‘Parir’, un documental sobre la maternitat respectada: “Les dones embarassades no som malaltes, podem decidir”

Quan Claudia Reig va llançar una crida pública demanant testimoniatges sobre violència obstètrica i experiències roïnes durant el part es va trobar un al·luvió de missatges. En poques hores, més de 150 dones li van escriure contant la seua història. La major part tenien punts en comú: a l’hospital s’havien sentit desateses, maltractades, trobaven a faltar que els metges els informaren de les intervencions, moltes de les quals fetes sense el seu consentiment. Episiotomies sense avís previ, ruptura de la bossa, el mètode de Kristeller –aplicar pressió al ventre per empényer el bebé, pràctica qüestionada en altres països– o induccions al part –per protocol de l’hospital– que acaben en cesària. També retrets del personal sanitari, a qui consideren poc empàtic: sovint ni es dirigien a elles o ho feien amb condescendència, mentre que altres vegades assistien a la intervenció els metges en formació sense tan sols comunicar-ho.

“Són experiències intenses, deixen empremta”, apunta Reig, documentalista, que va recollir els testimoniatges per a Parir, un audiovisual que aborda el part respectat i la violència ginecobstètrica a Espanya de la mà de la productora Barret. Al nostre país es calcula que dues de cada tres mares han patit pràctiques percebudes com a violentes durant el part, que provoquen una sensació d’inseguretat i culpa que tarda temps a desaparéixer o seqüeles físiques en els casos més greus. El terme genera cert rebuig en una part del sector sanitari, que es veu qüestionat, encara que les matrones i les activistes pel part respectat reclamen el seu ús com a eina de denúncia i d’informació: “Creiem que cal contar la perspectiva i posar-li nom”, insisteix Reig, que va iniciar el projecte fa quatre anys. Es tracta de “convertir la impotència en una reacció”, conta una de les participants.

El documental està a l’espera d’estrenar-se i fa les seues primeres projeccions al públic dimarts, amb una preestrena a València i tindrà una altra projecció als Cinemes Lys. S’hi acompanya una sèrie de dones que relaten les seues experiències a la vora de la maternitat des d’una doble perspectiva: d’una banda, fa el seguiment jurídic de diverses denúncies per mala praxi davant les Nacions Unides; de l’altra, el del treball a l’Hospital de la Plana, a Castelló, un centre de referència en naixements: a penes té una taxa del 7% d’episiotomies i un 15% de cesàries, segons relata l’audiovisual.

“Em vaig sentir com un tros de carn”, “invàlida”, “com una xiqueta”, “vaig sentir por”, “va ser com si no tinguera sentiments i només importara el contingut”, són alguns dels relats que apareixen en el documental, que recull experiències que tarden un temps a ser anomenades. Una mala atenció en el part genera inseguretat en les dones i, com es mostra en els testimoniatges, afecta el nucli familiar.

Desmedicalitzar els naixements

Les dones participants, mares i matrones, demanen més mitjans en sanitat pública, que els treballadors tinguen millors condicions perquè elles puguen ser més ben ateses, però, especialment, demanen empatia amb el personal que es troba amb elles en un moment especialment important. Insisteixen especialment en la qüestió del consentiment informat, que a les dones se’ls comunique què passa i què passarà.

Humanitzar l’atenció és una de les claus que donen matrones i mares. L’hospital transmet una sensació de malaltia, de por, de fredor, relaten les dones; la por inhibeix l’oxitocina, hormona necessària per a provocar les contraccions, afig una de les matrones, que insisteix en la necessitat d’estar tranquil·la i en un ambient íntim.

A l’Hospital de la Plana, a Castelló, s’ha posat en marxa un projecte de casa de parts, un centre públic annex a l’hospital per a atendre els embarassos de baix risc. Les professionals insisteixen que no cal una intervenció mèdica en aquesta mena d’embarassos, que és un procés fisiològic que pot ser atés fora del recinte hospitalari amb el suport de les matrones. El projecte va obtindre el suport de la Conselleria de Sanitat en l’executiu del PSPV, Compromís i Unides Podem, amb una línia de finançament per als pressupostos d’aquest 2023.

El part respectat

“Parir a casa va ser la millor decisió que he pres, em va ajudar a tancar la ferida”, assenyala Claudia, una de les participants en el documental. En el seu primer embaràs va patir violència obstètrica a l’hospital i, per tindre el segon fill, es va recolzar en un equip de matrones, narra en conversa amb elDiario.es. “Per a mi era molt important que es veiera, normalitzar-ho, que es poden fer parts a casa, que no és una bogeria ni és una cosa antisistema; som dones molt informades, que sabem que en embarassos de baix risc es pot fer. Volia que el meu relat servira per a informar, per a fer-ho explícit i que la gent sàpia que existeix”, explica sobre la seua participació en el documental.

Les dones embarassades “no som malaltes, podem decidir”, subratlla. El seu primer part va arribar en plena pandèmia, amb els protocols sanitaris que impedien l’acompanyament de la parella en les àrees de ginecologia. El procés, conta, va ser “una bola de neu”: un part per inducció, sola, en què no es van respectar els acords en el pla del part: “Vaig tindre una inducció, corretges, ruptura de bossa, episiotomia sense informar-me, el mètode de Kristeller... va ser una cascada de fets mèdics sense urgència mèdica”. Claudia relata que el seu part va “estar ple d’estudiants de dalt a baix”, que va sentir “que la tractaven com una taula” i que de l’experiència li va costar establir els vincles immediats amb la seua filla. “Les matrones van ser meravelloses. Però, mentre que per als ginecòlegs és una cosa rutinària, per a nosaltres és un dels moments més importants de la vida”. En eixir, explica, ella i la seua parella es van sentir “molt vulnerables i molt culpables” per haver permés que el part es desenvolupara així, malgrat la informació que tenien. “Jo anava molt informada, molt pendent, amb por. I, així i tot vaig patir el que vaig patir”. Amb els mesos, van presentar una queixa a l’hospital, que ja està tres anys sense resposta.

Parlar del tema va ser fonamental per a reparar el mal emocional. “És una ferida que necessites sanar”, assenyala. “Al principi em posava a plorar, necessitava parlar-ho, expressar-ho, i al cap d’un any ja em vaig sentir forta per a començar a sanar, per a saber que no era culpa meua”, continua narrant. Per a Claudia, que hui exerceix com a assessora de lactància i col·labora amb associacions de maternitat respectuosa, “és important donar veu a aquestes dones que han passat això; no és un cas aïllat. Se t’infantilitza des del principi, està en l’arrel del sistema”. La violència obstètrica és una cosa que “afecta el moment vital d’una dona i una família, per això volem que se’n parle”, subratlla.

El part a casa va ser radicalment diferent, explica. Destaca especialment la informació, l’espai i el suport que va obtindre de les matrones, que es respectaren les seues decisions. “Les dones sabem parir si se’ns deixa, el part és meravellós”, indica. “Des del primer moment vaig sentir molta confiança, estan molt formades, em van donar molta tranquil·litat. Saber que si passa alguna cosa i cal anar a l’hospital és perquè és per una necessitat real. El part va ser una delícia”, insisteix. “El millor va ser estar en un lloc tranquil, còmode, en què se t’escolta quan parles. Saber que ets un agent actiu, pareixes tu; el personal sanitari és un convidat al procés. Tant de bo als hospitals es feren parts respectats, portats per matrones, amb el centre de l’atenció en les dones”, conclou.

Claudia reivindica més formació per al personal sanitari i l’actualització dels protocols d’acord amb les recomanacions de l’OMS i la Cedaw, el comité de les Nacions Unides que s’encarrega de les qüestions que afecten les dones. Les matrones, subratlla, són professionals que actuen d’acord amb criteris científics; “la violència obstètrica s’exerceix perquè no va de bracet de la ciència”, perquè s’adopten intervencions com una cosa rutinària en processos en què no cal. La Cedaw ho reconeix en les tres sentències hagudes fins hui, en què retrau l’atenció a Espanya i insta el país a revisar els procediments.