La maledicció de la paraula suïcidi

Afirma l’assagista i filòsof Ramón Andrés que “no pot haver-hi teories noves sobre el suïcidi. Ens donem mort pel mateix que fa milers d’anys”: posar fi al dolor. El premi nacional d’assaig repassa en Semper dolens (Acantilado, 2015) la història del suïcidi en les societats occidentals, el seu abordatge en la literatura, la filosofia o el dret i la relació dels éssers humans amb el malestar. El suïcidi s’ha documentat des que hi ha registres de la vida humana, però milers d’anys han sigut insuficients per a alliberar el concepte del tabú.

La mort voluntària va començar a dir-se suïcidi a Europa en el segle XVIII amb caràcter punitiu. Es castigava el cos amb innombrables vexacions i les famílies desposseint-les dels seus béns i de la possibilitat del dol. En el cas de la noblesa, s’aplicava la damnatio memoriae: el suïcida no tenia dret ni a ser recordat, era esborrat de la història. La pena s’aplicava a l’entorn i exercia de recordatori per a la resta. La concatenació de condemnes que històricament s’han donat en relació amb el suïcidi porta al fet que les societats occidentals siguen incapaces d’abordar un problema que és des de fa una dècada la primera causa de mort no natural.

Suïcidi és una paraula maleïda, sorda i invisible. Impronunciable en públic o en privat, la seua ombra provoca un gir de cara, una caiguda d’ulls o un gir en la conversa. El periodista Javier Álvarez es va adonar de la maledicció amb la mort d’un amic, en sentir-se incapaç d’abordar la conversa amb la seua família i el seu entorn. El 2018 va començar a investigar sobre l’autòlisi amb l’objectiu d’abordar-la des de la prevenció, de contribuir a trencar el tabú des del seu ofici. Així va nàixer La palabra maldita, un documental seleccionat en el festival de cinema de no-ficció DocsValencia, en què ha rebut un acolliment calorós.

La cinta aborda les malediccions que embolcalla el suïcidi a través de testimoniatges directes, entrevistes a professionals, campanyes de sensibilització i incideix en la prevenció. Parlar d’això s’ha demostrat útil, indica l’autor, que ha vist que en anar estirant el fil el silenci anava trencant-se: “La paraula és l’arma”. “La pandèmia ha permés agermanar-nos a tots en el dolor. Molta gent s’ha vist feble i aquesta col·lectivitat ha ajudat que es perda la vergonya”, reflexiona en conversa amb elDiario.es.

El director i guionista tria tres protagonistes que han reconvertit el trauma en acció. Alba fa performances sobre el seu trastorn alimentós, María va iniciar el projecte La niña amarilla i Dolors es dedica a formar altres professionals després d’escriure Te nombro, on aborda la mort de la seua filla. Són, en paraules d’aquesta última, persones que han passat de víctimes a supervivents. Les tres han emprat diferents branques artístiques per a canalitzar el dolor, expressar-lo i buscar l’empatia del públic, siga a través de sengles llibres o de les arts escèniques. Com relaten en el documental, ha sigut la seua catarsi. I una mena d’alliberament.

L’Organització Mundial de la Salut va canviar el 2013 les seues recomanacions, bandejant l’anomenat efecte Werther i insistint en la necessitat d’informar des de la prevenció. La falta de dades i d’informació rigorosa contribueix que en els clarobscurs cresquen la incomprensió i els mites, indica Álvarez, que recorda: “És una amenaça que està ací, hem de donar eines”. El documental compta amb l’exministra de Sanitat i exconsellera del Govern valencià Carmen Montón, que va iniciar des de l’executiu autonòmic les primeres campanyes de prevenció del suïcidi, amb uns quants projectes destinats a reforçar les persones supervivents i el seu entorn.

Sobre els familiars recau una triple revictimització, una càrrega de fracàs que és “una autèntica injustícia”, afirma l’autor en conversa amb elDiario.es. Al dolor d’una pèrdua se suma la incomprensió i es nega la possibilitat d’emprendre el dol, que resulta fonamental en la recuperació emocional, indiquen les supervivents en el documental.

El film incorpora una desena d’experts en salut mental per abordar la problemàtica. El 90% dels suïcidis estan vinculats d’alguna manera a la malaltia mental, apunta Celso Arango, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria, però reduir el suïcidi a la malaltia mental implica agreujar l’estigma i aparcar-lo a un problema minoritari. Quan s’analitzen les dades, que indiquen que un 25% de la població patirà algun malestar mental en algun moment de la seua vida, i es canvia el focus per treballar per la salut mental, entesa com un estat de benestar, l’assumpte deixa de ser marginal. Deixa de ser problema d’un altre i passa a ser una qüestió social, indica Álvarez.

“Cenyir aquest acte voluntari a una disfunció vindria a desenfocar les coses i, de passada, induiria a reforçar la idea que la medicina pot fer front a un fenomen que en veritat obeeix a un conflicte atàvic”, indica Andrés, acabat de guardonar amb el premi nacional d’assaig, en la seua obra. El malestar, afirma el pensador, passa per “l’accentuació de la incompatibilitat amb el món”. La filosofia i la literatura s’han ocupat de reflexionar sobre el dolor i les seues causes. Queda que aterre en el debat terrenal. Desfer la maledicció.