Les cròniques de Josep Renau: així va salvar la República el tresor artístic de les bombes franquistes

“La Guerra Civil no ens va agafar desprevinguts. Però vam haver d’aprendre sobre la marxa moltes coses velles i altres de noves. No és el mateix discutir acaloradament amb un amic, que veure’l dessagnar-se al costat d’un; com tampoc ho és contemplar obres mestres de la pintura o llegir llibres del segle d’or (i estar-hi d’acord o no), que veure edicions príncep i velles pintures en trànsit de destrucció física... Llavors, quan la materialitat de les obres del passat es fon amb la febra combatent, la relació entre aquesta presència física i el seu caràcter històric entra en un nou registre de connotacions significatives. I això passa fins i tot en la gent més senzilla, com vam tindre ocasió de constatar moltes vegades. I en una guerra com va ser la nostra, sobretot. Així doncs, la preservació i la defensa del nostre patrimoni cultural va ser assumida espontàniament pel poble espanyol”.

Josep Renau (València, 1907 - Berlín Est, 1982) no sols va ser un artista excepcional. També es va erigir en un dels màxims artífexs de la salvació del tresor artístic espanyol dels bombardejos franquistes. “Va ser una actuació avantguardista i pionera per a la resta d’Europa en la Segona Guerra Mundial”, afirma Isabel Argerich, responsable fins a la jubilació de la fototeca de l’Institut de Patrimoni Històric Espanyol i comissària, amb Judith Ara, de l’exposició Art protegit del Museu del Prado.

Malgrat l’èxit sonat de l’evacuació del patrimoni espanyol, “en 40 anys no s’ha fet pràcticament res per posar en valor la figura i l’obra de Renau, només de manera puntual i anecdòtica per a cobrir l’expedient”, denuncia Javier Parra, secretari general del Partit Comunista del País Valencià i deixeble polític i artístic del genial autor. “Queda molt per fer”, afig Parra.

El testimoniatge de Renau, publicat el 1980 per l’Ajuntament de València i la desapareguda editorial Fernando Torres, ha sigut reeditat en una reproducció facsímil pel consistori. Arte en peligro, 1936-39 narra “els esforços per a la conservació i la defensa del patrimoni artístic” durant la Guerra Civil, explica l’edil Glòria Tello. Si bé hi ha moltes llegendes èpiques de la Guerra Civil, la crònica de Josep Renau no ho és.

Abans dels primers bombardejos de l’aviació franquista sobre Madrid –del 14 al 25 de novembre de 1936– les obres de primer orde del Museu del Prado ja s’havien retirat i protegit. Renau, director general de Belles Arts del Govern de Francisco Largo Caballero, va iniciar les faenes d’evacuació juntament amb col·laboradors com Antonio del Toro, el seu secretari; Timoteo Pérez Rubio, president de la Junta Central del Tresor Artístic Nacional, o els arquitectes José Lino Vaamonde i Roberto Fernández Balbuena, entre molts altres. Tots –malgrat la seua tasca extraordinària– van acabar exiliats: Josep Renau, Antonio del Toro i Roberto Fernández Balbuena, a Mèxic; José Lino Vaamonde, a Veneçuela, i Timoteo Pérez Rubio al Brasil.

El 10 de novembre de 1936 va eixir cap a València el primer enviament –el biògraf de Renau, Fernando Bellón, apunta la data del 8 de novembre, “en acabar amb èxit la contenció de la primera ofensiva franquista sobre Madrid”–. Només quatre dies després, l’aviació del bàndol revoltat bombardejava el Museu del Prado, el Palau de Llíria, la Biblioteca Nacional i l’Acadèmia de Sant Ferran. Es va donar “prelació”, relata Josep Renau, “a les obres de primera categoria, amb preferència a les d’autors nacionals”. “Després es va efectuar la selecció dels tapissos, objectes històrics i llibres segons el mateix criteri, fins a posar fora de perill tots els objectes del nostre tresor artístic històric de valor fonamental”, afig en Arte en peligro, 1936-39.

La protecció de les obres va ser precisa i minuciosa: “S’utilitzaven exclusivament papers impermeables, travessers especials en les caixes per a evitar els bombaments dels panells, estudiant en cada cas particular la conveniència de conservar o retirar els marcs que, a vegades, produeixen aquests bombaments o, contràriament, els eviten, segons la seua construcció, el seu estat de conservació o les seues dimensions”. A més, l’embolcall exterior estava “totalment impermeabilitzat contra els riscos d’humitat, pluja, neu”.

L’equip d’artistes, encarregat d’una missió que transcendia la situació bèl·lica, va usar “els millors camions militars”. En viatges de 32 hores, a causa de la velocitat mínima a què avançaven els combois, el tresor artístic espanyol era “vigilat per tècnics i delegats governamentals” i “protegit per elements motoritzats de l’exèrcit”.

Les 22 expedicions van recórrer el trajecte entre Madrid i València amb les obres mestres del Museu del Prado, incloses 381 pintures i 181 dibuixos de Goya. “No s’ha d’oblidar que aquests transports van haver d’efectuar-se en plena guerra i sota l’amenaça constant dels avions: calgué aprofitar les nits més fosques, parar els motors i apagar els fars a la més mínima alerta. Es comprendrà millor l’àrdua tasca que es van imposar un grup d’artistes, professors, tècnics, oficials i simples soldats per a coadjuvar al salvament del tresor artístic d’Espanya”.