Mort d'un amic: en memòria de Josep Martínez Bisbal

La vida es pot mirar com un itinerari de pèrdues que et van acorralant conforme passen els anys. Molt més directe, escrigué Scott Fitzgerald que la vida és un procés de demolició. El ben cert és que Josep Martínez Bisbal va travessar, en l’etapa final de la seua vida, un llarg període de patiment i lluita per sobreviure, amb una força física i mental admirable. Tot i ser un esdeveniment esperat, la seua mort ha estat una punyalada difícil d'encallar. 

Professor jubilat de filosofia a la Universitat de València, Pep era un home compromès i generós, que estimava amb passió la vida, la filosofia, els seus amics, la seua llengua, la seua Universitat, Catadau, el seu poble, la seua Lola. Mestre exemplar, lector infatigable, conversador apassionat, va formar part ben activa del moviment democratitzador de la Universitat de València, aquell BLOC per una Universitat Progressista, Moderna y Valenciana, que va dur al rectorat Ramon Lapiedra entre 1984 y 1994, transformant i modernitzant la decadent acadèmia franquista, en un espai obert de participació, assemblea i debat. 

Membre del Col·lectiu Joan Lluís Vives i de la Plataforma cívica Valencians pel Canvi, junts amb Josep Mª Aullò, tots tres formàrem el que anomenàvem amb ironia l’Equip A, que va dur endavant la complicada reforma dels plans d’estudis impulsada per la LRU del govern socialista a meitat dels anys 80, amb gran esforç personal i moments compartits de tensió i d’eufòria. Pep mai fallava, sempre hi estava. Després va ser Vice-rector d’Estudis entre 1990 i 1994, sense oblidar mai les seues classes ni les seues recerques sobre Giambattista Vico, a qui va dedicar la seua tesi doctoral amb una fructífera estada d’investigació a Nàpols. La filosofia era el seu context intel·lectual, però Pep mai va perdre el pols a la contesa política universitària ni a la societat, activista com no he conegut mai ningú. Queden molt vives a la meua memòria les darreres tertúlies literàries de menjar i sobretaula amb Vicent Alonso a la cafeteria de l’Institut Francès.

Aquest petit homenatge d’acomiadament no vol ser un rèquiem, ni tan sols una necrològica; és més bé una acció de gràcies. Les que vull donar a Pep per la seua amistat i per tanta, tanta generositat.