L’arxiu més important sobre la repressió franquista a Alacant sobreviu en precari: “És un desastre”

Arxiu Històric Provincial d'Alacant.

“És un desastre espantós de tota la vida”, diu la directora de l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant, María del Olmo. Amb 35 quilòmetres de prestatgeries en els seus depòsits, l’espai és un dels principals depositaris de la documentació sobre la repressió franquista a Alacant, on els milers de presos polítics que no van poder fugir a través del port al final de la Guerra Civil van ser reclosos en camps de concentració. Sense anar més lluny, l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant, dependent de la Generalitat Valenciana, treballa en la catalogació de 40.000 expedients penitenciaris que permeten obrir noves línies d’investigació per a la historiografia. No obstant això, després de la baixa de la seua directora per motius de salut, s’ha quedat amb tot just quatre treballadors: una administrativa, dos auxiliars i un conserge. “Tot per part de la Generalitat Valenciana ha sigut desistiment i abandó absolut”, denuncia María del Olmo. “Des del 2019 he fet informes sobre la necessitat urgent d’ampliar la plantilla”, abunda Del Olmo.

Nombrosos investigadors i acadèmics s’han sumat a la denúncia de la precària situació de l’arxiu que actualment només obri al públic els dilluns i dimarts de 9 a 13 h, un horari reduït que dificulta enormement la faena dels historiadors. “L’única cosa que ens avala és la nostra faena, hem fet 25 exposicions, dues de les quals finalistes del concurs més important d’Espanya, més de 20.000 persones les han visitades, a més de l’aula didàctica de l’arxiu”, recorda María del Olmo. “Ens fa costat la comunitat arxivística, perquè saben que ens matem a treballar en males condicions”, afig la directora, que denuncia que els pocs treballadors de les instal·lacions no poden “donar atenció en condicions” als investigadors que acudeixen a la sala d’investigadors a consultar els fons.

“Un auxiliar administratiu no pot donar orientació sobre fonts als investigadors, ha de ser un tècnic especialitzat; així doncs, només es pot atendre l’investigador que té una línia traçada i que sap molt bé què vol; la resta dels nous investigadors no se’ls pot atendre”, abunda la funcionària.

María del Olmo no ha dubtat a denunciar públicament la situació de l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant, cosa estranya que no ha passat desapercebuda entre la comunitat d’acadèmics, historiadors i arxivers, que critica sistemàticament la falta de recursos públics. “M’ha mogut a parlar la consciència ètica que soc una funcionària que treballa en un servei públic”, explica a elDiario.es. La dona lamenta “el mal que s’ha fet als investigadors” i la “insensibilitat i l’abandó total per part de l’Administració”.

L’arxiu depén de la Direcció General de Cultura i Patrimoni que dirigeix la socialista Carmen Amoraga. Fonts de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports assenyalen que treballen en l’ampliació de places funcionarials en l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant després de la baixa de la seua directora i afigen que es tracta d’un procés complex des del punt de vista administratiu, que a més depén d’un altre departament de la Generalitat Valenciana: la Direcció General de Funció Pública.

No obstant això, la situació llastimosa dels arxius públics valencians no és ni molt menys una novetat. Un demolidor informe de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica, del qual va informar aquest diari, denunciava que nombrosos documents sobre la repressió franquista estaven en perill per les males condicions de conservació. L’accés als fons documentals “en molts dels casos resulta impossible i ple de dificultats a manera d’una carrera d’obstacles”, assenyalava l’entitat acadèmica de la Universitat de València.

L’historiador Sergio Gálvez destaca l’“opinió generalitzada” entre la comunitat usuària sobre la “precarietat en què solen viure els arxius històrics provincials, que es deriva de la falta de recursos humans, econòmics i de mitjans”. “Els arxius són els grans maltractats de les polítiques públiques, és un problema cronificat”, afig Gálvez, doctor en història contemporània i tècnic d’arxius.

“La diferència en aquest cas és que han fet una cosa que no se sol fer: denunciar públicament”, abunda l’historiador, que destaca la “valentia de la direcció del centre”. “Una valentia que contrasta amb una cosa que m’ha cridat l’atenció aquesta setmana: el silenci majoritari de les associacions professionals d’arxivers”, remata Sergio Gálvez.

“Solem mirar cap a una altra banda i tots hauríem de sumar i unir-nos a aquesta denúncia”, postil·la l’historiador, codirector d’un estudi ben complet sobre l’accés als arxius a Espanya editat per la Fundación 1º de Mayo. “Hauríem d’ocupar una posició de centralitat en el desenvolupament del dret a la veritat, tant en informació com en accés, per a les víctimes dels crims del franquisme i tenim mitjans tan precaris que ens veiem limitats en l’avanç d’aquest dret humà”, critica Gálvez.

L’historiador reivindica el caràcter de servei públic essencial dels arxius públics. “Quan es va alçar el confinament se’ns va reconéixer així, però estem sempre malvivint en la precarietat de mitjans”, conclou.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats