L’expresident socialista de la Diputació de València dimitit arran de la seua detenció per la Policia queda absolt 5 anys després

El 27 de juny de 2018, el llavors president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, va ser detingut per agents de la Unitat de Delinqüències Econòmica i Fiscal (Udef) de la Policia Nacional en una operació comandada per la Fiscalia Anticorrupció. La imputació del polític socialista en la causa, relativa a la presumpta contractació il·legal d’una desena de càrrecs d’alta direcció vinculats al PSPV-PSOE i a Compromís, va suposar la seua eixida del partit i la creació de la candidatura de La Vall Ens Uneix, que va arrasar a Ontinyent, la localitat de la comarca de la Vall d’Albaida de què Rodríguez és alcalde. Després d’un lustre de suplici judicial, el cas Alquería ha quedat en no res.

La secció primera de l’Audiència Provincial de València ha absolt tots els acusats en una sentència que tomba totes i cadascuna de les tesis de la Fiscalia Anticorrupció i de les acusacions populars, exercides pel PP i per l’entitat Acció Cívica Contra la Corrupció. No va haver-hi, segons la sentència, ni prevaricació administrativa, ni malversació de cabals públics, ni falsedat en document oficial.

Tota la causa pivotava sobre la contractació com a personal d’alta direcció en Imelsa (l’empresa pública de la Diputació de València que havia sigut l’epicentre del cas Taula durant l’últim mandat del PP d’Alfonso Rus) de set persones de confiança del PSPV-PSOE i de Compromís: Josep Lluís Melero, María Soledad Torija, Raúl Ibáñez Fos, Manuel Carot Martínez, Miguel Ángel Ferri Llopis, Salvador Femenía Peiró i Pau Pérez Lledó (aquest últim finalment no va ser acusat), les retribucions i les cotitzacions dels quals van arribar a un cost total aproximat d’un milió d’euros. A més de Jorge Rodríguez, també es van asseure en el banc dels acusats el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, el seu assessor Manuel Reguart i els cogerents José Ramón Tíller (PSPV) i Agustina Brines (Compromís).

No obstant això, lluny de ser ‘col·locacions daurades’, tal com mantenien les acusacions, no ha resultat acreditat “ni que les àrees mancaren de contingut real, ni que aquesta nova estructura d’Imelsa es mantinguera oculta al consell d’administració”, encara que aquest òrgan no les acordara.

A més, afig la sentència, “no sols no resulta acreditat que la societat [Imelsa] resultara econòmicament perjudicada per aquest nou model de gestió, sinó que podria afirmar-se que la nova estructura” de l’empresa pública “va permetre ampliar significativament la seua activitat sense que ho fera el seu pressupost”. És a dir, que fet i fet les contractacions dels alts directius pròxims al PSPV-PSOE i a Compromís no van eixir cares a la institució provincial.

La sentència tampoc assumeix un punt en què va incidir especialment l’acusació pública: l’existència d’una mena d’òrgan paral·lel al consell d’administració, per a eludir a l’oposició formada pel PP i Ciutadans. Així doncs, no va haver-hi “una maniobra d’ocultació” de les contractacions al consell d’administració, encara que no foren confirmades per aquest òrgan.

Sobre el singular procediment de contractació, la sentència reconeix que no va haver-hi un concurs públic per a cobrir els llocs d’alta direcció, però postil·la que tots els seleccionats eren persones “formades acadèmicament i amb una àmplia experiència laboral”, desenvolupada en àmbits relacionats amb la política o que directament havien sigut càrrecs públics (amb l’única excepció de Soledad Torija, que no tenia cap vinculació partidista).

La clau de l’absolució de tots els acusats rau en el fet que no s’ha acreditat que la creació de les noves àrees d’alta direcció “obeïra a la necessitat o la voluntat de contractar unes persones determinades com una manera de pagar favors o concedir prebendes”. De fet, la secció primera de l’Audiència Provincial de València sosté que “més aïna” va ser a l’inrevés: “Es va dotar Imelsa d’una nova estructura que, amb més o menys encert, no estem en condicions de valorar-ho, es va considerar més eficaç per al compliment de les finalitats socials”.

Així doncs, “es van buscar persones que foren capaces per a l’acompliment i, no menys important que la seua capacitat, formació i professionalitat, es van buscar persones que pogueren meréixer la confiança de l’equip directiu”. I és que, segons la sentència, “no és estrany” que foren perfils políticament pròxims als partits que governaven la Diputació de València, “perquè, en definitiva, es tractava de desenvolupar accions que, dins de l’objecte social de la mercantil [Imelsa] tenen un caràcter polític marcat.

L’empresa pública, afig, “no és sinó un ens instrumental de la Diputació per a la implementació les seues polítiques”. A més, no s’ha pogut establir que els acusats exerciren una “faena irrellevant o mancada de responsabilitat”, postil·la. Els contractats van sostindre a l’uníson que mai havien vist un contracte d’alta direcció (ni tan sols el lletrat Raúl Ibáñez) i que simplement els van explicar “en línies generals” les condicions i el sou. També els van advertir que es tractava d’un contracte temporal i no van tindre ocasió de negociar la modalitat de la contractació ni les condicions.

“El fet reprotxable seria el descontrol”

Sobre Jorge Rodríguez, expresident de la Diputació de València, no resulta “censurable” que procurara controlar –“en el sentit estricte d’aquest terme”– l’empresa pública, “perquè és la seua responsabilitat fer-ho i el fet reprotxable seria més aïna en cas contrari, el descontrol”. La sentència també argüeix que “sembla de sentit comú” que el seu cap de gabinet, Ricard Gallego, i el seu assessor Manuel Reguart, estigueren al corrent de “la marxa” d’Imelsa, parlaren amb els seus gerents i fins i tot van assistir als consells de direcció (sense veu ni vot) per informar el president de la institució provincial. Gallego, a més, no va tindre participació en les primeres contractacions de l’any 2015, remarca la sentència.

Tampoc ha resultat acreditat que l’actual alcalde d’Ontinyent remetera cap currículum o “proposara, indicara o suggerira” cap nom dels alts directius contractats. Ni que tinguera “una relació estreta, per amistat o afinitat política amb cap d’ells”, tal com es desprén dels abundants missatges telefònics i correus electrònics analitzats pels investigadors de la Udef.

La clau de tot l’afer ha sigut la pretesa il·legalitat dels contractes, que ha “monopolitzat bona part del debat” en el judici oral, més propi per moments d’una discussió de la jurisdicció administrativa o laboral que de l’àmbit estrictament penal. No és en absolut “un tema pacífic” en la jurisprudència, recorda la sentència.

Un debat sense precedents en l’àmbit penal

“No hem trobat precedents en la jurisprudència en què s’haja abordat el tema de la contractació de directius o alts directius per part d’una societat mercantil de capital públic, ni de cap altre ens instrumental públic, en l’àmbit de la jurisdicció penal”, recorda la secció primera de l’Audiència Provincial de València.

Sí que n’hi ha, per contra, en matèria de contractació per part de les administracions estatals o locals; no obstant això, “no hi ha parangó” en relació amb el cas Alquería. “En definitiva, no pot dir-se que el tema no siga polèmic”, conclou la sentència. I, a més, en l’àmbit laboral “tampoc pot dir-se que el tema estiga exempt de polèmica”.

La sentència també estableix que, tal com va declarar l’inspector de la Udef que va analitzar “els innombrables fitxers de correu”, no va haver-hi pressions. Per contra, “està fora de tot dubte que es van demanar els informes als tècnics”.

Un dels principals col·laboradors de la Fiscalia Anticorrupció en el cas Alquería, el cap jurídic de l’empresa pública José Luís Vera (actualment investigat en el marc del cas Azud) “va mantindre criteris diversos i, en algun cas, contradictoris”, retrau la sentència en referència a uns testimonis principals del judici.

Sobre la presumpta malversació que s’imputava als acusats, la sentència indica que les quantitats “van ser satisfetes en concepte de salari”, segons els contractes de treball respectius, la qual cosa “impedeix parlar de sostracció o de desviament de fons”. Així doncs, “no hi ha hagut perjudici per a les arques públiques”, ja que l’empresa pública “es va beneficiar de la faena que els contractats van exercir”. D’altra banda, sobre la pretesa falsedat en document oficial, la sentència retrau a les acusacions que “són molt poc concretes”.