Guerra oberta entre les defenses del judici a Zaplana pels pactes amb la Fiscalia: “La cosa més honorable és admetre-ho”

La sessió de dimecres del judici a Eduardo Zaplana es va convertir en una autèntica guerra oberta entre les defenses pels pactes de conformitat subscrits entre quatre dels acusats i la Fiscalia Anticorrupció. El lletrat de Zaplana, el penalista Daniel Campos, va arremetre durant l’exposició del seu informe de conclusions contra els pactes amb el fiscal de Juan Francisco García, ex-cap de gabinet del principal acusat; Joaquín Miguel Barceló Pachano, testaferro confés, i els empresaris Vicente i José Cotino. Es tracta, segons el parer de l’advocat, de conformitats amb “falta de transparència”, negociades “quasi en la clandestinitat”. “L’únic interés que hi havia era buscar unes declaracions que implicaren el senyor Zaplana”, va afirmar el lletrat Daniel Campos, ex-fiscal anticorrupció.

L’atac als pactes de conformitat no va assentar gens bé entre les defenses del bàndol que va confessar els fets. Amadeo Pérez Pellicer, l’advocat de Pachano, va aprofitar per a rebatre el lletrat de Zaplana, malgrat que no tenia previst pronunciar-se en la fase d’informes de conclusions: “Sembla que estiguem ací amagant alguna cosa. Jo no he amagat res”. “Ací hi ha hagut transparència total”, va afirmar. La defensa del testaferro confés va assegurar que el seu client es va limitar a “exposar els fets que han esdevingut”. “Què volia? Que ho publicàrem en els mitjans?”, va etzibar a Campos, que es va girar en la seua cadira per a mirar directament el seu homònim. El lletrat va avalar la declaració del testaferro: “El senyor Barceló s’ha autoinculpat, ho ha fet contant la veritat del que ha passat”.

No obstant això, la intervenció més contundent va ser a càrrec del lletrat de Juan Francisco García, el penalista David González Wonham, que va arremetre sense dissimulació contra Eduardo Zaplana, a pesar que tampoc tenia previst “en absolut” intervindre en l’exposició de l’informe de conclusions –“però hi ha coses que no podem acceptar”, va dir–. “És molt més honorable dir el que realment ha ocorregut”, va afirmar. El seu client, l’ex-cap de gabinet de Zaplana, va confessar el tripijoc de l’adjudicació de les ITV i el cobrament d’una mossegada a Luxemburg de l’empresa de la família Cotino. “La cosa més correcta i honorable és admetre-ho”, va dir el lletrat.

La referència a l’honorabilitat dels acusats que van confessar els fets per a rebaixar la pena va assentar molt malament a Zaplana, d’acord amb els seus gestos en el banc dels acusats. No debades, es tracta d’un ‘Molt Honorable’ expresident de la Generalitat Valenciana. El penalista, que fa tres dècades es va dedicar a la política (“en la mateixa formació” que Zaplana, en referència al PP valencià), va repetir el concepte d’“honorable” quasi una desena de vegades. De fet, González és l’únic advocat personat tant en el cas Taula com en el cas Erial i va dir que coneixia Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners i personatge clau de totes dues causes, “des de fa 30 anys”.

L’expresident autonòmic observava el seu excompany de partit des del banc dels acusats amb gest molt seriós. “Es va equivocar el meu client acceptant uns diners que no li corresponien i alterant un procediment que hauria d’haver sigut competitiu”, va afirmar. El lletrat va assegurar que l’ex-cap de gabinet de Zaplana va confessar “exactament el que ha passat”.

La guerra oberta entre les defenses (que el fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, contemplava entretingut després del seu demolidor informe de conclusions de la sessió anterior) va reflectir les tremendes tensions internes en el si de la presumpta trama corrupta liderada per Zaplana. Algunes de les confessions van ser especialment sagnants. I és que Joaquín Barceló, a qui Zaplana anomenava calorosament “Pachanito” en les converses telefòniques que figuren en el sumari, era amic de l’exministre del PP des de la infància.

La contesa entre juristes va vindre precedida per l’exposició de les conclusions de la defensa d’Eduardo Zaplana, un al·legat a favor de les màximes garanties constitucionals en el procés penal. El lletrat Daniel Campos va citar profusament Luigi Ferrajoli, un dels més rellevants teòrics de la filosofia del dret, i Perfecto Andrés Ibáñez, magistrat emèrit de la Sala Segona del Tribunal Suprem, tots dos referències de capçalera del progressisme judicial i defensors a ultrança de les garanties del reu.

Si bé el fiscal anticorrupció va elogiar la “moderna” professionalitat policial de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil –a càrrec de les perquisicions del cas Erial– el lletrat del principal acusat va comparar els investigadors amb els seus antecessors en el “règim anterior al 78”. Daniel Campos coneix els investigadors de l’UCO de quan era fiscal i portava causes de narcotràfic o terrorisme, en què no s’usaven “dreceres” o “invents”, va dir. “La policia moderna que promou el ministeri fiscal no és moderna, és superantiga”, va postil·lar Campos, que va titlar la declaració dels agents de l’UCO d’“absolutament parcial, tendenciosa i combativa”.

L’actuació de la unitat d’elit de l’institut armat en el cas Erial va suposar, segons el parer del lletrat de Zaplana, “un exemple del que no s’ha de fer”. La defensa de l’expolític del PP va qüestionar la troballa casual de la documentació –els coneguts com a ‘papers del sirià’– que va propiciar l’inici de la causa: “Els membres de l’UCO han actuat com han volgut, quan han volgut i de la manera que han volgut”, va lamentar. Això sí, també va elogiar –irònicament– els “gràfics preciosos” de l’UCO. “És tot una invenció, no hi ha cap prova”, va afegir abans de titlar la instrucció en conjunt d’un “autèntic buit probatori”.

També es va referir a la teoria de la conspiració exposada en el judici, a l’uníson, per l’excomissari José Manuel Villarejo i el ionqui dels diners, segons la qual el difunt Juan Cotino va maniobrar per a llevar-se d’enmig Eduardo Zaplana en el context de les guerres internes del PP. El lletrat va reconéixer que, al principi, quan Zaplana estava a la presó provisional en la penitencieria de Picassent, era escèptic. “Deia als meus companys que el senyor Zaplana en la presó estava obsessionat amb aquest tema, però he arribat a la conclusió que això és un muntatge des del primer minut, no s’ha buscat la veritat”, va relatar Campos. Es tracta de la segona teoria de la conspiració impulsada per Eduardo Zaplana des que era portaveu del PP en la comissió d’investigació en el Congrés dels Diputats sobre l’atemptat de l’11M.

La defensa de l’exministre del PP va arribar a acusar la Fiscalia Anticorrupció de dur a terme un “vertader frau processal” a “nivells estructuralment descarats”. També va qüestionar certs aspectes de les perquisicions de l’UCO en relació amb els fons de la presumpta trama en la banca andorrana i, especialment, la condició de testimoni (i no d’acusat) de Fernando Belhot, el fiduciari uruguaià que va assegurar que el ‘botí’ de quasi set milions d’euros que va lliurar a la justícia espanyola era propietat de Zaplana encara que estiguera ocult en societats offshore a nom de testaferros.

Objectiu: tombar el presumpte suborn

El lletrat va insinuar obertament que Belhot, implicat en altres causes de corrupció de més substància (el cas Odebrecht, sense anar més lluny), havia entregat aquests diners perquè Anticorrupció el deixara tranquil: “En els meus temps de [la Fiscalia] Antidroga recorde que era molt freqüent que, quan els narcos sentien l’alé darrere de l’helicòpter, tiraren la droga, no perquè foren filantrops o estigueren molt compromesos amb la salut pública, la tiraven per a deslliurar-se de la que els cauria al damunt”.

Fernando Belhot, testimoni clau de l’acusació, “sentia l’alé de la justícia andorrana i brasilera que l’investigava”, va sostindre l’advocat, que va assegurar que el fiduciari va aconseguir la “impunitat absoluta” i “salvar part dels diners” –i “parlem de milions d’euros”– entregant Zaplana en safata. “Fa el que fa, perquè arriba a un acord amb el fiscal per a obtindre impunitat i salvar els diners, que eren seus”, va afirmar Daniel Campos. “És obvi que tots els indicis diuen que això són diners del senyor Belhot”, va afegir.

La defensa de Zaplana va demanar l’absolució de l’exministre popular i va detallar el fons de la seua estratègia: tractar de tombar el presumpte delicte de suborn, pel qual s’acusa l’expresident de la Generalitat Valenciana a manera de “pedra angular d’aquest procediment”. “Si no hi ha suborn, no hi ha blanqueig; si no hi ha blanqueig, no hi ha cap grup criminal”, va afirmar. En definitiva, “si no hi ha suborn, no hi ha res”.