Francesc Arabí: “Zaplana és un impostor de la política”

Com va poder passar? Si hi ha algú capaç de respondre a aquesta pregunta sobre els anys de corrupció i abús de poder que van marcar l’hegemonia política del PP en la societat valenciana, és Francesc Arabí, periodista capaç de desentranyar les claus d’una època amb la precisió i, alhora, la ironia que reclama un material de treball com aquest.

Arabí (Gata, 1970) té el bagatge d’haver revelat des de les pàgines del diari Levante-El Mercantil Valenciano una bona part dels paranys en què es va basar una manera de governar que va devastar les estructures econòmiques, va saquejar els recursos públics i va causar el desprestigi de les institucions valencianes.

Ara, en el seu llibre Ciudadano Zaplana, la construcción de un régimen corrupto (Ediciones Akal), que es presenta aquesta setmana a València i que estava en la fase final de redacció quan, al maig del 2018, en una coincidència quasi cinematogràfica, el protagonista principal va ser detingut en l’operació Erial per cobrament de mossegades i blanqueig de capitals, Arabí il·lumina el paper de “l’empedreït col·leccionista d’escàndols” que ha sigut l’expresident de la Generalitat Valenciana i exministre del PP. En realitat, el que fa és disseccionar una etapa especialment vergonyosa de la història més recent.

Va començar tot amb el cas Naseiro o va ser amb Maruja Sánchez, quan Zaplana va arribar a l’alcaldia de Benidorm de la mà d’una trànsfuga socialista?

Crec que va començar amb Naseiro. La societat que estava en el centre d’aqueix cas, Futuro Financiero, reunia una bona part dels que acompanyarien Eduardo Zaplana durant tota la seua trajectòria politicoempresarial. Hi ha empresaris, notaris... Hi estan tots. I també una gran part dels dirigents de l’època. Ací s’assaja el primer mecanisme de finançament del PP i es veuen les maneres de funcionar que mantindria l’organització, per exemple en criminalitzar i estigmatitzar el jutge Luis Manglano. Van convertir el cas Naseiro en el cas Manglano i el van marcar per a tota la vida. Com passaria en el cas Gürtel amb Baltasar Garzón, la primera víctima va ser el jutge.

Allí estava Salvador Palop [el regidor de València amb qui parlava de fer-se ric en els enregistraments policials] i Juan Francisco García [el seu futur cap de gabinet, també imputat en Erial] ja començava a fer la faena que sempre li ha fet a Zaplana: comprar silencis i tapar boques. Era com l’assaig general de tot el que vindria després.

Llavors, l’operació de la trànsfuga, que va desaparéixer de l’escena durant els dies previs a la moció de censura que faria alcalde de Benidorm a Zaplana, no va ser el principi de la seua trajectòria corrupta?

El cas Naseiro va ser en el 90, amb la detenció de Palop i del mateix Rosendo Naseiro. Per cert, Naseiro i Ángel Sanchis Perales van eixir lliures d’això, però en són dos del pòquer de tresorers del PP implicats en escàndols, juntament amb Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas. Va ocórrer després de la refundació, quan el retorn de Manuel Fraga havia fracassat. Uns dies després ja estaven embullats. El que demostra que, per més que refundaren, les arrels estaven podrides. Hi havia un pecat original.

Zaplana ja tenia llavors una gent que li feia la faena bruta. Ja es dedicava a comprar amb el talonari públic, perquè Maruja Sánchez la vam pagar els valencians a terminis i durant molt de temps [amb ocupacions i càrrecs seus i dels seus familiars]. En definitiva, llavors ja es veia que això que la fi justifica els mitjans -per cert, començant pels mitjans de comunicació– ell ho tenia molt clar. Bé, amb allò comença tot, el futur s’escriptura allí, que per això es deia l’empresa Futuro Financiero, tota una declaració d’intencions. Després, a partir del cas de Maruja Sánchez inicia la seua executòria.

És inevitable preguntar-se com va poder arribar tan lluny en política algú que llavors va aparéixer en uns enregistraments dient que volia fer-se ric. Com ha sigut possible?

Zaplana és un exemple que la coherència no sempre és una virtut. Si hi ha alguna persona absolutament coherent al llarg de la seua vida és Eduardo Zaplana. La cinta del cas Naseiro de febrer del 1990 en què diu que vol fer-se ric i la del 2018 en què demana a Fernando Belhot [l’advocat uruguaià a qui va encomanar el blanqueig dels seus diners] que li facilite efectiu, perquè no té liquiditat són, en el fons, la mateixa.

Per què va poder actuar així? Perquè van fallar tots els mecanismes de control. Van fallar, entre altres coses, la justícia, la premsa, la política i, en última instància, els ciutadans, que li van donar el 1999 la primera majoria absoluta. Ell ja es va encarregar de construir un sistema, un règim en definitiva, en el qual després va vindre la seqüela de Francisco Camps, que li garantia aqueixa impunitat.

En tot aqueix temps es va aplicar a mantindre una façana de persona honorable que només s’ha trencat al final, quan potser ningú s’ho esperava.

Va ser un avançat al seu temps a l’hora d’entendre la idea de la democràcia mediàtica. En bona mesura Zaplana és un impostor de la política. Es va obstinar a mantindre que és un liberal, no un intel·lectual, però sí un estadista. Citava reiteradament figures liberals com Garrigues o Muñoz Peirats. Fins i tot parlava de Kennedy. Però era tot una impostura. S’ha preocupat molt de repetir que no va tindre mai casos de corrupció. A mi m’ho ha dit. I és mentida, siga dit de passada, perquè el cas Tabares va ser seu. Rafael Blasco va ser alhora el seu apòstol i l’aparellador en la construcció del seu poder mitjançant la ruptura de dissidències i el clientelisme. També perquè Luis Fernando Cartagena va haver de dimitir de conseller d’Obres Públiques per haver-se apropiat de la donació d’unes monges a l’Ajuntament d’Oriola. Malgrat això, es preocupava molt de mantindre aqueixa ficció. La seua obsessió mediàtica consistia a blanquejar el passat. De fet, quan se’n va eixir de la política –bo, mai se’n va eixir, perquè la política i els negocis sempre han sigut el mateix per a ell– se’n va anar a Telefónica, on tenia pressupost. Sabia que sense diners no podia comprar voluntats.

Alguns vam pensar quan se’n va anar a Madrid i el va succeir Camps que les coses canviarien a més honradesa. Hi estàvem molt equivocats.

Camps va ser una seqüela de Zaplana. La veritat és que simplement va canviar alguns elements de l’argument. Per exemple, va passar dels grans projectes de ciment als grans esdeveniments. Va ser un continuador. Va mantindre exactament tota la mateixa estructura de règim. Se li va afonar quan van canviar les circumstàncies. Ja se sap que la corrupció es digereix bé amb l’estómac ple, i no tan bé quan no ho està. Aqueix va ser el gran problema de Camps. Fins i tot coses que ja s’havien contat sense pena ni glòria li van explotar. Ell mateix n’estava sorprés. Havia canviat el panorama, la tempesta ja no era perfecta.

En el trencaclosques judicial del règim que vosté descriu s’han vist involucrats molts líders del PP: Carlos Fabra, Joaquín Ripoll, Alfonso Rus, Rita Barberá, Rafael Blasco... La sensació és que abasta tota l’estructura del poder. És així?

Es parlava sempre de dos bàndols en el PP i fa la sensació que es tractava de dues bandes. Una de les qüestions interessants del cas Erial és haver descobert que Juan Cotino, un dels personatges que mantenia la ficció que era el portaestendard del campisme, entre bastidors feia negocis amb Zaplana. I encara no han caigut tots. Zaplana ho ha fet en l’últim moment per una guionització del saqueig que va caure de la taula i va donar motiu a la investigació.

Entre periodistes que investigaven, i publicaven, sobre els manejos de Zaplana, hi havia la sensació que no l’agafarien mai. No li sembla el cas Ivex un exemple d’això?

Per descomptat. El cas Ivex [de malversació de fons públics en els pagaments per l’Institut Valencià de l’Exportació (Ivex) al cantant Julio Iglesias com a ambaixador de la Comunitat Valenciana al món] n’és el paradigma. Va ser la prova d’estrés del règim. Jo vaig començar a escriure sobre ell el 2000 i la querella es va presentar el 2004. El jutge instructor, amb tots els papers damunt la taula, amb un contracte b per a amagar el saqueig i l’evidència del pla detallat per a atracar l’Ivex, el va arxivar dues vegades i en sis anys només va cridar a declarar Rafael Tabares [ex-director general de l’Ivex] i un personatge secundari, propietari d’un auditori a Mèxic. Allò va ser l’antiinstrucció judicial.

La barrera de silenci que Zaplana va aconseguir posar a Contreres [a mig camí entre València i Madrid] rares vegades es va trencar. A vegades em pregunte si això va ocórrer perquè no hi havia xarxes socials, però probablement s’hauria assegut amb algun dirigent de Facebook a intentar negociar alguna cosa.

No creu que una part important de la responsabilitat és de la premsa?

Sens dubte, però no tota. Per a mi, la responsabilitat és una societat anònima. Quina participació accionarial hi té cadascú? Home, els que es van emportar els diners i van saquejar, més. Després els que van cobrar silencis i paraules, molta. Sempre parlem del que va suposar Canal 9, però Canal 9 era sobretot un gran altaveu de silencis, més que de paraules. Era més pel que callava que pel que contava. En efecte, la premsa en té una part, la justícia una altra, la política, la ciutadania... I una pota molt important la formen funcionaris, auditors, interventors... Tots aqueixos col·lectius tenen la culpa i alhora entre ells estan els que tenen el mèrit d’haver propiciat la denúncia. No s’ha d’oblidar els empresaris. El ‘pacte del pollastre’ [com es va conéixer l’acord que van impulsar entre el PP i Unió Valenciana per a l’arribada de Zaplana al poder el 1995] no va ser per a fer un govern, sinó per a fer un règim.

Aqueix règim valencià no formava part d’un altre de més ampli en el conjunt d’Espanya?

Un dels alumnes més espavilats de Zaplana a Espanya va ser Ignacio González. Què hi havia en comú amb el que passava en altres comunitats autònomes? És evident, el vector finançament-urbanisme. Parle de Madrid. En la Gürtel es veu. A Madrid tenia més suport en ajuntaments, ací més en la comunitat autònoma. La corrupció no és un fet diferencial, cosa que tampoc permet acollir-se al consol del mal de molts. No som els únics, però ací la tempesta potser va ser més perfecta que en altres llocs.

Parlem dels tresorers del PP. La corrupció arranca del finançament il·legal. Fins a quin punt es tracta d’una herència franquista, d’una mentalitat oligàrquica?

Efectivament, hi ha un pòsit franquista i oligàrquic. Jo ho vaig detectar quan parlava un dia amb Sanchis Perales i, encara que no reconeguera que havia ajudat Bárcenas, m’explicava que el que feia en el seu moment era “passar la gorra per a don Manuel”. Em contava amb tota naturalitat que a sa casa de la Moraleja acudien els empresaris i ell hi passava la gorra.

També afirmava que havia perdut diners per haver-se dedicat a la política.

Sí, deia que havia sigut el pitjor negoci de la seua vida. Inconscientment, es plantejava si la política era rendible econòmicament o no. I creia que no.

A València tenien aqueixa concepció de la política?

Jo no he vist un liberal més intervencionista que Zaplana. Hi havia una falta de respecte als espais, la societat civil estava absolutament anul·lada. Cal recordar que van muntar una campanya amb el lema “Aigua per a tots” i en el passeig de l’Albereda, com si fora la plaça d’Orient, un dia de març del 2003 van reunir 120.000 persones a menjar paella. Instrumentalitzaven i patrimonialitzaven tots els sentiments identitaris. Van canviar la llei de caixes d’estalvis per a llevar i posar. Tot això té molt de règim franquista. Zaplana anava col·locant gent, des d’un notari en Ciutat de la Llum fins un vicepresident de Bancaixa, el seu cunyat Hugo Valverde a Terra Mítica… Era brutal, la paradeta.

Quan vosté tenia el llibre ja molt avançat, de sobte, Zaplana va ser detingut. No va tindre la sensació que es tancava una època?

La detenció de Zaplana va ser, en relació amb tot el que ha passat amb la corrupció, com la caiguda de Lehman Brothers en la crisi econòmica. Òbviament, és clau la sentència pel finançament il·legal del PP, però la imatge icònica és la detenció de Zaplana.

Crida l’atenció el nivell d’internacionalització que ha arribat a assolir la trama per al blanqueig de diners.

El 1998 o 1999 ja estaven treballant amb empreses deslocalitzades amb seu a Irlanda, després amb un compte a les Bahames. Tenien molt clar que els diners manquen de pàtria i que els diners negres no tenen fronteres.

Amb tot el que ha passat, és viable el PP?

El meu llibre no és contra el PP. El que s’ha sabut, en bona mesura, ha sigut gràcies a gent del partit. Però cada dia estic més convençut que no és viable. L’exemple va ser la refundació del partit amb l’arribada d’Aznar. De seguida va esclatar el cas Naseiro. Sincerament, pense que, pel seu pecat original i per raons de màrqueting, necessita una refundació dràstica. Això no lleva que en el PP hi haja molta gent honrada i treballadora, òbviament. A més, on acaba el PP? En els afiliats o militants o són també el milió dues-centes mil persones que el 2007 el van votar en les autonòmiques o el milió dues-centes mil que el 2011 van votar per Camps?

Aqueixes grans majories, en campanyes electorals finançades il·legalment, no són inherents al règim?

En un règim no hi ha diferenciació entre societat civil i política, tots els espais es confonen. Recorde que el 2001 vam anar a Mèxic en un viatge de Zaplana. Allí acabava d’arribar a la presidència Vicente Fox. La segona persona a qui va saludar Fox, després de George Bush pare, va ser precisament a Zaplana. Una de les coses que celebrava Zaplana és que Fox havia tombat el règim de 75 anys del PRI. I jo pensava: “Al pas que anem, tu estaràs 100 anys en el poder”.