Esquerra Unida del País Valencià: quaranta anys de lluites, ideals i esperances

El proper dissabte 17 d’octubre, Esquerra Unida del País Valencià celebrarà el seu 40 aniversari. Quaranta anys no són poca cosa per a una organització que sempre ha estat al costat bo de la història, al costat de la gent que lluita per la justícia social, la igualtat, la pau i la dignitat dels pobles.

Quan es va constituir Izquierda Unida, jo encara no tenia catorze anys. IU va nàixer al caliu de les mobilitzacions contra l’OTAN, en un moment en què el PSOE de Felipe González, que governava l’Estat espanyol amb majoria absoluta, defensava la permanència en l’Aliança Atlàntica. Una posició que va despertar una important mobilització social i política, amb organitzacions, moviments socials, intel·lectuals i amplis sectors de la ciutadania que s’hi oposaven i que van fer del referèndum de març de 1986 una cita decisiva.

Recorde acompanyar a la meua mare, que era interventora pel NO, durant l’escrutini en l’antiga biblioteca municipal de Catarroja. Recorde, sobretot, la incomprensió d’una xiqueta que no entenia perquè les paperetes del SÍ a l’OTAN eren moltes més que les del NO. No podia entendre que no s’imposara una opció que, als meus ulls, representava la defensa de la pau i el rebuig als blocs militars, enfront d’una altra que ens allunyava d’eixos principis. Encara era una xiqueta, però aquell dia vaig experimentar per primera vegada un sentiment que m’acompanyaria al llarg de tota la vida.

D’aquella mobilització, d’aquella voluntat compartida de construir una alternativa, va nàixer IU. Una aliança que tenia molt de noble perquè naixia de la convicció que la unitat de les forces transformadores era necessària per a canviar les coses.

Però la constitució d’EUPV no va ser una simple translació del projecte estatal al País Valencià. Esquerra Unida del País Valencià va nàixer des de la nostra realitat política i social, amb el PCPV com a força majoritària, però també amb altres organitzacions, persones i sensibilitats que aportaven tradicions i mirades diverses. Esquerra Unida abastava la cultura comunista, la defensa de la nostra identitat com a poble valencià, el feminisme, l’ecologisme o el pacifisme. Una pluralitat que no era un obstacle, sinó una riquesa, perquè ens unia una mateixa voluntat de construir un País Valencià més just, més lliure i més igualitari.

Malgrat tot, les coses mai no han estat fàcils per a Esquerra Unida del País Valencià, ni en l’àmbit intern ni en l’extern. Però, si hi ha una cosa que podem reivindicar amb orgull després de quaranta anys d’història, és que no hi ha hagut cap causa justa en què la nostra organització i la seua militància no hagen estat presents, lluitant, treballant i posant el millor de nosaltres mateixos al servei de la majoria social.

Des de la dècada dels huitanta, hem treballat per la pau, l’antimilitarisme i el suport a la insubmissió. Hem estat al costat de la classe treballadora en cada vaga general, en cada mobilització contra les reformes laborals, contra la precarietat i les ETT, en defensa de salaris dignes i l’estabilitat en l’ocupació. Vam impulsar, també, la iniciativa legislativa popular per a establir la jornada laboral de trenta-cinc hores.

Si hi ha un àmbit en què podem afirmar amb orgull que hem estat sempre en primera línia, és el de la defensa del territori. Hem combatut els PAI que amenaçaven de convertir els nostres pobles en negoci per a uns pocs, hem defensat l’Albufera, el Saler i els nostres espais naturals, i ens hem oposat a l’especulació urbanística, a l’urbanisme depredador i a les grans obres faraòniques que sacrificaven el patrimoni col·lectiu en benefici d’interessos particulars. Perquè sempre hem entés que el territori no és una mercaderia, sinó un bé comú que tenim l’obligació de preservar per a les generacions futures.

Hem defensat també, amb la mateixa convicció, la nostra identitat com a poble, la nostra llengua i la nostra cultura. Perquè sabem que un poble que renuncia a les seues arrels, a la seua memòria i a la seua llengua renuncia també a una part essencial de la seua llibertat. Hem treballat per dignificar el valencià, per garantir-ne l’ús en tots els àmbits de la vida pública i per defensar el dret a viure plenament en la nostra llengua. Hem reivindicat la nostra cultura com una expressió viva de qui som, construïda al llarg de generacions, i hem defensat el dret del poble valencià a reconèixer-se en la seua història, a preservar el seu patrimoni i a decidir el seu futur.

Hem defensat els serveis públics i la seua gestió pública, enfront de les privatitzacions que converteixen drets en negocis. Hem lluitat per una sanitat pública, universal i de qualitat, i per una educació pública que garantisca la igualtat d’oportunitats, que siga de qualitat i que tinga el valencià com a llengua pròpia. Hem reclamat el dret a un habitatge digne i hem estat al costat de les persones amenaçades de desnonament. Hem treballat incansablement per la igualtat real entre dones i homes, contra el masclisme i la violència de gènere, i hem defensat unes pensions dignes per a totes les persones que han contribuït a construir la societat en què vivim.

I quan la DANA va colpejar durament el nostre poble, també vam estar al costat de les víctimes, de les famílies que ho havien perdut tot i de les persones que exigien veritat i justícia. Vam eixir al carrer cada mes per reclamar la dimissió d’un govern que considerem responsable d’una gestió criminal. Perquè, davant del dolor i de la injustícia, mai no hem entés la política com un exercici de càlcul o de conveniència, sinó com el compromís d’estar al costat de qui més ho necessita.

També hem sigut una organització incòmoda per als qui han utilitzat les institucions en benefici propi. Hem denunciat la corrupció, l’hem combatuda i hem assumit, massa vegades, costos personals per no mirar cap a un altre costat ni renunciar als nostres principis. Perquè per a nosaltres l’honestedat en la vida pública no ha sigut mai una consigna, sinó una exigència irrenunciable.

Totes estes causes les hem defensades des dels carrers, al costat dels moviments socials, del sindicalisme i de la ciutadania organitzada, però també des de les institucions, allí on hem tingut l’oportunitat de transformar les reivindicacions en polítiques públiques. Quan hem format part dels governs, hem demostrat que no ens conformem en denunciar les injustícies: volem canviar les coses i sabem que es poden canviar. Les polítiques de justícia, memòria i reparació, que durant tants anys havíem reivindicat, van poder avançar quan vam assumir responsabilitats de govern en la diputació de València i en la Generalitat.

I allà on hem tingut alcaldies, hem demostrat, amb fets i no només amb paraules, que hi ha una altra manera de governar: amb honestedat, amb transparència, defensant els serveis públics i posant les institucions al servei de les persones. Alcaldies que són exemples d’una gestió pública compromesa amb el bé comú i de polítiques que milloren la vida diària dels veïns i les veïnes.

Perquè estos quaranta anys no són només la història d’una organització política. Són també la història de totes les persones que han dedicat el seu temps, el seu esforç i les seues il·lusions a defensar causes justes sense cap altra recompensa que la satisfacció d’haver fet allò que consideraven correcte. I és precisament això el que ens defineix: haver estat, amb encerts i errors, amb dificultats, sempre al costat de la classe treballadora, defensant els drets, la igualtat i la justícia social.

Ser la coordinadora general de l’organització en què has crescut és un orgull i un privilegi, però, sobretot, una enorme responsabilitat. Com assenyalava abans, al llarg d’estos quaranta anys, EUPV ha hagut d’afrontar nombroses dificultats. Però, fidels al que som i al que representem, hem procurat prendre sempre les nostres decisions atenent els interessos de la classe treballadora i no els interessos particulars de la nostra pròpia organització. Perquè mai hem concebut l’organització com un fi en si mateix, sinó com una ferramenta al servei de la transformació social, de la defensa dels drets de la majoria enfront dels privilegis d’uns pocs.

Esta manera d’entendre la política no sempre ens ho ha posat fàcil i, de vegades, ha tingut un cost en termes organitzatius. Però és també el que ens defineix i el que dona sentit a la nostra trajectòria: la seriositat, la solvència i l’honestedat amb què hem assumit les nostres responsabilitats, i el compromís insubornable d’una militància que ha sabut posar els principis per damunt de qualsevol interés particular.

Per això, la celebració d’estos quaranta anys és molt més que l’aniversari d’una organització política. És el reconeixement a totes les persones que, al llarg de quatre dècades, han format part d’EUPV, a les que continuen caminant al nostre costat i a les que, per unes raons o altres, ja no hi són. Perquè la història d’Esquerra Unida del país Valencià no l’ha escrita una sola generació, ni una sola direcció, ni un grapat de noms propis. L’han escrita milers de persones que hi han dedicat el seu temps, el seu esforç, les seues conviccions i una part de les seues vides amb la il·lusió de contribuir a un futur millor.

Esquerra Unida és, sobretot, eixa història compartida, eixa voluntat col·lectiva de no resignar-nos i eixa convicció que val la pena continuar lluitant. I mentre hi haja injustícies contra les quals alçar la veu, drets per defensar i una societat més justa per construir, continuarem sent necessaris. Amb la memòria del camí recorregut, l’orgull del que hem sigut i l’esperança posada en tot allò que encara ens queda per fer.