“És important instal·lar renovables de manera massiva per no tornar a aquesta crisi”

Diuen que si un entén el sistema de preus de la llum és perquè no li ho han explicat bé. Pedro Fresco és una de les rara avis que en l’Estat espanyol és capaç de desentranyar el ball de xifres i d’actors que influeixen en el mercat energètic, des de la producció fins als moviments polítics internacionals. Ha treballat com a analista en Agenda Pública i ha escrit dos llibres sobre transició ecològica i el pes de la geopolítica en el mercat energètic: El Nuevo Orden Verde (Barlin Libros) i El futuro de la energía en 100 preguntas (Nowtilus). Des de febrer del 2021, després de la reedició de l’acord de Govern progressista en la Comunitat Valenciana, és director general de Transició Ecològica en la Conselleria Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica. Des del seu despatx en la conselleria atén elDiario.es per explicar els entrellats del mercat i les mesures a adoptar.

Què està passant amb el preu de l’electricitat?

El gas natural ha pujat molt de preu, en part per la crisi de la Covid que va produir una reducció de la demanda i una reducció de la producció. Ara que puja la demanda no hi ha prou producció per a satisfer-ho i això tiba el preu, juntament amb altres causes polítiques. Per què influeix en l’electricitat? Nosaltres generem electricitat amb gas en un percentatge més baix, però atesa la manera per la qual el mercat elèctric marca el preu, en el sistema marginalista, l’última unitat a entrar-hi marca el preu. Amb aquesta enorme pujada del preu del gas, a què s’afig una pujada del preu per emetre CO₂ per uns plans de descarbonització més ambiciosos, comença un sistema d’especulació en els mercats: es compren drets preveient una escassetat.

El 70% de l’energia es genera al mateix cost, però com que l’últim que hi entra marca el preu al triple que l’any passat, tot costa el triple. És una desproporció òbvia. El gas ha anat pujant per una qüestió de carestia: s’acosta l’hivern, hi ha mes necessitat de gas, puja el preu. El gas val el que val en el mercat internacional i tu no pots fer-hi res, però el 70% de la teua electricitat la generes amb fonts pròpies, que no depenen del gas, i està incrementant-se el preu de tota aquesta generació. És un problema que el sistema de fixació de preus és disfuncional en crisis com l’actual.

L’altre problema és la demanda que no es cobreix amb fonts pròpies?

Si tinguérem moltes més renovables això no passaria, cobririen aquests anomenats buits tèrmics –A Espanya el gas i el carbó cobreixen la demanda a què no arriba la producció de nuclear, hidràulica i renovables–. Mentre hi haja buit tèrmic, si els combustibles estan disparats, el mercat es torna boig. Això no passaria o passaria en hores puntuals, el preu mitjà seria molt més baix. Per això és important instal·lar renovables de manera massiva, perquè aquesta situació passarà, però en el futur en vindrà una altra d’igual. En dos, tres, cinc anys, tornarem a tindre un altre moment de repunt del preu del gas i tornarem a la mateixa situació.

Si l’electricitat en la nostra legislació es considera un servei essencial i un bé d’interés general, per què es permeten aquestes disfuncions?

El mercat es va liberalitzar a Espanya el 1997. Aquest sistema de fixació de preus no és una cosa espanyola, el mercat marginalista el marca la Unió Europea, per això el Govern té tants problemes per a marcar el preu. Es permet, perquè venim d’una època que comença en els anys huitanta, el neoliberalisme, que diu que allò privat és més eficient que allò públic i que els serveis públics estan millor si es gestionen des del punt de vista privat. Això genera liberalitzacions, privatitzacions, desregulacions i sistemes com el que vivim. La primera vegada que s’aplica el sistema marginalista és al Xile de Pinochet i el primer país que l’aplica a Europa és el Regne Unit de Margaret Thatcher. Ho comente perquè vegem el model ideològic del sistema marginalista.

Una de les respostes que es planteja és crear una elèctrica publica. Pot garantir un control sobre els preus o evitar aquestes distorsions?

Realment no. No baixaria el preu. A França, per exemple, la majoria de les centrals són propietat d’una empresa amb majoria de participació pública. El que sí que generaria és que si en una empresa pública tens l’energia hidroelèctrica i les renovables, que són les que generen més barat, aquests beneficis repercutirien en el sector públic: en l’Estat, les comunitats autònomes, els veïns... No canviaria el preu, perquè les empreses públiques estarien obligades a acudir al mercat amb les seues mateixes lògiques. La idea és portar els beneficis al sector públic i baixar la concentració empresarial.

Supose que podria prendre decisions sobre la producció.

Sí, però hauria de prendre-les per qüestions de mercat. I d’aigua, per exemple, n’hi ha la que hi ha. Sí que podria ser un agent que invertira en renovables, però caldria veure quin tipus d’empresa: si només per a gestionar o per a fer promocions renovables.

Falta planificació estatal en les renovables? Comentava fa poc que hi ha un embós amb els expedients.

No és que falte planificació, és que hem començat tard. El ministeri sí que fa subhastes de renovables, el problema és que la primera va ser al gener del 2021 i aquestes plantes encara no estan actives. El problema ve de darrere. A Espanya hi ha una gran instal·lació de renovables fins gairebé el 2010, fins a la crisi, en què hi hagué una aturada absoluta que ha durat pràcticament tota la dècada. Per culpa d’això anem tard en renovables.

Té a veure amb l’impost al sol?

L’impost al sol està enmig de tot això, però aplicava als autoconsumidors. Era la guinda a tot això. Va tindre poc d’efecte real, però el pitjor que ha creat és un terrible efecte psicològic pel qual la població pensa que pot tornar. Ha fet més mal simbòlic que en essència.

Comentava que les renovables són una bona alternativa tant per al mercat com a escala ambiental.

Les renovables són fonamentals per diverses raons. L’energia que genera més barat a Espanya és la fotovoltaica i la segona, l’eòlica. Per la seua naturalesa, que és modulable, permet que hi entren tota mena d’actors: des d’instal·lacions domèstiques menudes fins a petites empreses que poden invertir en parcs eòlics i també grans empreses, pot fer-se amb poca inversió. I són energies que ni generen contaminació atmosfèrica, ni CO₂, ni residus perillosos; no tenen impacte més enllà del seu taló d’Aquil·les, que necessiten molta superfície. No és un impacte ambiental per activitat, sinó per ocupació de territori.

Es pot resoldre instal·lant sobre edificis o infraestructures ja existents?

Si omplim totes les teulades aptes d’Espanya podríem generar 65 teravats; però ara mateix Espanya consumeix, en totes les formes d’energia, comptant-hi gasolina i gas, uns 1.000 teravats per hora. Hem d’ocupar superfície de territori, que no seria molta, però caldria crear parcs i instal·lar molins eòlics. A més d’establir criteris d’eficiència energètica per baixar el consum.

Després està el problema de l’emmagatzematge.

Hi ha solucions tecnològiques, algunes de més competitives que altres. Tenim bombaments hidroelèctrics, com el que hi ha a Cortes del Pallàs –un sistema de desnivell que genera energia amb els embassaments en un cicle d’aigua tancat–, que també es podria fer amb aire comprimit. Després tens les bateries, que ara com ara són cares, però a mesura que vagen desenvolupant-se seran més barates, i l’hidrogen, que no és el més eficient per a emmagatzemar, però com es fomentarà per a la indústria, pot servir a llarg termini. Hi ha una altra manera que és l’emmagatzematge tèrmic: unes sals foses que a 400 graus es fan líquides i, en un tanc tancat, aguanten uns quants dies. Quan necessites alliberar electricitat, transfereixes aquesta calor a l’aigua, que s’evapora i mou una turbina. Hi ha moltes maneres d’emmagatzemar.

És el que es treballa per a finançar amb fons europeus. Com veu aquestes partides?

Els fons estan per a grans projectes, per als projectes tractors, però n’hi ha molts també per a economia menuda. Des de la direcció general de Transició Ecològica gestionarem un programa de fons Next Generation per a autoconsum de particulars, ajuntaments i tercer sector, amb 16 milions d’euros ampliables. Hi ha més programes per a petites empreses.

Quin estalvi pot suposar per a una família, una administració o una empresa tindre instal·lacions d’autoconsum?

Depén del que consumisques i les hores a què consumisques. Són rendibles per a una empresa, que ho amortitza en uns sis anys. Per a un particular poden ser 10 anys, però amb les ajudes dels Next Generation possiblement anem a terminis que, entre la subvenció i les deduccions fiscals, es pot amortitzar entre dos i cinc anys.

Comentava també la necessitat de mecanismes extraordinaris per a frenar aquestes pujades de preu. Quins serien?

Una cosa que ha fet el Govern és reduir el dividend de CO₂ que cobren les tecnologies inframarginals. Si qui marca el preu paga per emetre CO2 i, per tant, incrementa el cost a què ofereix, indirectament totes les tecnologies reben beneficis, perquè el CO₂ està alt. Són els anomenats beneficis caiguts del cel: no tenen a veure amb els teus costos, però, com qui marca el preu el paga i l’incorpora, el cobres. El Govern ha marcat que a les tecnologies d’abans del 2003 se’ls reste una part del benefici. Una altra qüestió ja legislada és fer-ho també amb el gas; si està tan alt que marca preus excessius, retalla d’aquesta pujada en l’ingrés. Ha sigut polèmic, perquè té un efecte indesitjat sobre les renovables, però es resoldrà prompte.

No pots permetre que, perquè una matèria primera estiga a nivells estratosfèrics, s’altere el mercat com si el 100% del que consumires fora això. Ja no és només pensar en la pobresa energètica, és que pots arrasar la indústria amb aquests preus. No pots permetre que, perquè hi haja un sistema de fixació de preus que no està adaptat a la realitat d’aquest món, que podria tindre sentit en els noranta… Ara tenim energies renovables barates, el preu del CO₂, tot ha canviat, així que el sistema ha de canviar. Aquest preu genera una transferència de renda dels consumidors als generadors: el que abans valia 1 ara val 3, tot i que els costos no han canviat. Pot fer inviable una activitat, generar desocupació. Ha d’haver-hi un límit a partir del qual cal intervindre. No pot ser que el preu de l’electricitat puga pujar a l’infinit i no s’hi puga fer res. És evident que ha d’haver-hi un límit per a prendre una mesura extraordinària. A la vista del que pot vindre al gener, amb els problemes que pot haver-hi en el gas a l’hivern, el moment per a actuar de manera excepcional i puntual és ara. I quan passe això cal anar a la Unió Europea a demanar un canvi en el sistema de fixació de preus.

Parlem d’un mercat que és dependent de combustibles fòssils que estan controlats per països que no són de la Unió Europea.

Evidentment hi ha una qüestió geopolítica. Podem deixar que la nostra economia estiga sotmesa a ser afonada, perquè pugen els combustibles fòssils? Si necessitem gas, ve de fora i està a un preu l’hem de comprar. Però estem carregant aquest preu artificialment a tot. Ens estem fustigant.

Ací se suma llavors la doctrina neoliberal, el mercat disfuncional, la dependència energètica de l’exterior i la falta de sobirania.

És la tempesta energètica perfecta. Ara cal adoptar mecanismes excepcionals i reflexionar en la Unió Europea sobre aquests mecanismes. I nosaltres hem de generar mecanismes i mercats paral·lels a aquest mercat marginalista. Tenim sort que no haja pujat alhora el petroli; si arriba a pujar com el 2008, la recuperació s’arrasa. Hem de ser conscients que no es pot permetre aquesta volatilitat, aquesta dependència extrema, per la qual que qualsevol esdeveniment geopolític que ha passat unes vegades successives, que són crisis cícliques i tornaran. Si no solucionem en part la nostra dependència i estructurem mecanismes per als preus, ho tornarem a passar malament.