Amb Ignasi Villalonga: noves dades importants

Des que, fa mesos, Fernando Villalonga tingué l'amabilitat de fer-me llegir l'original del seu pròleg per a la biografia Ignacio Villalonga, que preparava Alfonso Ballestero, jo esperava amb el màxim interès que l'estudi arribés a les prestatgeries dels pocs establiments que encara es dediquen al comerç de la lletra impresa. L'amabilitat d'un amic m'ha fet conèixer el llibre de seguida que la Institució Alfons el Magnànim l'ha posat en circulació i crec que convé parlar-ne.   

Jo havia escrit sobre Ignasi Villalonga en algunes ocasions, amb més detall en un retrat biogràfic que el 1995 figurà com a pròleg a la reedició facsimilar de la seua tesi doctoral Los jurados y el Consejo (1915). També el vaig encaixar breument en una història del Banc de València. Totes dues obres foren fruit d'encàrrecs relacionats amb la compra del Banc per Bancaixa, els responsables de la qual —he escrit responsables, altres mans i altres caps hi arribaren després— i el propòsit de mostrar la voluntat de mantenir tot allò que de tradicional tenia l'entitat, per damunt de les vicissituds, no sempre positives, que havia travessat en la seua trajectòria.

Quan em parlaren de fer la història del Banc de València, vaig mirar d'escapolir-me perquè els meus coneixements en qüestions d'història econòmica, i d'economia en general, eren i són nuls. Vaig acceptar la comanda quan em digueren que havia de limitar-me a narrar fets poc conflictius, ja que es tractava d'un llibre d'homenatge. El resultat fou Banco de Valencia. 100 años de vida (1900-2000) (1999) i vaig aconseguir que el nom de l'autor figurés de manera no massa visible.

La reedició de la investigació acadèmica d'Ignasi Villalonga va ser una idea que vaig suggerir a Vicent Palacios, secretari general de Bancaixa i home d'absoluta confiança per a Emili Tortosa, director general de l'entitat. Amb la publicació d'aquell treball, només conegut llavors per algun historiador —jo l'havia vist citat amb elogi per Agustín Rubio Vela—, es volia reconèixer explícitament  la gran aportació que en el seu moment havia representat la investigació de Villalonga, però també molts altres perfils d'una figura polièdrica. Per remarcar la vigència de la seua tesi, vaig demanar al gran especialista sobre legislació foral i sobre moltes altres qüestions de la nostra història, Arcadi Garcia i Sanz, el centenari del qual celebrem ara, que abordés la qüestió en un text complementari. Ho va fer amb la saviesa i la diligència que li eren pròpies. D'altra banda, Letra de cambio, revista del Banc Central Hispano, em demanà després un paper sobre el qui havia estat gran president de l'entitat, en què vaig afegir altres informacions que abans no havia aprofitat. 

Molt després, en aquest mateix diari i en aquesta sèrie, dins l'article «Amb Ignasi Villalonga, polític frustrat i empresari vigorós» (17 novembre 2023), vaig tractar una vegada més de divulgar la personalitat i l'obra del gran financer valencià.

En qualsevol cas, el llibre de Ballestero m'invita a tornar breument sobre el personatge, que continua sent una illa en la història del capitalisme valencià del segle XX. Amb altres persones, certament, que amb ell o amb altres iniciatives modernitzaren, fins on es podia, el sistema. En el pròleg, Fernando Villalonga cita amb encert els noms de Vicente i Antonio Noguera, Vicente Boluda, Luis Janini, Manuel Casaña, José María Mayans, Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Manuel Casanova, José Galindo, Antonio Navarro Reverter, José Simó, Luis Figueras, “los Girona, los Sirvent” d'Alacant i “un largo etcétera”. 

En la biografia d'Ignasi Villalonga que comente i recomane llegir, cal subratllar i agrair les novetats que presenta, enfront del que ja sabíem del personatge. Que era molt poc. I que potser no podrà ser molt més, atès que les fonts documentals van ser tallades, amagades o destruïdes, en circumstàncies que he recollit oralment de persones informades, però sense cap mena de detall.

Alfonso Ballestero havia estudiat ja altres grans personalitats de les finances espanyoles del segle passat: Juan Antonio Suanzes, José María Oriol y Urquijo i Pablo Garnica. Ara, tractant Villalonga, ha tingut en compte la bibliografia necessària, a més de les informacions de diverses fonts hemerogràfiques de gran utilitat per a la seua tasca, com ara Diario de Castellón, La Veu de Catalunya o La Correspondencia de Valencia, un treball inèdit de Gabriel Tortella i José L. García Ruíz (1991) sobre els bancs Central i Hispano Americano, sobretot abans que es fusionassen. I ha explorat també arxius bancaris i altres dipòsits documentals. Pel que fa a l'activitat parlamentària del biografiat, diputat en les legislatures de 1933 i 1936, Ballestero ha fet servir la valuosa font que ofereix la digitalització dels diaris de sessions de les Corts Espanyoles, cosa que li ha permès de resseguir en detall la participació de Villalonga en comissions i debats de la Cambra republicana. Sobre aquesta etapa política del biografiat, com sobre el seu breu pas —una vintena de dies— pel govern general de Catalunya, que substituí la Generalitat suspesa arran dels Fets d'Octubre de 1934, Ballestero ha recollit informacions precises que calia relacionar.

Ofereixen també novetats molt estimables els capítols dedicats a les altes responsabilitats de Villalonga en la Compañía Española de Petróleos (CEPSA), empreses de la indústria elèctrica i la presidència del Banc Central, que va assumir en un període particularment difícil per a l'entitat, des que el 1940 s'incorporà al consell d'administració amb Demetrio Carceller —aviat substituït per Joaquim Reig—, Antonio Noguera i Manuel Lodares. Aquell càrrec significà per a Villalonga, a banda molts maldecaps inicials, traslladar el domicili familiar a Madrid, on residiria fins que una malaltia greu el dugué a recloure's en una clínica de Benicàssim fins que morí, el 1973, amb setanta-vuit anys.  

Com és ben lògic, les mateixes dimensions materials del llibre —unes dues-centes pàgines— han obligat l'autor a resumir algunes qüestions. Cal desitjar que en el futur s'emprenga una biografia molt més extensa i que es puga explotar fonts documentals ara com ara incògnites o inaccessibles.

Val a dir igualment que la metodologia emprada per Alfonso Ballestero, com en altres obres anteriors, l'han dut a narrar fets comprovats, eludint les hipòtesis, des d'una òptica positivista molt clara, i la literatura superlativa.

Per la meua banda, afegiré a tan útil lectura sobre la vida d'Ignasi Villalonga algunes anotacions que l'obra m'ha suggerit. 

Per exemple, la relació de Villalonga amb la Companyia de Jesús, ja que n'havia estat alumne al Col·legi de Sant Josep, de València, i a la Universitat de Deusto, a més de ser membre de les Congregacions Marianes i altres organismes creats per l'orde fundat per sant Ignasi de Loiola. Ernest Lluch, en La via valenciana (1976; amb reedicions posteriors d'Afers prologades per Vicent Soler) feia un comentari massa breu sobre la família Villalonga: «estigueren relacionats amb la Companyia de Jesús». Com a tècnic editorial em vaig ocupar en algunes tasques de la publicació de la primera edició d'aquest llibre fonamental de l'enyorat Lluch. En llegir l'original vaig sospitar que moltes de les dades, algunes pintoresques —com ara determinats malnoms—, sobre els notables que rellançaren el Banc de València de la mà de José Noguera i de Villalonga, provenien d'alguna conversa de l'autor amb Adolf Pizcueta i potser amb Joaquim Reig, persones que havia tractat indubtablement com a director de l'Estructura econòmica del País Valencià (1970), patrocinada pel segon i editada fora de col·lecció dins L'Estel, segell dirigit per Pizcueta en la primera època. Potser el caut comentari de Lluch feia referència a la sospita, molt difosa a la València de la República i anys posteriors, que els Villalonga i altres persones havien contribuït a evitar a la Companyia que l'expulsió d'Espanya dictada pel govern espanyol el 1932 representés una total pèrdua de béns materials. Potser convé recordar, com vaig fer en aquest diari fa uns anys parlant de Joaquim Reig, que el 1938 fou acusat de maçó i que el cardenal Isidre Gomà va escriure a Serrano Suñer rebutjant una acusació tan greu i dient, probablement per inspiració de Villalonga —durant la guerra, l'eclesiàstic utilitzava un automòbil prestat pel financer— «el Sr. Reig, cuando la incautación de los bienes de los jesuitas, defendió gratis a éstos, como abogado». Pot pensar-se que exercís aquesta funció d'acord amb el mateix Villalonga. D'altra banda, segons un estudi de José I. Baeza sobre el Col·legi de Sant Josep, Juan Villalonga Villalba fou president de la societat anònima La Instrucción, que havia mantingut una certa continuïtat de l'ensenyament dels jesuïtes expulsats i era cosí d'Ignacio Villalonga SI, que en nom de la Companyia prengué possessió del Col·legi el 30 de març del 1939, dos dies abans que es proclamés la victòria franquista. Tots dos visitaren de seguida l'edifici per informar de l'estat en què es trobava: «El día 10 de abril, como continuación de esta primera inspección del estado del Colegio se ordenó una Comisión para realizar un inventario de los objetos y material de enseñanza y ese mismo día por la tarde, en el Rectorado de la Universidad se hizo entrega oficial a la S. A. 'La Instrucción' del conjunto de edificios que componían todo el recinto del Colegio y las Escuelas». 

La relació dels Villalonga amb l'Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP), tan vinculada al partit Acción Popular i en definitiva a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, a què pertangué la DRV, fou també molt intensa. El ja anomenat Juan Villalonga fou tresorer de l'ACdP durant tot el mandat de Fernando Martín-Sánchez Juliá (1935-1953). Ignasi Villalonga era membre del consell d'administració de l'Editorial Católica el juliol de 1936. 

D'altra banda, és interessant destacar que, com diu Ballestero, «el inicio de la guerra civil sorprendió a Villalonga de vacaciones veraniegas en Navarra [...] Fue sorpresa a pesar de ser testigo privilegiado [...] de las convulsiones que se estaban viviendo en el país». És una qüestió que caldria estudiar a fons, en la mesura que siga possible. Resulta obvi que alts càrrecs de la Dreta Regional Valenciana, partit de Villalonga i de Lúcia, estaven perfectament connectats amb la conspiració que esclatà el juliol de 1936. El testimoni de Joaquim Maldonado, entre altres informacions, no deixa lloc a dubtes. Rafael Valls, biògraf del fundador de la DRV, afirma que coneixia la preparació de la temptativa. En qualsevol cas, la rebel·lió trobà Lúcia a Benicàssim, lloc d'estiueig, i Villalonga de vacances a Navarra. El primer hagué d'enviar el conegut telegrama d'adhesió a la República que no estalvià dolors a militants de la seua organització ni les consecutives condemnes a mort a ell mateix, de tribunals republicans i franquistes. Villalonga va poder actuar de seguida a favor dels rebels, gràcies a la brutal repressió que militars i carlins, sobretot, dugueren a terme contra qui es resistí i en general contra tota mena de persones sospitoses d'oposar-se. Membres de la família més pròxima de Villalonga, com vaig recordar el 1995, foren víctimes mortals de les reaccions brutals que la rebel·lió provocà, a mans de grups més o menys controlats o incontrolats. Cal pensar que, si ell hagués estat informat del que es preparava, els hauria advertit perquè es protegissen. Ara, es pot suposar també que moltes víctimes d'aquell estiu de sang, algunes per simples qüestions de classe o de fidelitats religioses, malgrat saber que hi havia en marxa un colp d'estat, van creure que el cuartelazo triomfaria de seguida pertot arreu de l'estat i només en patirien les conseqüències la plebe, com diria García Sanchiz, i els ateus. És a dir, que no els sorprengué que hi hagués la rebel·lió d'una part de l'exèrcit amb complicitats civils, sinó que hi hagués una resistència tan forta que desencadenà tota mena de violències durant els anys posteriors.