Un jurat dilucida si un acusat de colar-se al jardí del veí per una pilota ha de ser condemnat per violació de domicili

La sala de la Ciutat de la Justícia de València destinada als judicis amb jurat popular va acollir dilluns una vista oral cridanera que denota fins a quin punt la mala relació entre veïns pot degenerar una convivència mínimament cordial. Un magistrat de la secció segona de l’Audiència Provincial de València, a més d’un fiscal, els lletrats de l’acusació particular i de la defensa i els membres del jurat, van passar tot el matí tractant de dilucidar si un veí ha de ser condemnat per haver pretesament saltat breument a la casa del costat mentre els seus veïns, amb qui ni es parla, eixien a passejar el gos. Tot va començar amb un piano molest i una pretesa pilota o baló.

La Fiscalia sol·licita una pena, per un presumpte delicte de violació de domicili, de nou mesos de presó i una indemnització de 500 euros a cada membre de la família en l’habitatge de la qual va accedir l’intrús. La família M., que exerceix l’acusació particular, eleva a 1.000 euros la indemnització que demana per al seu veí Salvador R., a qui acusa de colar-se pretesament al seu jardí per a presumiblement arreplegar una pilota dels seus fills. Es tracta de dues famílies que viuen des de fa quasi dues dècades paret amb paret en un xalet apariat d’una urbanització a Campolivar, en el terme municipal de Godella, i que arrosseguen des de fa un lustre un contenciós per les molèsties que causen els assajos dels fills pianistes de l’acusat, menors d’edat. La defensa del veí considera que l’acusació “no té res, només paraules”.

Els fets jutjats es remunten al 20 de maig de 2022. Aquell dia, “una pilota dels fills de l’acusat va caure en la zona de la coberta” del jardí de l’habitatge annex, segons l’escrit d’acusació del Ministeri Fiscal. Cap a les 20.00, Eamon M. i la seua filla Patricia van eixir a passejar els seus gossos i, de seguida, els va sonar una alarma en el telèfon mòbil alertant que un intrús havia accedit al seu habitatge. La família té instal·lat en l’habitatge un sistema de càmeres i alarma que grava si detecta un intrús. Els querellants van avisar el vigilant de la urbanització, de l’empresa Levantina de Seguridad, i van tornar cap a sa casa.

De camí, en un jardinet de la urbanització, la filla del querellant assegura que va veure el seu veí amb la seua dona passejant el gos i els va fer una foto (en què el fotografiat ix d’esquena). Patrícia M., igual que la resta dels testimonis, va reconéixer que totes dues famílies mantenien una relació “tibant”. “Vam veure que el nostre veí havia sigut gravat per la càmera dins de la nostra casa”, va declarar Eamon M., que assegura, igual que la seua filla Patricia, que el veí acusat va reconéixer mentre arribava el vigilant que havia accedit al seu habitatge per a buscar la pilota. La filla del querellant va incidir en el fet que el veí no tenia “cap mena de permís” per a entrar a la casa.

L’acusat, per part seua, va negar de pla els fets i va rebatre que fora l’home que figura tant en la foto que va fer la seua veïna com en les imatges de la càmera de seguretat de l’habitatge dels seus veïns. L’home va dir que l’individu de les imatges de la càmera de seguretat era “més corpulent i baixet”.

Tampoc va reconéixer el gos que eixia en la fotografia que va fer la seua veïna per què era “més gran” que el seu (un labrador). L’acusat va reconéixer que en el seu armari té una gorra blanca com la de l’home de les imatges de la càmera de seguretat –també d’altres colors: blau, groc, verd o roig–, però va negar rotundament que tinguera uns pantalons del color que apareixia en la prova principal de la causa. “El que no tinc és uns pantalons rosa, d’això, me’n recordaria, no per res, però no en tinc”, va declarar.

Salvador R. va emmarcar l’origen de la mala relació amb els seus veïns en les molèsties pel piano. L’home va assegurar que tenia instal·lada una habitació insonoritzada amb estores que eviten vibracions en terra, “per a molestar el mínim possible”. L’acusat va detallar que els seus fills adolescents assagen amb el pedal de sordina, que permet reduir el so i suavitzar les notes, i en uns horaris determinats (“hora i mitja setmanalment”).

Missatge de WhatsApp que “no era apropiat”

L’acusat també va al·ludir als missatges que havia rebut al final del 2021 en un grup de WhatsApp de la comunitat de veïns per part del fill dels querellants, Eduardo M. “En compte de tanta piscina i tanta hòstia, el que heu de fer és parar de tocar el piano a l’hora que us ix dels ous”, deia un dels missatges llegits durant el judici. L’administradora del grup de WhatsApp, una altra propietària de la urbanització que va comparéixer en el judici, va dir que es tractava d’un “enfrontament directe a un veí”. “Vaig considerar que no era apropiat”, va afirmar davant el jurat.

Eduardo M., autor del missatge, va dir en la seua declaració com a testimoni que el to indecorós del missatge responia una mena d’“explosió” a conseqüència d’haver sigut despertat un diumenge a primera hora del matí per la melodia matinera del piano. L’acusat va retraure als veïns que sotjaven els seus fills amb “mirada desafiadora” i amb “actitud de provocació” perquè el pare saltara. “He intentat moderar-me sempre, mai poden dir que m’he dirigit en to amenaçador o que els he insultat, no els dirigisc ni la paraula”, va afirmar.

Esther G., dona de l’acusat, també va destacar la relació “tibant” amb els veïns: “Es paren pel carrer per a mirar-nos desafiadors”. En l’entrada i a la sala de vistes van coincidir dilluns totes dues famílies, incloent-hi els plançons respectius, que continuen convivint en la mateixa urbanització, paret amb paret.

L’acusat va explicar que, des que va rebre els missatges, la relació amb els seus veïns “no existia”. Ni tan sols es deien “hola i adeu” quan s’encreuaven. L’home va dir que, pel que sembla, els seus fills van encalar una pilota a casa dels seus veïns, una cosa a què no va donar massa “importància”, perquè ja havia passat prèviament. Tal com van coincidir tots els testimonis, les vegades anteriors que la pilota havia acabat a la casa del costat, la devolució sempre havia sigut en termes correctes, bé tocant al timbre per a recuperar-la o bé llançant-la directament per a la una restitució ràpida.

El perit de la policia científica

Salvador R. va negar haver accedit a l’habitatge. La família querellant, en tornar espantats per l’alarma, van fotografiar una persona amb un abillament similar al que apareixia en les imatges de la càmera de seguretat de l’habitatge. La família M. assegura que es tracta del veí acusat del presumpte delicte de violació de domicili. No obstant això, en totes dues imatges es veu algú d’esquena.

Un agent de la policia científica, que va comparéixer en la vista oral com a perit, va certificar que no és possible concloure amb tota seguretat que es tracta de la mateixa persona. “Al cent per cent, no es pot”, va dir el policia, que va explicar que per a identificar una persona “fefaentment” hi ha tres mètodes: les empremtes dactilars, l’ADN o una “gravació clara de la cara”. No era el cas de la prova principal de la causa davant el tribunal del jurat.

El lletrat de la defensa va insistir que, tal com van reconéixer tots els testimonis, els habitatges de la urbanització de Campolivar (una zona d’alt poder adquisitiu) tenen un cartell a l’entrada que adverteix que estan vigilades. “Molt fava ha de ser per a ficar-se, davant aquest cartell, en l’habitatge”, va dir l’advocat. La defensa fins i tot va recórrer a un famós humorista: “Parafrasejant José Mota, hauria de ser fava, molt fava o fava del tot”.

El testimoni que millor va resumir el judici va ser el guaixat vigilant de Levantina de Seguridad, una empresa molt coneguda a València per la seua vinculació amb el món de l’extrema dreta. L’home, una mica molest, va reconéixer la seua firma en el comunicat d’incidències, però no la seua lletra. “No em sona de res això, no recorde cap incident així”, va declarar. El testimoni, quan va llegir el document, va definir la causa en conjunt: “Alguna cosa a què, pel que llig en el comunicat, no veig una importància...”.

El fiscal apel·la al “sentit comú”

A l’inici de la vista, el fiscal va explicar als membres del jurat el dret fonamental consagrat constitucionalment a la intimitat personal i a la inviolabilitat del domicili, un “lloc tancat contra el món”.

El fiscal, en l’exposició del seu informe de conclusions, va apel·lar al “sentit comú”, a la “lògica de les coses” i a la “suma de totes les proves” per a demanar als membres del jurat una condemna. “L’acusat va entrar en l’habitatge pel mòbil de l’animadversió i va fer aquests fets”, va afirmar el representant del ministeri públic.

Per part seua, el lletrat de l’acusació particular va sostindre que en el judici va quedar “acreditat” que Salvador R. “va entrar sense permís previ i va romandre” en l’habitatge. “Hi ha prova irrefutable”, va dir. “Tota la prova conjuntament dona veracitat al testimoniatge”, va postil·lar.

La defensa, per contra, va considerar que la presumpció d’innocència de l’acusat “ni tan sols s’ha embrutat” i va concloure que la versió dels querellants, “d’entrada”, no resultava creïble. “L’acusació no té res, només paraules”, va afirmar. El lletrat fins i tot va insinuar que la família P. podria haver fabricat “aquesta faula” a manera de pretés muntatge en venjança pel soroll del piano. “Una ment térbola construeix qualsevol cosa, el pla era retorçat, però versemblant”, va apuntar.