Félix, el refugiat de Sierra Leone que va arribar a València en l’‘Aquarius’ i lluita ara contra la pandèmia amb la Creu Roja

Félix Sesay en les dependències de la Creu Roja de Torrent.

“Quan el bot en què anàvem va naufragar, vam passar molta por, vam plorar d’impotència, però després de 28 hores aguantant en la mar amb les restes de la barca pneumàtica, amb l’ajuda de Déu, vam veure vindre un helicòpter que ens va veure i ens van parlar per calmar-nos; van donar avís a l’Aquarius i ens van rescatar a tots amb vida, vaig sentir un gran alleujament i molta felicitat, com si estiguera en el cel”.

Així ha relatat Félix Sesay, sanitari de 23 anys natural de Sierra Leone, l’odissea que va viure quan va decidir embarcar-se en una llanxa pneumàtica amb 106 persones més per abandonar primerament Sierra Leone, la seua terra natal, i posteriorment Líbia, a la recerca d’un futur millor que ha trobat a València, on va atracar l’Aquarius el 17 de juny de 2018 després d’un pols de dies amb les autoritats italianes, que es van negar a acollir-lo.

En l’actualitat, Félix col·labora com a voluntari de la Creu Roja a la ciutat valenciana de Torrent, on participa en nombroses tasques vinculades al pla Creu Roja Respon, articulat per a fer front a la pandèmia del coronavirus, especialment pel que fa a la crisi social.

Així doncs, col·labora en el magatzem d’aliments, els dona a persones majors que viuen soles i a altres col·lectius vulnerables dins del programa ‘Menjar a casa’ de l’Ajuntament de Torrent, i ajuda “en totes les tasques que van sorgint amb gran disponibilitat i lliurament”, expliquen des de l’ONG.

I és que aquesta no és la primera crisi sanitària a què Félix s’enfronta. De fet, ja va treballar en la Creu Roja de Sierra Leone com a sanitari en l’emergència de l’Ebola els anys 2014-2015. “Era infermer i feia la meua faena en el sector públic i privat per salvar vides; quan va arribar l’Ebola, el meu deure era prendre mostres dels afectats i també dels que van morir pel virus”, explica.

Allí vivia amb els seus pares i els seus sis germans, però després d’un episodi de pluges torrencials son pare va morir i la farmàcia que tenien va quedar destrossada. Explica: “Ho vam perdre tot, per això vaig decidir anar-me’n a Líbia, on vaig treballar com a infermer en un hospital”.

No obstant això, assegura que va ser un moment “molt difícil” en la seua vida. “Cada mes que anava a cobrar el salari m’atacaven, em colpejaven i me’l llevaven; ho van fer per complet tres mesos, així que finalment vaig decidir deixar Líbia i creuar la mar, perquè ja no tenia res a perdre”.

Per sort, tot va eixir bé, encara que, com que estava desocupat i no tenia l’homologació dels seus títols, se sent impotent de no poder ajudar en l’àmbit sanitari en aquesta crisi de la COVID-19.

En el futur, assegura que li agradaria trobar una faena que li permeta integrar-se plenament: “Vaig vindre a Espanya per a tindre una oportunitat de tindre una vida millor; vaig fer un curs de sociosanitari, però ara no tinc faena i per això sol·licite ajuda perquè em convaliden els títols per a treballar ací, i també vull continuar els estudis de cirurgià”.

Etiquetas
Publicado el
9 de mayo de 2020 - 00:35 h

Descubre nuestras apps

stats