Els diaris de Max Aub: el socialista que escriu el que li “dicten les orelles”

El 2 de gener de 1939, en plena fugida cap a França, l’escriptor Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972) anota la primera entrada del seu diari cap a l’exili. “Caldria plantejar-se si va escriure diaris abans de l’exili, però sembla que s’han perdut”, explica el catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona Manuel Aznar Soler, editor dels monumentals Diarios 1939-1972 de Max Aub publicats per l’editorial Renacimiento.

L’autor de la sèrie novel·lística El laberinto mágico va estar internat en uns quants camps de concentració, a més d’empresonat a la presó de Niça. En el camp de concentració de l’estadi de Roland Garros, a París, el novel·lista reflexiona –el 15 d’abril de 1940– sobre el seu ofici: “L’escriptura és cosa verbal. Tot escriptor que no escriu en veu alta està mort. Les coses que es diuen per escrit les dicten les orelles. S’escriu amb les orelles. Si falta una paraula no és la raó qui la lleva: l’orella”.

Max Aub va ser internat en el camp el 5 d’abril de 1940 després d’una denúncia anònima. Un mes abans, l’ambaixador de l’Espanya franquista a França, José Félix de Lequerica, va remetre una nota al ministre gal d’Afers Estrangers denunciant l’escriptor com a “jueu” i “comunista notori amb activitats perilloses”, segons el document localitzat en els arxius per l’estudiós Gérard Malgat, autor de Max Aub y Francia o la esperanza traicionada (Renacimiento).

Gràcies a l’ajuda del cònsol del Mèxic a Marsella, Gilberto Bosques, Max Aub va poder ser alliberat i embarcar-se cap a Mèxic, país en què residiria exiliat fins a la seua mort. “El Govern mexicà es va comportar de manera exemplar amb els republicans espanyols per ordre del general Lázaro Cárdenas”, recorda l’especialista Manuel Aznar. Començava així la seua etapa de transterrat, el concepte encunyat pel filòsof José Gaos.

El 12 d’agost de 1945, l’escrit anota en el seu diari: “Quin mal no m’ha fet, en el nostre món tancat, no ser de cap part! Dir-me com em dic, amb nom i cognom que igual poden ser d’un país que d’un altre (...) L’agnosticisme dels meus pares –lliurepensadors– en un país catòlic com Espanya, o la seua prosàpia jueva, en un país antisemita com França, quins disgustos, quines humiliacions no m’ha implicat! Quines vergonyes! Alguna cosa de la meua força –de les meues forces– he tret per a lluitar contra tanta ignomínia”.

Els diaris, editats per primer vegada gairebé integres a Espanya, reflecteixen la primera etapa mexicana, acuitat davant les penúries i molt pendent dels esdeveniments al món. Max Aub, republicà negrinista, relata la seua relació difícil amb l’exili comunista i les batalles internes dels perdedors de la Guerra Civil. “En els diaris reflecteix clarament aquest dolor per la falta d’entesa amb els amics comunistes”, sosté l’editor de l’obra.

L’escriptor renega del fals dilema de la Guerra Freda i se situa en una mena de terra de ningú entre els dos blocs enfrontats: “Ser liberal en aquest món de hui és una cosa així com obstinar-se a parlar llatí en un magatzem de novetats de capital nord-americà”, escriu l’11 de març de 1948.

Max Aub deixa anotada una definició de la seua interpretació del socialisme el 29 de juliol d’aquell any quan escriu a una de les seues filles. “Carmen: demà compleixes dotze anys. No puc fer-te cap regal, perquè no tinc diners. T’ho dic per escrit perquè et siga menys pesat. L’única cosa que et desitge és que visques en un món en què, quan el teu fill complisca dotze anys, no siga un problema no tindre diners per a fer-li un regal”.

Malgrat les limitacions econòmiques, “un dels privilegis de l’exili republicà és que no viuen a l’Espanya de Franco i poden intervindre en els debats més importants de l’època amb llibertat d’expressió”, assenyala Manuel Aznar, que ha inclòs en el llibre la credencial de Max Aub com a cronista del diari mexicà Excelsior. L’escriptor es va buscar la vida amb col·laboracions en adaptacions cinematogràfiques o traduccions.

El volum també recull les impressions de Max Aub dels seus viatges, especialment a Europa, però també a Cuba –amb una revolució “més cubana que marxista” a què la seua filla Elena apareix molt lligada– i a Israel (“una teocràcia”, escriu el 22 de febrer de 1967). “Allí se sent espanyol i mexicà, no s’identifica amb el sionisme”, explica Manuel Aznar.

El novel·lista, assidu lector de la Nouvelle Revue Française, també ressenya les seues trobades en l’Hexàgon amb escriptors com Jean-Paul Sartre o Albert Camus, sobre la mort sobtada dels quals anota el 4 de gener de 1960: “Era humil, modest, tímid, sempre va traure forces de flaquesa per defensar la veritat. Més espanyol, encara, per la guerra”.

No obstant això, l’escriptor francés amb qui va mantindre una relació més pròxima va ser André Malraux, amb qui havia participat en el rodatge, en plena Guerra Civil, de la pel·lícula Sierra de Teruel, de la qual va ser ajudant de direcció i encarregat de la traducció del guió. “En tots els viatges, quan arriba a París, la primera persona que veu és André Malraux, contínuament apareix en els diaris”, diu Manuel Aznar. Max Aub sempre “anteposa l’amistat per damunt de tot”, postil·la, fins i tot quan el seu amic, ministre de Cultura del general De Gaulle, expressa la seua postura davant la revolta estudiantil i obrera del Maig del 68.

El país d’origen de l’exiliat apareix irremeiablement en el conjunt dels diaris. El retorn a l’Espanya franquista el 1969, relatat en La gallina ciega, resulta una experiència “molt amarga”, segons Manuel Aznar.

A més de trobar la seua biblioteca robada pel règim el 1939 i de retrobar-se amb amics com el poeta Juan Gil-Albert, Max Aub traça un retrat “feroç” dels estudiants antifranquistes amb què es topa (especialment en la llibreria Viridiana de València d’on “ix molt decebut”). Una idea “molt radical i particularment injusta sobre la joventut estudiantil espanyola”, apunta l’editor dels diaris.

La publicació del volum prossegueix la reivindicació de Max Aub, la fundació del qual amb seu a Sogorb acull un valuós arxiu, com un dels autors més importants de l’exili republicà. Fa poc s’ha estrenat el documental interactiu, dirigit per Elisa Ferrer, amb la seua col·lecció de llibres confiscada pel franquisme com a brúixola.

Manuel Aznar, un dels especialistes més destacats en la seua obra es mostra “impressionat” per la “Internacional maxaubiana”. “M’han convidat a un congrés a Itàlia al qual assisteixen joves hispanistes italians que han publicat coses o fan les seues tesis doctorals sobre Max Aub, hi ha un interés per la seua obra a tot el món”, conclou.