Plaça de Bous i camp de concentració
A l’esplanada davant de la Plaça de Bous de València s’han format tals cues de xiquets i xiquetes acompanyats pels pares per fotografiar-se en l’escultura de la granera de Harry Potter que alguns dies de la setmana passada van haver de desplegar-se agents de la Policia Local. Les escultures formen part d’una exposició sobre l’univers de Harry Potter, la popular saga literària infantil creada per l’escriptora J. K. Rowling.
Pocs saben que aquell lloc va ser, a l’abril del 1939, un camp de concentració. No n’hi ha a la ciutat cap placa commemorativa; només una foto, feta fa exactament 80 anys, recorda aquest símbol de l’univers concentracionari franquista a la ciutat de València.
“Les dones dels barris pròxims –va contar un testimoni directe, el dramaturg Antonio Buero Vallejo, a la revista Interviú el 1984– s’acostaven a les tàpies portant aliments. Des del portaló del pati de cavalls passaven calderetes de potatge i sopa. A la ciutat hi havia fam. Aquesta solidaritat emocionant era una gota d’aigua en l’oceà.
En la Plaça de Bous, d’estil neoclàssic amb rajoles de cara vista, s’amuntegaven “milers de persones i tant eren els que s’hi acostaven per veure si tenien la sort de saber alguna cosa sobre els seus que els guardians no podien evitar el contacte”, explica l’historiador Ricard Camil Torres. “Els detinguts llançaven al carrer paperets amb el seu nom escrit per contactar amb les seues famílies”, afig. Els presos “abarrotaven la graderia, l’arena i els corredors”, recordava Buero Vallejo.
Per allí va passar amb sa mare María Dolç, una xiqueta de 14 anys de Montcada. La dona, ja nonagenària, va contar al seu nebot, el periodista i músic valencià Miquel Ramos, que fins a la Plaça de Bous “anaven les filles [dels presos] a portar la cistelleta amb menjar. Què feien? Els porters se la quedaven. A més, deien ‘no veuràs ton pare si no passes a fer-me companyia’. Què volien? Violar-les!”. Els presos li preguntaven: “Escolte, vosté és de Montcada? Diga-li a ma mare que estic ací”.
L’única foto coneguda d’aquest camp de concentració, localitzada pels historiadors de la Universitat de València Javier Esteve i Jorge Ramos a la Biblioteca Nacional, mostra una massa de soldats amuntegada on hui estan les taquilles de la Plaça de Bous i l’estàtua de Manolo Montoliu. Recolzats en les baranes dels tres pisos superiors, trauen el cap centenars de republicans captius. En els murs, ja desapareguts, que envoltaven el monument hi ha una inscripció amb pintura blanca –“refugi”— al costat d’una bandera roja i groga adornant la porta principal. Segons el divulgador José María Azkárraga, la pintada en la paret assenyalava probablement el refugi utilitzat durant la Guerra Civil en l’Estació del Nord, a pocs metres d’allí.
El periodista Carlos Hernández de Miguel, autor de Los campos de concentración de Franco (Ediciones B, 2019), calcula que a l’Espanya franquista hi hagué 296 camps de concentració. Pel de la Plaça de Bous de València van passar prop de 10.000 homes. Un d’ells, l’alcalde socialista de Mijas, Manuel Cortés, va acabar a València després de la desmobilització de la seua divisió de carabiners en acabar la contesa. “Els que vivien lluny d’allí, com jo, vam estar fent voltes per aquella capital, a veure què passava, tretze o catorze dies, abans de presentar-nos en la Plaça de Bous. (...) Només em van preguntar el nom, la professió i l’adreça”, va explicar Cortés a l’historiador Ronald Fraser, que va escriure Escondido (Alfons el Magnànim, 1986).
Després de tornar al seu poble, l’alcalde socialista va passar 30 anys amagat, un període que també relaten Manuel Legineche i Jesús Torbado en Los topos (Capitan Swing, 2010). Un altre dels presos de la plaça valenciana va ser el militar republicà José Jorro Mayans. Segons el testimoniatge de la seua filla Catalina, recollit per la filòloga i historiadora Victoria Fernández Díaz en El exilio de los marinos republicans (PUV, 2009), els presoners van ser “tractats com a animals, insultats i vexats”.
A més dels combatents capturats, explica en un correu electrònic el periodista Carlos Hernández, hi són reclosos molts “membres de l’exèrcit republicà que han marxat a casa davant la derrota imminent, però que són cridats a presentar-se en els camps de concentració a través d’anuncis en premsa, bans apegats en les parets, anuncis en les ràdios o fins i tot missatges difosos per vehicles militars amb altaveus”.
El coronel Antonio Aymat, cap de la Columna d’Ordre i Policia d’Ocupació de València, va proclamar en el diari Avance que els soldats de l’exèrcit de la República havien de “passar pel camp de concentració per a ser classificats”. “Els que esteu a València, heu d’acudir a la Plaça de Bous, on se us donarà menjar amb ranxo en fred i es formaran diferents trens per a traslladar-vos als llocs de classificació”, explicava Aymat, que també deia que la classificació “ha de ser breu, així és que acudiu de seguida perquè legalitzeu prompte la vostra situació”. El 9 d’abril, en el mateix periòdic, el coronel explicava que als soldats se’ls donaria “una targeta d’evacuació amb itinerari”.
Manuel García Corachán, oficial del cos jurídic de l’exèrcit republicà que va estar pres a Sant Miquel dels Reis, va narrar en les seues memòries com van acabar en la plaça milers de combatents: “Ells mateixos, sabent la sort que els esperava –de moment la detenció immediata– es van presentar als vencedors, responent a la crida feta per aquests, alguns amb la màrfega i la roba necessària per a quedar-se en la presó improvisada. La majoria van passar després molts anys empresonats, i molts van pagar amb la vida la seua ingenuïtat”, va escriure en les seues Memorias de un presidiario (PUV, 2005).
Els historiadors Julián Sanz i Mélanie Ibáñez expliquen en l’exposició itinerant que han comissariat No tindreu pau després de la guerra que “la capacitat de la Plaça de Bous va ser ràpidament insuficient i altres milers de persones van ser traslladats en trens a molts altres camps de concentració”. “Només el 4 d’abril, tres trens amb 6.000 detinguts van eixir de la ciutat cap a altres llocs”, afigen. El 17 d’abril, segons la minuciosa investigació de Carlos Hernández, continuava havent-hi presoners en la Plaça de Bous.
Va ser un camp improvisat i de curta duració, explica Hernández, “com els d’Assuévar, Borriana-Nules, Moncofa, Soneja, Sot de Ferrer, que a penes estan oberts unes poques setmanes” encara que “no hem de minimitzar el seu paper i el sofriment dels presoners”. En altres localitats valencianes, com Alacant, Utiel o Monòver, les autoritats franquistes també havien habilitat les places de bous com a camps de concentració, recorda l’historiador Ricard Camil Torres. Des de la plaça valenciana “ens traslladaven als diversos camps. Nosaltres vam arribar a Soneja, a Castelló”, va relatar el dramaturg Antonio Buero Vallejo.
Va ser l’inici de la repressió franquista contra els derrotats republicans. Hui, 80 anys després d’aquell infaust mes d’abril del 1939, a València només queda una foto d’aquella tragèdia.
