, d’Escandinàvia.

Amb què es queda vosté en tots aquests anys?

Amb les jugadores, a qui volia i respectava. Eren el meu equip, el meu grup, la meua família. I més enllà, amb Ramón Cervera. Va ser un visionari i fa més de quatre dècades es va atrevir a apostar per l’handbol femení i per patrocinar un equip, l’Iber València, durant dotze anys. A Sagunt em vaig trobar amb José Ramón Gascó, una altra gran persona. I tot això sense oblidar que hem lluitat molt, amb èpoques en què competíem a Europa al mateix temps que lluitàvem per no desaparéixer.

Vosté va ser una entrenadora d’èxit, que va aconseguir nombrosos títols a Espanya i a Europa, va arribar a ser seleccionadora, però no li hauria agradat entrenar un equip masculí d’Asobal?

No, gens. Com ja t’he dit, no m’agrada l’handbol masculí, és un altre esport.

Li queda clavada alguna punxa en tota la seua trajectòria en el món de l’esport?

Mai vaig poder fer una gran escola d’handbol, amb les meues idees en el tema tècnic, en el tàctic, en el social, i poder entendre-ho i transmetre-ho. En l’Iber no va interessar mai aquest tema; a l’Eliana hi havia una escola que ja funcionava i va ser impossible col·laborar amb ells; i a Sagunt tampoc va poder ser. No m’ho van posar fàcil, i jo tal vegada vaig estar sempre massa centrada en el primer equip.

Se sent prou reconeguda per l’handbol espanyol?

Què és sentir-se reconeguda? Jo crec que entre la gent que ha anat a veure els partits i ens ha volgut, i per a la gent amb qui he treballat, em sent molt reconeguda, cada dia i moltíssim. Ara bé, pense que aquest país, si no ho demanes i no t’arrossegues una miqueta, oblida’t que es recorden de tu. A Espanya, la gent que ha tingut alguna cosa a dir quan estava treballant, quan ja no està en el focus, desapareix del mapa. Encara que quede el llegat, i això és inqüestionable, aquest país és desagraït. En el model anglosaxó s’admira el que triomfa, mentre que ací no agrada la gent que ho ha fet bé, perquè als qui estan dalt no els agrada que els diguen com s’han de fer les coses, i això m’apesara, perquè es perd l’experiència de moltes persones que podrien aportar especialitat i qualitat.

Vosté va viure l’època daurada de l’handbol femení espanyol, amb pavellons poliesportius plens. Ara, aquesta ‘revolució’ sembla que ha arribat al futbol, amb milers de persones que omplin grans estadis, com el Camp Nou, Anoeta o el Metropolitano per veure un partit femení. Hi ha hagut un canvi de percepció?

L’alliberament de la dona està arribant a tots els àmbits. Abans una xiqueta tenia molt difícil jugar al futbol, perquè fins i tot estava mal vist. D’una xica que tocava una pilota es deia de tot. No obstant això, s’han eliminat tabús i ara són els pares (els homes) els que porten les filles, que volen jugar, als entrenaments i als partits, i les animen que ho facen, i són molt bones. Juguen molt bé, amb una qualitat tremenda, i fins i tot tàcticament són millors que els homes.

Sense anar més lluny, vaig tindre l’oportunitat de veure el Mundial femení passat, que es va jugar a Anglaterra, a Londres, on visc part de l’any, i en la televisió anglesa s’emetien, no sols els partits, sinó també les prèvies, els postpartits, obrien els informatius, apareixien en les portades de periòdics com The Guardian, The Sun, The Times... Jo, que he lluitat per la visibilitat de les dones, perquè se’ns respectara, he vist el que he vist i em queia la bava. He sentit enveja, però és veritat que es nota que hi ha més respecte per la futbolista, i les dones també van incorporant-s’hi cada vegada més com a espectadores, cosa que és cosa molt beneficiosa per a l’esport. I per descomptat, hi ha hagut inversió, cosa que afavoreix la professionalització.

Aprofitant que ha tret el tema del Mundial d’Anglaterra. Què opina que la FIFA concedira l’organització del Mundial masculí, l’esdeveniment esportiu més gran juntament amb les Olimpíades, a un país com Qatar, que no es distingeix precisament pel respecte dels drets humans i, sobretot, de col·lectius com l’LGTBI o les dones?

Estem davant una societat totalment mercantilista en què els diners són l’única cosa que val. No es pot permetre aquesta agressió constant a les dones, que incorporen a la societat valors com la comprensió, la paciència, el perdó, la compassió, la confiança en els processos i no en els resultats finals... Recorde una jugadora d’escacs que va renunciar a jugar a l’Aràbia Saudita per dignitat [la ucraïnesa Anna Muzychuk, campiona mundial d’escacs ràpids, va rebutjar jugar el Mundial a Riad el 2017 per principis]. Ací han pogut els diners i hi ha molta hipocresia. Aquests esdeveniments són exemplaritzants, i quan tu dones un esdeveniment d’aquesta envergadura a un país que no respecta les dones, fas un mal servei a la societat. Quina por tenen en aquests règims de les dones, que han demostrat en llocs com Escòcia, Finlàndia o Noruega, amb primeres ministres al capdavant dels seus governs, que poden portar els seus països a l’avantguarda. Som eficaces i tan capaces com qualsevol. No m’agrada ni el president de la FIFA ni tots els que han consentit donar un premi, com és la celebració d’un Campionat del Món de futbol, a un país que és molt irregular. Almenys, ens queden gestos com el dels jugadors iranians fent costat a les seues dones en un país que, no fa tant, era socialment molt europeu i que ha patit una reculada important pel que fa als drets de les dones.

En aquests últims anys s’ha avançat molt en el paper de la dona en la societat, però encara queda molt per fer...

El que diré va contra corrent i espantarà molta gent, però recorde que fa uns trenta anys, quan era professora de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física), va vindre una noruega a fer una conferència sobre educació, i va ser la primera vegada que vaig sentir a dir que la coeducació de xics i xiques havia suposat un endarreriment per a les dones. I hui dia continue pensant-ho. En els centres segregats, les xiquetes no han de lluitar pel seu espai. És cert que tots dos sexes han de conviure, però crec que compartir centre perjudica les xiques... i probablement els xics també en alguns aspectes. Que s’inventen altres espais de convivència que no siguen les aules fins als 17 o 18 anys. Jo soc una persona feminista i progressista, he lluitat molt per la dona i ho continuaré fent fins que muira, però en aquest aspecte ho tinc molt clar, l’educació separada per sexes beneficia les dones, sobretot en l’adolescència.

I socialment s’ha avançat moltíssim. Et contaré una cosa que em va passar a mi. Jo vaig estar en una comissió de gènere en la universitat, vaig anar a les reunions, però el que va constar quan es va redactar la memòria va ser un home, un company de la Facultat de Ciències de l’Esport. M’ho van fer a mi, que he sigut tremenda. En aquesta comissió es va parlar que hi havia més professores que professors, no obstant això, hi havia més catedràtics que catedràtiques, més caps de departament homes que dones, més homes que dones en els deganats o els rectorats... Estem en això de sempre, en qualsevol sector en la base de la piràmide hi ha més dones, però en la cúspide apareixen principalment homes. I es continuen veient pel carrer joves que parlen malament a les núvies... Jo confie que, quan es fan passos cap endarrere, que se’n fan, es contraresten amb salts importants cap avant.

Per acabar, Cristina Mayo es considera una activista?

No, ni de bon tros. Tinc les idees molt clares, soc una lluitadora. Col·labore amb diverses causes, perquè m’agrada ajudar, però on no em vulguen, que no em busquen.