Padró, comptes bancaris i habitatge, principals barreres administratives per a les dones migrants a València

Les dones migrants troben en el padró municipal una de les principals barreres d’accés als seus drets. És una de les conclusions de l’estudi Violència institucional cap a les dones immigrants, elaborat per l’associació Per Tu Dona i presentat en la Universitat de València.

Les conclusions de l’informe, amb suport de la Conselleria d’Igualtat, s’han obtingut amb entrevistes de dones entre 18 i 65 anys i entrevistes a entitats del tercer sector, que constaten “la percepció d’actitud racista i pobra sensibilització cultural” que provoca “escenaris d’atenció amb prejudicis i estereotips que vulneren el ple gaudi dels drets humans d’aquestes persones”. L’informe reclama una legislació autonòmica que reconega la violència institucional a les dones, que explica com la que s’exerceix per raó de gènere en el marc de les seues relacions amb les institucions, perpetrada o tolerada per l’Estat. Aquesta inclou, esmenta el text, el retard, l’obstaculització o l’impediment per a l’accés a polítiques públiques i exercici dels drets, amb un patró de discriminació reiterat i estructural.

La violència institucional s’exerceix per omissió o per acció, per la reproducció d’alguna mena de discriminació en les normes i les pràctiques administratives. En el perfil de les enquestades, la irregularitat és la situació administrativa més recurrent, condició que les enfronta a escenaris recurrents de violència institucional, que abasten els permisos de residència o els vincles socials, especialment en les persones extracomunitàries, que tenen dificultats serioses per a la reagrupació familiar

La primera barrera que troben les dones, la que condiciona totes les altres, és l’empadronament. És “la porta d’accés a altres serveis bàsics i vitals” i arriba fins al procés de regularització, per al qual la llei les obliga a romandre uns quants anys en irregularitat, denuncia. Els problemes en el padró interfereixen en l’accés a la sol·licitud de permisos de residència i treball, la reagrupació familiar, sol·licitar la targeta sanitària, accedir a serveis municipals (socials, culturals o esportius), homologar el permís de conducció o matricular els fills en centres educatius.

Al marge de l’Administració, segons esmenta l’informe a partir dels testimoniatges recaptats, la persona arrendadora de l’habitatge sol mostrar-se reticent a autoritzar l’empadronament. Això suposa una barrera afegida a l’hora de fer el registre tenint en compte que un dels requisits per a la sol·licitud és presentar el contracte de lloguer i el justificant de pagament, malgrat que, indiquen, hi ha una figura que facilita l’empadronament per a persones amb un habitatge insegur o en situació de carrer. Als problemes d’habitatge –el racisme immobiliari– s’afigen les reticències de les entitats bancàries a obrir un compte, segons narren els testimoniatges. El 44,4% de les dones entrevistades van indicar que els va ser molt difícil crear-se un compte bancari bàsic i gratuït.

Les enquestades perceben que, pel seu color de pell, indumentària, origen ètnic, nacionalitat o la presumpció de dificultat econòmica són discriminades directament i indirectament. S’expressen especialment en els casos de dones d’origen africà, les que encapçalen famílies monoparentals femenines i les dones lesbianes, bisexuals o transsexuals. A més, esmenten, en molts casos no se’ls ofereix un contracte de lloguer o es limita l’habitatge a una habitació sense contracte. En concret, a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana “moltes persones immigrants acaben concentrant-se en barris perifèrics on el mercat immobiliari promou habitatges en unes condicions d’habitabilitat que difícilment serien consumides per persones locals, mentre que les dones immigrants, per no disposar d’altres opcions, sí que ho accepten. Es confecciona llavors una segregació residencial i socioespacial, un tipus de violència institucionalitzada en el sistema immobiliari i de l’habitatge que afronten les dones immigrants”.

En els casos més habituals, la discriminació comporta falta d’informació integral en els processos i un tracte poc empàtic, sense ser conscient de la situació de la persona afectada; en els més severs, agressions verbals i discriminacions evidents. En acudir a les institucions públiques, les enquestes reflecteixen dificultats d’accés a causa principalment de l’idioma, quan el castellà no és la llengua materna de la persona que hi acudeix. A això se sumen la burocràcia associada al sistema de cita, comunicacions deficients o poc clares de part de les persones en les institucions, atenció despersonalitzada i horaris poc flexibles.

L’estudi critica la cultura assistencialista “que les tracta des d’una perspectiva jeràrquica i de desigualtat de poder”, en què es reprodueixen les desigualtats relacionades amb el gènere, l’origen etniconacional, la cultura, la religió o la classe social. En el cas de les dones víctimes de violència masclista la situació administrativa de la qual és irregular, la complexitat s’agreuja, dubten a denunciar i afronten “qüestionaments cap a l’objectiu de la denúncia per part de les persones en la institucionalitat pública”.

Entre les recomanacions, a més de reforçar la mediació intercultural i enfortir la perspectiva de gènere amb enfocament multicultural, l’organització insta les administracions a avaluar els requisits per a l’accés a serveis bàsics “que obstaculitzen l’accés a serveis vitals de les dones immigrants per barreres i obstacles relacionats amb la situació administrativa”.