Amb Dani Nebot: agudesa i reflexió, habilitat d'artista

La primera vegada que vaig passar per Barraques seria pel juliol del 1959, l'endemà de la Mare de Déu del Carme. Jo tenia onze anys i Dani Nebot en tindria cinc perquè va nàixer a Barraques el 1953. Ell estaria probablement dormint, perquè passàrem pel poble —la carretera Nacional passava per dins— quan el sol, que deixàvem a l'esquena, començava a eixir. Lluny, molt més avall del Ragudo, o Arragudo, unes costeres plenes de giragonses que mon tio Antonio procurava passar encara de nit conduint la furgoneta DKW en aquells inicis de vacances estivals, per no trobar camions de cara ni, si podia ser, cap altre vehicle. Al costat del conductor anava la seua muller, la tia Vicentita segons el nom familiar; darrere, els nou fills i filles que tenien llavors, la meua bessona i jo. Era l'inici d'un mes d'aventures desconegudes a Bronchales.    

Si aquell dia haguéssem travessat Barraques una mica més tard és molt possible que haguéssem vist de passada un xiquet que es deia Nebot i que estaria fent malifetes prop de la casa familiar, si no estava pels camps amb els amiguets tirant pedres o jugant de manera imaginativa i qui sap si bel·licosa. Quan parle amb ell, no m'és difícil imaginar-lo així perquè continua tenint una mirada de xiquet amb la imaginació bollint. I estic segur que ell seria un dels elements més influents de la colla i, en qualsevol cas, un dels més imaginatius i el qui proposaria i aconseguiria dur el grup a peripècies més arriscades i, per això mateix, més divertides i estimulants. Barraques tenia uns quatre-cents cinquanta habitants, entre la petita població i els masos dispersos pel terme. Dani Nebot vivia al centre de la població, allargada seguint la carretera però també amb molts habitants esparsos pel terme. La seua àvia, que té un lloc distingit en la memòria del nostre personatge, recordava que a sa casa havia residit un lloc de comandament republicà durant la guerra de 1936, amb un retrat del doctor Negrín presidint el menjador.   

Vaig conèixer Dani Nebot durant la preparació dels actes amb què la Generalitat Valenciana, presidida per Ximo Puig i amb Vicent Marzà i Raquel Tamarit, successivament al front de la Conselleria de Cultura, commemorà els cent anys del natalici de Joan Fuster. De seguida que ens trobàrem i em digué que havia nascut a Barraques, m'hi vaig fer amic.

Fuster, gran escriptor i pensador, valencià eminent, fou, com saben vostès, el culpable de tots els mals que afligeixen el País Valencià des del 1962 fins ara mateix i, ja posats, fins a una època remota del nostre futur, que només de la dreta i l'extrema dreta locals i generals són capaces de calcular. Vaig tenir la gran fortuna de ser amic de Fuster i vaig rebre d'ell molts ensenyaments en la investigació i en la realitat del lloc on vaig nàixer. Li dec també haver conegut Dani Nebot. Va ser un matí, al seu estudi del carrer de l'Almodí, enfront del gran monument desaprofitat per incúries oficials, i m'hi portà Valerià Carabantes, que tant va fer des de la Presidència de la Generalitat pel centenari que preparàvem. El que havia de ser una simple presa de contacte per convenir reunions posteriors, es convertí en dues o tres hores de conversa molt amena sobre tota mena de qüestions, a banda de la que ens havia dut a visitar-lo.

En aquella reunió primera sobre el centenari de Fuster, Dani Nebot proposà de seguida una frase programàtica: País, paisatge i paisanatge. Com que conec els meus clàssics, jo sabia que la frase crearia suspicàcies immediates en algunes persones que no van conèixer Fuster ni de vista o que en tenen una visió genuflexa —per emprar un adjectiu que ell utilitzava en circumstàncies paregudes— o enterbolida per la devoció i el fum combinat de l'encens i la cera que crema en benefici propi. Fuster era molt més que això. Que aquesta gent. I se n'hauria rigut molt divertit. Ara, jo també sabia que era l'única manera que la paraula País aparegués en la campanya sense escarotar una altra gent, molt més decisiva. Tot funcionà com era més previsible. En realitat, els qui s'esgarraren les dubtoses vestidures de corifeus i vestals —més que brutes i rebregades per la manca d'higiene— perquè Fuster aparegués relacionat amb Unamuno, de qui tan oportunament havia escrit per la correspondència epistolar amb Maragall, no podien amagar el que no deien: interessos que no tenen res a veure amb l'obra del gran assagista ni segueixen el seu exemple moral i civil. També fou aportació de Dani Nebot titular la celebració amb la frase “Cent de Fuster”, molt més eloqüent que qualsevol altra, més tòpica i tradicional. 

Dissenyar per a la vida

Del que era el disseny gràfic vaig començar a tenir alguna idea d'espectador de jove, gràcies a Rafael Ramírez Blanco, pintor molt i molt intel·ligent i fi —massa per a un determinat gust local—, que treballava des de jove a Canut&Bardina, agència de Publicitat, on coincidí entre altres amb Enric Mestre i Josep M. Soriano Bessó. Mentre contribuïa a planificar el setmanari El Temps, cap al 1983, vaig visitar a Barcelona el taller de Giralt Miracle i Voramar, el que tenia amb altres Jordi Delama, provinent de Publipress, en una casa prop de la mar —como su mismo nombre indica—, cap al Cabanyal. A través de Carlos Pérez vaig conèixer Paco Bascuñán, bon amic també de Dani Nebot. Pepe Gimeno, el vaig tractar sobretot, amb una amabilitat que no és freqüent, arran de l'edició del llibre commemoratiu del centenari del Banc de València, de què vaig parlar en aquest serial no fa molt de temps.

Com que sempre m'ha fascinat la imatge tant com el text, el treball d'aquelles persones em va deixar sempre parat i envejós. Quan veig el que fa en uns segons Dani Nebot, la vella fascinació reapareix. M'ha passat fa poc. Un dia el vaig veure manipular, com si estiguera entretenint-se, unes petites peces escultòriques que probablement no tenien una destinació predeterminada ni servien més que per ocupar el desfici momentani de l'autor. Ara, mentre escrivia aquestes ratlles, he vist que allò havia esdevingut, en col·laboració amb l'arquitecte Miguel Arraiz, una gran escultura anomenada Correfoc, seleccionada entre un miler per participar en Burning Man, una gran trobada al desert nord-americà de Nevada, que es defineix com un laboratori d'art contemporani, disseny experimental i creació col·lectiva. La coincidència de dates entre la redacció del paper i la dedicació de Dani Nebot a aquesta nova experiència ha impedit que ens poguéssem trobar sense presses per demanar-li opinions i dades que el lector trobaria reproduïdes ací, amb més o menys traça per part meua. 

El treball incessant, despert

De formació bàsicament autodidàctica, assistí a escoles nocturnes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis, en què convivien artesans que volien progressar en l'ofici, com ara joiers, i joves inexperts que volien aprendre amb una certa urgència per posar-se a treballar aviat. Dani Nebot és un inquiet i probablement això s'ajustà finalment més a les expectatives que devia tenir al cap que les llargues i sovint inútils classes de l'Escola de Belles Arts, on inicialment volia ingressar. Ja als vint anys es llançà a treballar en disseny gràfic i de productes, muntatge d'exposicions i, en definitiva, en l'exploració i la recerca creativa entorn de les arts visuals.

Fou membre fundador i molt actiu dels grups Nuc en 1972, Enebece en 1981 i, tres anys després, La Nave, que funcionà fins al 1991 i fusiónà els estudis Caps i Mans i Enebecé. Tripulaven La Nave, amb Dani Nebot, Eduardo Albors, Bascuñán, José Juan Belda, Carlos Bento, Lorenzo Company, Sandra Figuerola, Marisa Gallén, Luis González i els germans Luis i Nacho Lavernia. Tenien formacions i trajectòries distintes. Uns havien treballat en el disseny industrial, uns altres eren pintors, arquitectes o aparelladors. La mateixa diversitat degué ser un dels motors principals de la Nave i els permeté enfontar-se a encàrrecs d'arquitectura, disseny industrial, il·lustració, grafisme, interiorisme i altres activitats en què confluïen les distintes professions. En 2008 La Nave rebé el reconeixement del Foment de les Arts i del Disseny i la Medalla de Belles Arts de Sant Carles que concedeix la Universitat Politècnica de València. 

Nebot participà el 1973, en començar la trajectòria professional, en la fundació de Nou Disseny Valencià, primer lloc de trobada dels pocs dissenyadors que hi havia a València. El 1985, amb més lliçons apreses, creà amb altres l'Associació de Disenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV).

El 1991 formà estudi propi amb un reduït equip multidisciplinar. En l'actualitat treballa sol, vinculat per a cada projecte amb professionals eficients d'altres especialitats, artístiques o artesanes. 

En la seua activitat, Nebot ha rebut distincions ben rellevants: Laus, Design Plus de Frankfurt, seleccions dels premis Delta, AEPO, Premi Nacional de Disseny o Japan Design Award. 

Dani Nebot és una d'aquelles persones que han contribuït ací a modernitzar el paisatge gràfic, els estímuls visuals que la ciutadania rep de manera imperceptible i involuntària, però que l'afecta en els gustos i les eleccions, comercials o no. Entronca amb possibilitats obertes abans de la catàstrofe de 1939 per artistes plàstics com Josep Renau, com Artur Ballester i d'altres, que practicaren —i molt— el disseny publicitari. El 1939, els qui no s’exiliaren hagueren de malviure en agències publicitàries de mala mort, algunes creades per anarcosindicalistes. Com determinats quioscos de premsa, a València: Dávila, Soriano, Izquiedo... 

És innecessari subratllar que no sé res de la història del disseny al País Valencià, ni en general. Ara, em pareix que l'aparició del que amb pedanteria es podia anomenar els nous llenguatges publicitaris en aquest lloc, els darrers decennis, està vinculat de manera directa i inevitable amb l'eclosió de noves empreses en els distints àmbits de la producció econòmica. Però també té a veure amb fenòmens com els nous còmics, o historietes il·lustrades, amb els quals es podria trobar paral·lelismes clars. 

El fet mateix que es tracte d'un fet nou, o innovador, explica que s'hi dedicassen tants creadors joves, i que vinguessen d'experiències professionals distintes. Hi ha complicitats, connexions i competències, com és natural, en les plataformes anomenades o en altres del mateix temps. El que m'interessa ara és que Dani Nebot, protagonista i testimoni, hi presentà i manté perfectament una identitat pròpia, una manera de dissenyar que el destaca per a qui s'hi fixa. 

La cultura és una de les grans preocupacions del nostre personatge. Sobre això, recomane llegir el diàleg que fa uns anys mantingueren l'historiador Justo Serna i Dani Nebot al Col·legi Rector Peset, de la Universitat de València, per a la sagaç revista digital Makma, entorn d'un concepte tan ampli i vital (https://www.makma.net/dani-nebot-justo-serna-desayunos-makma/).

Allí deia Dani Nebot, i la resposta el retrata amb plenitud i sinceritat: «aprender es que es un lujo. Lo que más me encanta es descubrir un día que he estado equivocado toda mi vida; que lo que yo creía que era así, resulta que es de otra manera; que he adquirido un conocimiento que me hace entenderlo de otra forma. Y, en ese momento, es como si en la habitación de mi vida apareciera un nuevo balcón que, cuando lo abro, veo que pasa una procesión diferente, que jamás hubiera visto de no haber abierto esa ventana. Y es que una nueva visión te lleva a un mundo que jamás podrías imaginar que existiera y te libera. Mi premisa es: me reservo el derecho a pensar, un minuto después, de forma diferente a como pienso ahora. La cosa esa española de “nunca cambiar, jamás aprender” me parece nefasta». 

Aquestes paraules, entre altres elements de la personalitat, permeten descobrir que un dels mòbils de qui les pronuncià és el compromís civil, l'impuls constant d'autoexaminar-se i, alhora, de contribuir amb el treball propi a evitar més desgavells socials dels que n'hi ha. Un bon exemple és l'entusiasme generós amb què col·laborà el 2024 en la celebració del centenari de Vicent Ventura, ja sense més suport que el de les universitats públiques de València, Alacant i Castelló de la Plana i l'empenta d'un grup d'amics i familiars del gran periodista i polític valencià. 

Sempre que he vist Dani Nebot ha estat al seu estudi. Sempre, no: una vegada, i va la ser que millor em permeté observar-lo en el seu ambient originari, fou a Barraques, en una visita que li férem Nel·lo Pellisser i jo, al juliol del 2023. En la casa familiar reconstruïda pel mateix Dani Nebot, de vegades amb ajuda de moltes amistats del poble, i després fent una ràpida visita a algun lloc del terme relacionat amb la guerra del 1936, ell es va manifestar sobre multitud de qüestions, a banda de les professionals que més havien centrat les converses anteriors a València, en què apareixien, desapareixien i retornaven les vivències primeres, abans d'anar a buscar-se la vida a València. Jo podria estar escoltant-lo hores i hores, perquè explica records i vivències i exposa opinions amb una vivacitat incansable i una exactitud verbal que encén contínuament la conversa i no permet que s'esgote per fatiga ni manca de temes damunt la taula. 

A través d'Internet és fàcil baixar a l'ordinador en un moment un grapat d'imatges creades per Dani Nebot, que confirmen el seu pensament: «El grafisme no és un exercici plàstic: és un llenguatge». Amb aquest llenguatge, que ell ha interpretat amb originalitat, es pot veure exemples de disseny per a mobiliari urbà —un banc per a l'oci o la fatiga de qui passeja, una font pública d'aigua per a la seua set—, de cartells de tota mena, objectes diversos, marques comercials, calçat i altres productes relacionats amb la vida quotidiana del nostre temps. Permeten captar el treball de Dani Nebot en tota la seua aparent senzillesa, en la seua immediata eficàcia expressiva que sovint m'ha fet pensar en Azorín i les reflexions que ací i allà deixà definides sobre el seu estil, quan escrivia. També algú, mirant els traços de Dani Nebot, podria pensar «Això ho faig jo, això ho fa qualsevol». Però no, només ho fa ell.