El coma
Ja se sap que entre les tradicions de Cap d’Any hi ha la del “megaanunci nadalenc” només a l’abast d’unes poques marques que aprofiten l’ocasió per a fer gala de peles, humanitat i, ara que estem tots amb això del màrqueting emocional, també de compromís social.
Enguany, una marca d’embotits ben coneguda ha basat la seua campanya nadalenca en la despertada del coma d’un bon home que, si es jutja pel look de la seua jupa de cuir, degué tenir l’accident allà pels 80. De segur que l’han vist. Els guionistes enfronten el ressuscitat protagonista de l’espot a tota mena de novetats tecnològiques, esportives i gastronòmiques a què el subjecte, un Llàtzer tot bon rotllo, respon amb cara de panou assimilant amb una tranquil·litat envejable tanta novetat i sorpresa.
Dic jo, que potser els creatius de la campanya han considerat contraproduent mostrar la reacció del personatge quan va descobrir que en la tele havien substituït el balsàmic Balbín per l’histriònic Ferreras. A veure com expliques a aquest home que Carrillo se’n va anar i va venir Monedero i que hem canviat el rei Joan Carles i a Sofia de Grècia per un Madelman i una Barbie Malibú. Dis-li tu, si pots, entre tallada de pernil i tallada de mortadel·la, que Catalunya està a més Mas d’una Colau i mitja de la secessió i que Madrid, Barcelona i València les governa una mena de Comuna de París, encara que en el fons tinguen més de París que de Comuna.
Crec que els que van idear la trama del popular storytelling nadalenc van pensar que, posats a generar empatia emocional amb el consumidor, era millor evitar reaccions de disgust, o difícils d’assimilar per l’heroi de la trama. Que conste que ho entenc. Ara bé, tal vegada no calia eludir d’una manera tan grossera el necessari retrobament del personatge amb la societat amb què va deixar d’interactuar fa més de tres dècades. Se li podrien haver mostrat algunes estampes del nostre present que podrien haver-li resultat menys sorprenents. Per exemple, se m’acuden un parell de circumscripcions en què el xaval podria haver reconegut més de la meitat dels diputats, i ja no et dic dels senadors. O mostrar la seua reacció en sentir un parell de notícies sobre l’últim comité federal del PSOE. Molt t’ha d’haver esborrat la memòria el coma perquè no et resulte familiar aqueixa simfonia de motoserres que tan brillantment interpreten els vividors d’allò orgànic que abunden en aqueix fòrum.
Tampoc la corrupció li hauria resultat tan estranya. Potser la magnitud, això sí. I el plasma, això també. Però posats a justificar-la, no em diguen que no és molt més divertida hui Cospedal que Rosa Díez fa 30 anys.
Opine, sincerament i sense ànim d’ofendre, que als guionistes els va faltar ambició i generositat amb la societat espanyola. Hauria estat d’agrair poder veure amb els ulls d’un jove que es va adormir en plena moguda madrilenya, el canyaret que 30 anys després tenim en marxa. Reconec que m’intriga. Perquè en realitat no tinc clar que, a la pitjor, els que hem estat en coma aquestes dècades no siguem els que ens vam creure tan desperts.
